La Virreina, Centre de la Imatge, en la seva línia de recuperar reportatges clau de la història de la fotografia mitjançant exposicions, presenta Fotografies de "Gent del segle XX", el projecte clau de l'alemany August Sander (1876-1964), que mai no s'havia exposat a Espanya. Es tracta d'un gran fresc, composat per imatges, amb el que el seu autor volia realitzar una demostració del que era el món durant la primera meitat del segle XX mitjançant retrats. Un intent de mostrar els canvis històrics i culturals que experimentava el món del seu autor. Es complementa amb una poques fotos d'una altra sèrie de Sander: "Estudis. L'ésser humà", dedicat a gesticulacions. L'exposició es podrà veure fins el 23 de juny.
Per encàrrec
El més curiós de tot és que la major part d'aquests retrats d'aquesta exposició, que s'han convertit en tot un mite en el món de la fotografia, van ser fets per encàrrec, com explica Gabriele Conrath-Scholl, directora de la Die Photopraphische Sammlung/SK Stiftunf Kultur de Colònia, la institució que custodia el llegat de Sander. De fet, Sander va començar a dedicar-se a l'art fent fotografies a grangers i a pagesos, al seu poble. Tres quartes parts de les imatges de Gent del segle XX van ser realitzades a petició dels propis interessats (tot i que d'altres van ser pensades per Sander com a complement de les fotos disponibles). Les fotos que s'exposen a la Virreina es van realitzar entre el 1892 i el 1954. En elles Sander mostra una vocació gairebé entomològica. Mostra els personatges tal i com ells es volen representar, de forma desapassionada. I els intenta categoritzar, presentant-los sense nom, tan sols classificant-los per professions, o per situacions socials: "El savi", "El pagès", "L'aprenent de carnisser"... La varietat és extraordinària: des de "L'hipnotista" fins "El notari". Generalment són personatges sols, però a vegades es presenten en família. I no hi falta un autoretrat. Classificat, senzillament, com "el fotògraf".
L'estil Sander
Sander fotografiava tothom, amb la intenció que les seves fotos no afavorissin ni perjudiquessin ningú. Volia fer gala d'imparcialitat, de distanciament envers l'objecte. Ho feia per influència d'alguns pintors marxistes que, a l'època, defensaven el rebuig a l'emotivitat. Potser és per això que Sander va gaudir de l'apreci dels seus clients, ben diferents entre ells. Pel contrari, alguns crítics consideraven que la seva fotografia no era prou artística, sinó merament documental. Però Sander assegurava que els rostres reflecteixen el recorregut biogràfic i vital d'una persona, i que per tant, aquests eren el reflex de les condicions socials. N'hi havia prou amb captar-los tal com eren per veure tot el rerefons social. Mai no va pensar que documentar senzillament la realitat fos un art menor.
Un quart de segle de feina
Sander va començar a fer de retratista quan era molt jove. Però ben aviat es va tornar un fotògraf peculiar. Va tenir fecunds contactes amb intel·lectuals d'esquerres, i potser d'aquí en va treure una forma molt especial de retratar. Mentre d'altres fotògrafs citaven a la gent al seu estudi i la retrataven sobre fons prefabricats, Sander preferia anar al carrer, per fotografiar la gent a les seves cases i a les seves feines (al camp, a la fàbrica, a l'oficina...), donant una visió molt més social de l'individu. Cap el 1925 va començar a planejar el projecte Gent del segle XX (de fet, una exposició de 1929, Fotografia del present, ja feia preludiar el que seria el seu gran projecte de vida). Però amb el nazisme va haver d'interrompre aquest projecte com a tal, tot i que va fotografiar nazis, des de membres de les Joventuts Hitlerianes fins a caps de les SS. Durant la Segona Guerra Mundial, a més a més, es va perdre part de l'arxiu de Sander, amb el bombardeig de Colònia, però amb el que va salvar va continuar amb el seu projecte, que només va poder fer realitat als anys 1950.
L'horror
El projecte, durant les primeres dècades de segle, va tenir un caràcter més documental, més fred, però amb el nazisme va adquirir un to més tràgic. Junt a pagesos, notaris, burgesos i artistes de circ, entre els retrats hi figuren alguns com "Víctima de persecució" o "Pres polític". La dimensió tràgica esclata quan es sap que un d'aquests "presos polítics" retratats no sortiria mai de la seva reclusió; les males condicions de vida al presidi varen conduir-lo a la mort. I no era altre que Erich Sander, un fill del fotògraf que s'havia sumat a la resistència contra Hitler i que havia estat condemnat a 10 anys de reclusió. De fet, les fotos de presos polítics que figuren a l'exposició van ser fetes, a la presó, per l'Erich Sander, que treballava com a fotògraf per als serveis penitenciaris. Gent del segle XX és un relat de la convulsa història europea d'aquest període, però, també, una tràgica història de la mateixa vida d'August Sander.
Respecte a Sander
L'exposició de la Virreina s'organitza en 7 capítols i en 45 carpetes, tal i com ho va dissenyar el propi Sander, i agrupa un total de 619 fotografies. Unes fotografies que reflecteix la diversitat de la societat alemanya, fins i tot amb una forta representativitats per gèneres. Gent del segle XX potser no és la gran crònica del segle XX que pretenia el seu autor, però sens dubte és una impressionant mostra del valor social que té el retrat (i que amb massa freqüència s'oblida). Paral·lelament a l'exposició sobre August Sander, la Virreina presenta Womankind, una mostra de les produccions de María María Acha Kutscher (Lima, 1968) amb el que s'investiga la creació de la imatge femenina mitjançant la fotografia a través d'una instal·lació, 365 Days, i diversos collages fotogràfics.