Fer-se gran és anar-se topant de tant en tant amb les nostres particulars magdalenes de Proust. Hi ha l'olor de bestiar que ens remet a les tardes al poble de bicicleta amb rodetes, pantalons curts i genolls pelats. Hi ha el gust del Frigopie que ens transporta a aquelles platges dels noranta amb avionetes desplegant propaganda, la primera vegada que vam veure el mar. També hi ha Freddy Mercury i Montserrat Caballé fent-nos recordar què vam sentir el dia que Rebollo va encendre el peveter olímpic, la paraula 'macanudo' que ens trasllada al tacte del sofà des d’on vam celebrar el 5-4 de Pizzi contra l’Atlético o el tacte de les serradures de llapis que ens traslladen a una aula de primària plena de canalla vestida amb bata de ratlles.
Cristina Cappelli (Matilda) i Angelo Spagnoletti (Daniel), els dos actors principals d'aquesta brillant sèrie. (Netflix)
El primer petó, però, sovint no necessita res més que un únic ganxo per fer-se present de nou: un nom, un lloc concret i, de sobte, el record vivíssim del primer cop que vam assaborir uns altres llavis mentre notàvem unes papallones aixecant el vol dins l’estómac. D'això va Generación 56k, la sèrie de Netflix de la qual ningú parla i que agrairàs que algú t’hagi recomanat: d'obrir el cofre dels records de la infantesa, però no pel fet de recordar el primer amor, sinó per la màgia de topar-se, fortuïtament i vint anys després, amb la persona a qui vam fer el primer petó de la nostra vida.
Quan la sensibleria no embafa
La història és simple: després d’encadenar un desengany amorós rere altre, el Daniel (Angelo Spagnoletti), un director creatiu de trenta-llargs que treballa fent aplicacions per a mòbils, té una cita Tinder i s’enamora perdudament d’una noia. Ella, però, no és qui diu ser. Tampoc es diu com afirma dir-se. I sobretot, per res del món li confessa allò que ell no és capaç de recordar: és la Matilda (Cristina Cappelli), és a dir, la primera persona amb qui vint anys enrere van fer-se el primer petó, quan eren dos marrecs i vivien a l’illa italiana de Procida. Fins aquí podem llegir. A partir d’aquesta primera cita obra del destí, el que principalment passa és que la història entre tots dos s’obre de manera carinyosa, addictiva i tendra, mantenint-nos amb un somriure d’orella a orella durant els vuit capítols de la sèrie, que en cap moment es fa empalagosa i entra tan bé com un granissat de llimona a l'ombra una tarda d'agost.
Azzurra Iacone (Matilda) i Alfredo Cerrone (Daniel), els dos joveníssims actors que donen vida a la parella de nens. (Netflix)
Amb flashbacks permanents i molt ben compassats entre el present, l’any 2021, i un passat ubicat més o menys a 1998, assistim a dues d’històries d’amor paral·leles però protagonitzades pels mateixos dos personatges. D’una banda, la trama actual, on ell somia amb un amor que sembla impossible i ella lluita per no caure a la temptació d’enviar-ho tot a dida, abandonar la seva vida i atrevir-se a pensar més amb el cor que amb el cap. Per un altre cantó, l’argument del passat, tenyit d’aquell to màgic de les històries d’amor infantils que tenen films com La meva noia o Love actually i en el qual els dos vailets s’enamoren de la manera que ens vam enamorar per primer cop: amb timidesa, amb dubtes, amb por de no saber si allò que passa és real o mentida i, sobretot, amb la certesa de no ser conscients que no hi ha amor més potent al món que el que, de tan natural, no s’assembla a l’amor que veiem a les pel·lícules.
Gianluca Fro (esquerra) i Fabio Balsamo (dreta), actors secundaris de la sèrie i que van saltar a la fama gràcies a una paròdia viral amb la cançó Despacito. (Netflix)
Apologia de la nostàlgia
Un dels encerts més agradables de Generación 56k és ubicar la història a l'illa de Pròcida i la ciutat de Nàpols, sens dubte la ciutat menys occidental que existeix a Europa. Una ciutat que té tants partidaris com detractors i que, segons diuen, només pot odiar-se aferrissadament o estimar-se amb bogeria, però que sens dubte és de les poques metròpolis d'Occident que encara funciona sense les presses pròpies del segle XXI, talment com si visquéssim encara als noranta. Si alguna cosa té aquella zona del sud d’Itàlia és que allà, avui, les vídues encara porten dol vestint de negre, els bars encara semblen decorats de Temps de silenci congelats en el temps i la canalla encara juga a pilota al carrer en comptes d’estar a casa amb la PlayStation o en una plaça amorrats al mòbil gravant Tik-Toks.
Els personatges de Sandro, Daniel i Luca en la versió infantil de 1998, a l'illa de Procida. (Netflix)
Hi ha una frase feta napolitana que diu “‘a gatta pe’ ghi’ ‘e pressa, facette ‘e figlie cecate”, que més enllà de traduir-se com que la gata que té pressa acaba fent fills cecs, el que realment vol dir és que la pressa no és mai una bona consellera. A la sèrie, tot té tan poca pressa que ni el temps sembla veure's alterat i precisament l’única diferència realment remarcable entre la trama de 1998 i la de 2021 és que els protagonistes s’han fet adults, per bé que això no signifiqui que hagin canviat. Allò que ha canviat és el món al seu voltant, augmentant la velocitat i la immediatesa del dia a dia gràcies a una cosa incipient i gairebé exòtica quan eren petits: internet. El soroll del mòdem de 56k connectant-se a la xarxa és la més gran magdalena de Proust de tots els nascuts a finals dels vuitanta, per això és bonic que aquest petit conte de fades transformat en sèrie es tanqui amb elogi suprem a la paciència. A quan l’amor no depenia d’una aplicació de cites. A quan quedar-se sense connexió perquè trucaven al telèfon de casa no era la fi del món. A quan els missatges, escrits a mà, no ens feien viure a l’espera d’un doble check o una resposta. A quan dir “m’agrades”, en definitiva, era molt més apassionant i sincer que fer like.