Joan Safont ha publicat Greuges i desgreuges. El debat Catalunya-Espanya a la premsa del primer catalanisme a l'actualitat (Ara Llibres). Es tracta d'una tria d'articles periodístics sobre les relacions entre Catalunya i Espanya publicats del 1890 al 2010.
Joan Safont / Foto: Sergi Alcàzar
Al llibre, prologat per José Antich, es recull una quarentena de textes sobre el tema, tots ells de pensadors influents en la seva època. Cadascun d'aquests articles, amb els corresponents comentaris, havien estat publicats per Joan Safont, l'estiu passat, a El Nacional. Greuges i desgreuges constitueix tot un estat de la qüestió sobre la problemàtica catalana, ideal per analitzar el conflicte actual amb perspectiva.
Miguel de Unamuno el 1925. Foto: Meurisse. Biblioteca Nacional de França.
Introducció a universos diversos
El llibre intenta oferir autors de perspectives polítiques molt diverses. Entre els articulistes catalans triats ens ofereix des d'autors que mostren el catalanisme més tebi i més partidari de la participació en l'Estat, fins als més radicals que advoquen per la separació. Per part de l'espanyolisme, hi són presents des de la catalanofòbia radical de Ramiro de Maeztu, fins a la solidaritat amb el sobiranisme de Pérez Royo. Joan Safont ajuda a la comprensió dels diferents autors, tot aportant una explicació de cadascun dels diversos pensadors i de la seva evolució ideològica i política; d'aquesta forma, sense treure protagonisme als autors reproduïts, es contextualitzen els textos (de la mateixa forma, hi ha una breu introducció sobre els diversos períodes). L'antologia s'organitza de forma cronològica, en vuit períodes. Potser el que més sobta és la repetició d'arguments i contraarguments al llarg del temps. De forma periòdica, reneixen els pensaments, els sentiments i també les incomprensions.
Joan Maragall. Foto: Paul Audouard.
Els nostres noms
Per les pàgines de Greuges i desgreuges hi passen alguns dels polítics que han tingut un paper clau en la història recent de Catalunya: Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Andreu Nin, Joan Comorera, Pasqual Maragall, Jordi Pujol... Però també hi ha aportacions d'intel·lectuals de primera línia, que no van destacar tant en la política activa: Gabriel Alomar, Joan Maragall, JV Foix, Jaume Bofill, Gaziel, Carles Rahola, Josep Maria Planes, Montserrat Roig, Joan Fuster, Xavier Rubert de Ventós... Els pensadors triats representen sensibilitats polítiques diferents i mostren les visions plurals de la societat catalana en referència a la relació entre Catalunya i Espanya.
José María Pemán.
Les Espanyes
Els autors espanyols defensen posicions, també, prou variades. Sobta, per exemple, que José María Pemán, emblema del nacional-catolicisme més ranci als anys 1940, defensés l'ensenyament del català en un text de 1970. O que Herrero de Miñón, un dels artífexs de la Constitució i ex-líder d'Alianza Popular, es posicionés directament en contra de les retallades a l'Estatut. Però fins i tot alguns dels textes que es presenten com a favorables al catalanisme, com "La realidad regional", de Julián Marías, es caracteritzen per una fort paternalisme. A vegades els articles "procatalans" també generen un cert malestar. Azorín afirmava, en un article seu de 1931, que els darrers quatre segles havien estat "d'inquietud per a Catalunya i de preocupació per a la resta d'Espanya". I demanava que això s'acabés per sempre. Evidentment, la seva crida no va tenir èxit.
Montserrat Roig. Foto: ACN.
La mare dels ous
Se'ns ha repetit sovint que l'origen de la crisi catalana radicava en la sentència de l'Estatut que va dictar el Constitucional el 2010. Però sens dubte caldria anar molt més enrera per trobar els orígens de molts dels discursos que s'esgrimeixen avui en dia. Llegir les crítiques al catalanisme de José Antonio Primo de Rivera a "El separatismo sin máscara", un article del 1934, ens remet d'immediat a alguns articles que podem trobar actualment a la premsa espanyola (des de la caverna mediàtica fins a mitjans que fa poc temps es consideraven progressistes). I "El alma en los labios", un article d'Alejandro Lerroux del 1905, després de l'assalt de l'exèrcit al Cu-Cut!, sembla animar els crits del "¡A por ellos!" a les portes de les casernes de la Guàrdia Civil abans de l'1 d'octubre. El gran mèrit de Joan Safont és haver posat al descobert les continuïtats en el pensament catalanista i espanyolista. En aquests moments de dubtes i incertesa, mirar enrere no és una pèrdua de temps. És més necessari que mai.