Odio la sensació de gener i tot el que se suposa que ara comença. Ja n’he parlat aquí altres vegades: no m’agraden els principis, ni tancar etapes, ni fer llistes de les coses que he de fer. Gener, per mi, és tornar a treballar després d’unes vacances massa llargues. A l’hora que em sona el despertador encara és fosc i he estat tants dies a casa que m’he hagut de mentalitzar com un gladiador que entra a la palestra perquè després de festes els meus alumnes tenen l’energia triplicada i han estat gairebé vint dies sense veure’s les cares. M’agradaria poder-vos fer arribar la lentitud que gasto ara mateix, la feixuguesa del cos, dels moviments que faig mentre escric a l’ordinador. Si fos una escena de novel·la explicaria que la casa està a les fosques i que l’única llum ve de la lampadeta de l’escriptori. Que fa fred, però que la persona que escriu té una estufa al cantó esquerre, massa a la vora de la cadira. Un gat dorm cargolat en una butaca. A fora no se sent ningú. Són poc més de les sis de la tarda, però el cel és tan negre que sembla un d’aquests pobles d’Alaska on s’estan mesos sense veure el sol.
Odio la sensació de gener i tot el que se suposa que ara comença. No m’agraden els principis, ni tancar etapes, ni fer llistes de les coses que he de fer
El rum-rum del gat
Quan faig escriure als meus alumnes a vegades em diuen que no saben com començar. Em demanen que els doni una frase. S’afronten a allò de la pàgina en blanc. I quan els dono una idea, perquè els dic que els principis són tan importants, l’escriuen tal qual, literal. I llavors, “és que no sabem com seguir”. Imaginar, a vegades, també costa. Ara que fa aquest fred voldria escriure una novel·la que transcorregués a l’hivern. No sé si amb això en tinc prou per començar: la imatge de la neu que cau amb tot aquell silenci. A mi també em passa el mateix que als meus alumnes. Costa, l’inici. Que el primer paràgraf sigui intens, calculat i perfecte com el tall d’una guillotina. A vegades tampoc saps del tot què vols explicar. Tens una imatge, una idea àmplia que s’ha de concretar en uns escenaris, uns personatges que semblin tan reals com sigui possible, no caure en l’obvietat ni, sobretot, en la moralitat.
Estic convençuda que escriure una novel·la és, sobretot, sobretot, tenacitat. És una cursa de fons. És temps
Estic convençuda que escriure una novel·la és, sobretot, sobretot, tenacitat. És una cursa de fons. És temps. Són hores de viatjar, de sortir a fer cerveses, de dormir, de fer qualsevol cosa, asseguda en un escriptori amb una llumeta i barallant-te amb una gent que no existeix i que al final farà i dirà el que tu decideixis. T’hi embranques d’una manera estranya: frases que no vols treure i que sobren, el que acaba quedant al text, però que ha d’apuntar a tot allò que, una vegada te n’has distanciat, ets capaç d’esborrar. Vius una mena de neurosi: en algunes relectures t’infles de satisfacció, l’endemà et sembla tot carrincló, baratíssim. Pots no adonar-te'n, malgrat has estat tot el dia treballant la mateixa pàgina, que en dues línies has escrit cinc vegades “fer”. Incoherències, repeticions, coses que no s’expliquen prou. El que us deia, insistència. Arribar al final i que allò s’aguanti. La sensació forta quan ho tens acabat i sents que pot valdre la pena. El mal que fa, després, una crítica negativa. Jaume Cabré deia que és una punxada a l’ego que només ens podem estalviar d’una manera: deixant d’escriure. Teniu sort que això és un article i no una novel·la. Si ho fos, per ser poètics, narraria que el personatge apaga el llumet de l’escriptori. Ara sí, queda tot a les fosques. Només se sent el rum-rum del gat, cargolat, impassible al món. Al real i als literaris.