Crec que va ser de la torracollonesca boca d’en Joe Strummer d’on va sortir la sentència “a la gent que no fuma haurien de prohibir-los escoltar jazz”. Si el líder dels The Clash aixequés el cap (i tot seguit s’encaixonés en un seient de Ryanair rumb a Barcelona), tornaria a patir un atac de cor en veure que l’actual escena local es nodreix de jovenetes virtuoses d’un rostre tan blanc com les seves dents immaculades, sense rastre de nicotina, formades a una escola municipal de Sant Andreu. Enrere han quedat els anys de whisky i cigarretes (i alguna amfetamina) en què les improvisades notes del bebop s’obrien camí entre una densa atmosfera de fum. També d’olors de fritada, suor i perfum barat, a més de les bafarades inguinals de prostitutes, pinxos, bohemis, joves mods avant la lettre (minut 3 del vídeo) i mariners de la Sisena Flota.
Això passava cada nit, entre altres tuguris, en una cava de jazz inaugurada l’any 1960 dins d’un soterrani de la plaça Reial, el Jamboree, que aviat esdevindria una de les principals sales europees. Un dels principals llocs on s’ambienta la flamant novel·la d’Alberto Valle, Todos habían dejado de bailar (Roca Editorial, 2022), i l’escenari on durant un breu —però memorable— període de temps pujava cada nit Gloria Stewart, la nostra protagonista d’avui, que va veure truncada la seva carrera per culpa del ‘crim dels existencialistes’, tot i no tenir-hi res a veure. Per parlar de la impagable aportació d’aquesta cantant americana al patrimoni musical de la nostra ciutat, m’he citat amb l’autor d’aquest magnífic llibre de ficció basat en un sòrdid i potiner assassinat que va commocionar la societat de l’època, i que el règim franquista va instrumentalitzar per desprestigiar el jazz, aquella “música de negres”. I tot mentre els nostres tobogans físics esmorzen guisofis de l’Orient Mitjà en un local proper a Los Caracoles, l’immortal restaurant del carrer Escudellers, que aquests dies està tancat per vacances.
Ningú va saber mai per què, però cada vegada que interpretava My Funny Valentine plorava a llàgrima viva
He llegit que un jove Marlon Brando feia de cangur dels fills de la cantant i que ella era amiga de Jack Kerouak, que es tractava amb grans figures del jazz com Dexter Gordon i Bill Coleman, que Manuel Vázquez Montalbán va dedicar-li un poema, Joan de Segarra el capítol d’un llibre... Va ser una icona de la Barcelona dels principis dels seixanta, i, amb tot, la seva vida continua sent un misteri… Què en saps, d’ella? “Gloria Stewart era una cantant una mica de segona fila a la Nova York dels anys 50. Cantava amb l’orquestra de George Cates i feia actuacions regulars al The Living Room de Manhattan. Es movia molt bé a la seva ciutat, tenia amics il·lustres, però en un moment donat, un cop separada i amb dos fills, va decidir que la seva ciutat no li augurava cap futur i va posar rumb cap a Barcelona, ciutat de la qual s’havia enamorat durant un viatge en el passat. Va passar una temporada a París, on pel que sembla va aconseguir cantar al Blue Note, però el seu objectiu era venir cap aquí. I el primer lloc on es va establir va ser Sitges. Era l’any 1959, i la coneixien com ‘la negra de Sitges’, per ser l'única persona de color que hi havia al poble; ella i els seus dos fills. A Sitges comença a cantar amb els germans Hand, dos dels protagonistes de la novel·la i del crim que tracta, però tots volien el mateix: treballar a Barcelona. Li agradava aixecar el colze. Diuen que podia tombar qualsevol home de la seva banda; homes de l’època i músics de jazz, imagina’t… El següent que sé és que es muda a l'avinguda de Sarrià, davant de l’antic camp de l’Espanyol, i una vegada és la cantant fixa del Jamboree, l’any 1962, s’estableix a la pensió Prost, damunt de la mateixa sala. La seva vida a partir de llavors està íntimament lligada a la plaça Reial. I també sé que, ningú va saber mai el perquè, cada vegada que interpretava My Funny Valentine plorava a llàgrima viva. A Pere Farré, que era el pianista, li vaig preguntar: però mai li vau preguntar per què? I em va respondre que no…
'El crim dels existencialistes' va ser un crim perpetrat per un assortit elenc de desertors, músics de jazz de segona fila, camells, beatniks, senyores separades amb ganes de marxa i professors d'anglès
Al meu llibre, Gloria Stewart és un personatge secundari, i, de fet, és un dels pocs als quals els he deixat el nom intacte. A les persones que van estar més implicades en el crim, els l'he modificat una mica. Queda clar qui són, però vaig voler traçar una la línia entre les persones reals i el tractament que d’elles faig al meu llibre, els personatges. Els diàlegs, les seves motivacions, els seus pensaments, tot m’ho he inventat o com a mínim deduït d'una manera molt lliure. Gloria Stewart no va estar realment implicada en el ‘crim dels existencialistes’, només va pagar els plats trencats. I per l'aportació musical, per haver estat la primera i potser l'última gran musa del bebop barceloní, he volgut respectar el seu nom.”
'El crim dels existencialistes' (també dit, amb un epítet menys sensacionalista, el ‘crim del carrer Aragó’) va ser un crim comès el 17 de novembre del 1962 que va acaparar portades de diaris a banda i banda del toll —i que va estar a punt de costar-li un disgust diplomàtic a Franco amb el seu nou soci americà—, perpetrat per un assortit elenc de desertors, músics de jazz de segona fila, camells, beatniks, senyores separades amb ganes de marxa i professors d'anglès. Per a més detalls, compreu-vos el puto llibre. Tot i que quedeu avisats que hi trobareu poques referències a Sartre o Camus i que la premsa de l'època ficava jazz, crim, jerseis de coll alt i filosofia moderna en un mateix sac.
Pràcticament, no existeixen gravacions d’ella (i en algunes, com a l’edició alemanya d’un dels seus discs, sota el nom podem veure la fotografia d’una altra dona de color) i, tot i que fa uns anys va celebrar-se una exposició en memòria seva amb instantànies de César Malet, capturades durant les subreptícies nits del Jamboree, costa trobar fotos de Gloria... —Aconsegueixo dir mentre mastego un corretjós tros de formatge halloumi. Sembla com si a la història del jazz també hagués estat un personatge secundari. “No van deixar-li tenir una gran transcendència —m’explica l’Alberto—, perquè la seva carrera va veure’s truncada pel crim dels existencialistes. Aquell matí, l’assassí va anar a casa seva a preguntar-li per Jack Hand, un dels músics que l’havia acompanyat, i, també, a donar-li una bombona de butà buida. Això és verídic. Els que van idear el crim van aprofitar que l’assassí viatjava a Barcelona per mirar de recuperar les peles de la fiança d’una bombona. La policia va investigar-la: cantant de jazz, negra, americana, mare soltera… La pasma de llavors no filava gaire fi, i van ficar-la directa al calabós. Després es va descobrir que no tenia cap relació amb el crim, però van acusar-la de no tenir els papers en regla i la van expulsar del país. Barcelona es va quedar òrfena de la seva musa del jazz.
La pel·lícula, per cert, adverteix dels perills de la joventut esgarriada, desafecta dels valors nacionalcatòlics del Règim i aficionada al jazz
De fet, només existeix un enregistrament de Gloria Stewart a Barcelona: Manhattan Blues, un tema inclòs a la banda sonora de Juventud a la intemperie (Ignacio Iquino, 1961). L’autoria se la va atribuir Iquino, i el més guai de la pel·lícula és l’escena en què ella canta la cançó en un club fictici, que en realitat eren els estudis del cineasta al Paral·lel, on ara hi ha el supermercat Jespac. Curiosament, comparteix temes amb un duo de postadolescents, un dels quals era un holandès, marí mercant, que, després d’un passeig per les Rambles, també havia decidit quedar-se a viure a Barcelona i que es deia Tony Ronald. Aquest va ser el seu primer enregistrament com a crooners duo. La pel·lícula, per cert, adverteix dels perills de la joventut esgarriada, desafecta dels valors nacionalcatòlics del Règim i aficionada al jazz.”
Gloria Stewart al Jamboree. Foto: SuperStock.
Ara que parles de cinema, m’has fet pensar que, a la mateixa època, va existir una altra Gloria Stewart: l’actriu i la dona de James Stewart, el protagonista d’Anatomia d'un assassinat, de 1959. Uns anys abans, també va protagonitzar Música i llàgrimes, un biopic sobre el trombonista Glenn Miller, que va desaparèixer misteriosament. Hi ha qui diu que va morir assassinat en un bordell de París. El títol, “música i llàgrimes”, em fa pensar en les misterioses llàgrimes de la nostra Gloria Stewart sobre l’escenari del Jamboree quan interpretava My Funny Valentine, potser aquesta connexió podria ser una bona manera d’acabar aquest article...
“O pots ser una mica menys rebuscat i preguntar-te si James Stewart i Gloria Stewart tenien algun tipus de relació amb Bofarull, el propietari del restaurant Los Caracoles, aquí al costat —replica l’Alberto Valle, fent gala de la seva proverbial agilitat mental. Bofarull portava les regnes de la indústria cinematogràfica catalana i en gran manera espanyola. Si James i Gloria Stewart van passar per Barcelona, segur que van sopar aquí. És bonic imaginar que hi havia una Glòria Stewart a Escudellers mentre una altra va passar per plaça Real, i gairebé es troben. O que fins i tot van coincidir al mateix restaurant. T'animo a investigar-ho.” I això faig quan arribo a casa i descobreixo estupefacte que, la parella d’estrelles de Hollywood van recórrer la pell del toro cap al 1959. Just l'any en què la diva del jazz es va instal·lar a Barcelona. Em nego a saber si James i Gloria van visitar la ciutat comtal durant aquest viatge, i si van menjar o no en el mític restaurant. Prefereixo retenir la imatge, fictícia però plausible, de dues americanes compartint nom, glops de vi i xarrupades als mol·luscos, que són l’especialitat de la casa, mentrea ella li brollen llàgrimes als ulls, que observen la pluja al carrer Escudellers a través del finestral. I hate Barcelona, ‘cause it’s cold and it’s damp. That’s why the lady is a tramp. L'univers és absurd i caòtic, i, com deia Sartre, “l’existència precedeix l'essència”.