Avui, 30 de juliol, fa 268 anys de la Gran Redada, una brutal operació de neteja ètnica ordida i organitzada per l'oficina del rei Ferran VI, el fill i hereu del primer Borbó hispànic, i coordinada i sincronitzada al Despacho de Guerra del ministre Ensenada. La macabra operació es va planificar i es va portar a terme amb el propòsit de detenir, concentrar, recloure i exterminar “todos los gitanos del reyno de España”. Una brutal cacera que es va saldar amb el tràgic balanç de 12.000 víctimes mortals, milers de famílies separades i trencades per sempre i la ruïna econòmica de la comunitat romaní hispànica. Un tenebrós capítol de la història de l'Espanya pretesament il·lustrada, que ha estat deliberadament ocultat a la societat. Cap llibre de text del sistema educatiu espanyol no ha fet mai cap referència a una operació monstruosa, que explica que l'Espanya de la “raó d'Estat” —la dels Borbons pretesament il·lustrats— es va construir a sang i foc. També contra la comunitat romaní.

El paisatge

Era l'any 1749. L'absolutisme monàrquic, envernissat amb una pàtina de pretesa il·lustració, s'havia imposat plenament. I la idea castellana d'Espanya, també. L'Administració hispànica governava despòticament fidel a l'estil que la dinastia borbònica havia importat de França. Els països de l'antiga Corona d'Aragó, derrotats i devastats, havien estat convertits en una gran presó. I els seus habitants, en una mena de reclusos sotmesos a lleis de reinserció: el procés d’assimilació forçada a l'Espanya, renovada i triomfant, de fàbrica exclusivament castellana i borbònica. Des de la derrota austriacista definitiva de 1715, l'Administració borbònica, en poc menys de 35 anys, havia desballestat els règims forals, havia saquejat els seus fons documentals i havia dictat dotzenes de lleis persecutòries contra les llengües i les cultures catalana i aragonesa. L'Espanya castellana, que vol dir l'Estat espanyol modern, s'edificava sobre la ideologia de la supremacia i de la depuració.

Família gitana / Font: Viquipèdia

Les comunitats gitanes

A l'Espanya borbònica de 1749 ja no hi quedaven jueus ni moriscos. Saquejats, massacrats i expulsats en el decurs de les dues centúries anteriors, l'Espanya de 1749 era a la línia de meta d'una macabra cursa que havia justificat les neteges ètniques de 1492, contra els jueus, i de 1609, contra els moriscos. En aquell escenari, els gitanos restaven com l'últim element dissident. Les fonts historiogràfiques estimen que la comunitat romaní hispànica estaria formada per unes 50.000 persones —poc menys de l'1% de la població—, repartides desigualment pel territori. Les mateixes fonts revelen que, l'any 1749, el gruix de la comunitat romaní estaria concentrat a les “provincias” de Catalunya i de Granada —la meitat oriental de l'actual Andalusia. Però també revelen que hi havia comunitats importants numèricament a les grans ciutats del regne. A la capital espanyola representaven el 5% de la població i serien els que patirien amb més rigor la Gran Redada.

Ordre de la Gran Redada a les autoritats d'Oriola / Font: Museu Virtual Gitano

La Gran Redada

Setmanes abans de la data fatídica, el rei Ferran VI va atorgar plens poders al marquès d’Ensenada, ministre de la guerra, i al bisbe Vázquez Tablada, president del Consejo de Castilla, és a dir, l'equivalent a president del govern. A l'oficina d'Ensenada, el Despacho de Guerra, es va planificar la Gran Redada: una operació de localització, detenció, concentració i extermini de “todos los gitanos del reyno”, que hauria pogut inspirar els capitostos nazis del III Reich. Per a la localització es va comptar amb la col·laboració —en ocasions forçada i en ocasions entusiàstica— dels elements de l'Administració borbònica a les províncies. El pla, conduït en rigorós secret, d'Ensenada i de Tablada, amb el vistiplau del Borbó, consistia a detenir per sorpresa la nit del 30 al 31 de juliol totes les persones d’ètnia gitana que havien estat prèviament —i secretament— documentades pels col·laboradors de “provincias”.

La captura i l'esclavatge

La nit del 30 al 31 de juliol de 1749, l'Exèrcit del Rei va entrar violentament i per sorpresa als barris gitanos de les principals ciutats dels dominis peninsulars borbònics. Les fonts revelen que, per evitar la fugida de persones perseguides, l'Exèrcit en va tancar tots els accessos i va convertir aquella macabra operació en una autèntica cacera. De persones i de famílies. Però la tragèdia no havia fet més que començar. Un cop capturats, van ser separats. Els homes, a una banda. I les dones i les criatures, a una altra. Els homes van ser reclosos en presons militars de les drassanes de Cartagena, de Cadis i de Ferrol. I serien materialment esclavitzats en els treballs de construcció naval per regenerar la decrèpita marina de guerra espanyola. Alguns, fins i tot, serien enviats a galeres.  I les dones i les criatures serien recloses en convents i en cases de caritat, i també materialment esclavitzades en la producció tèxtil, que era la font de recursos tradicional d'aquelles institucions.

Ferran VI i el marquès d'Ensenada / Font: Viquipèdia

Els gitanos catalans i granadins

Per alguna raó que les fonts no expliquen, les autoritats de les “provincias” de Catalunya i de Granada no van aplicar les instruccions secretes de la Gran Redada fins passats 25 dies. Tampoc no expliquen les represàlies, les pròpies d'un règim autoritari, que es devien desfermar. El que sí que s’explica és que els gitanos catalans i granadins van tenir temps d'escapar i cercar refugi lluny de les urpes de l’Exèrcit. Posteriorment, les autoritats catalanes i granadines redactarien dotzenes de peticions “de misericòrdia” a favor del retorn de les comunitats romanís, argumentant que eren persones i famílies molt arrelades en les seves societats i que eren un element important en les economies locals. Eren basters, tractants de bestiar, botiguers de carro, drapaires, i fins i tot hostalers. Aquesta podria ser la raó —així es pot interpretar— per la qual les autoritats catalanes i granadines —borbòniques, no ho oblidem—, quan es va desfermar la brutal cacera, van fer com qui sent ploure.

Els gitanos castellans

En canvi, els gitanos castellans no van tenir la mateixa sort. O si es vol ser més precís, van tenir més mala sort. I no perquè no tinguessin arrelament social. Ni tampoc perquè no formessin part del teixit econòmic. L'informe d'Ensenada i de Tablada, que va autoritzar el Borbó, no ho oblidem, era una horrorosa compilació dels perjudicis racials més abominables i de l'ideari espanyol més supremacista, que hauria pogut inspirar els capitostos del règim franquista. Estigmes atàvics del gitano desarrelat, delinqüent i heretge, responsable de l'estat d'inseguretat que enllordava l'Espanya ordenada dels Borbons. Estigmes convertits en el nervi ideològic i en la propaganda sociològica d'unes masses amb certa tradició antigitana. Als gitanos castellans els van ser expropiats els béns —cosa que per si sola prova que tenien un arrelament social i una activitat econòmica— i les seves propietats van ser subhastades per pagar les despeses de la macabra batuda.

Real Orden / Font: Viqupèdia

L'extermini

No cal fer gaire esforç per imaginar que el camí fins als camps d'extermini devia ser dramàtic. Les fonts relaten una llista horrible de càstigs aplicats impunement i  indiscriminadament. Als camps d'extermini, la mortalitat —el propòsit final de la macabra batuda— es va disparar. La mala alimentació, les pèssimes condicions d'higiene, els càstigs brutals i els accidents de treball van massacrar la comunitat romaní. Les fonts estimen que, entre el camí, les drassanes i les fàbriques,  van morir 12.000 persones, aproximadament la quarta part del total de la comunitat romaní hispànica; que van quedar separades i trencades per sempre milers de famílies, i que va quedar arruïnat el conjunt de la comunitat. Passats dotze anys (1761), el nou rei Carles III, germà de Ferran VI, va derogar la llei. La cancelleria reial va estimar que l'operació, malgrat l'elevada mortalitat assolida, havia estat un desastre. I sense reconèixer ni compensar les víctimes, va ordenar passar pàgina “discretamente para no mancillar el buen nombre de mi hermano el rey Fernando”. El genocidi del poble gitano.

 

Imatge principal: Mare i nen gitanos / Font: Viquipèdia