The Boys s’ha convertit en una de les grans sèries en emissió gràcies a la seva mala bava a l’hora d’abordar un gènere que necessitava una sacsejada. I potser passarà a la posteritat pels seus moments més passats de voltes (que són impagables, per cert), però el que la situa molt per de la mitjana és la seva sagnant critica a la tendència col·lectiva a creure's tot el que ens ve mastegat des de les grans corporacions. Serveix tant com a denúncia de les tiranies culturals de Disney com a metàfora dels deliris de grandesa de qualsevol megalòman que dirigeix una xarxa social. Tot això sense oblidar que té al capdavant un dels millors personatges de la televisió moderna, Homelander.
Un spin-off, per tant, no només ho podia refiar tot a reproduir els esclats de violència i l'humor estripat: havia de preservar la seva capacitat de parlar sense pèls a la llengua dels paranys del mainstream i el seguidisme de la societat de consum. A Gen V li passa una cosa curiosa; és una bona sèrie, i de fet té gracia com importa idees de la sèrie mare a la seva manera de mostrar el melodrama universitari, però és justament la comparació amb The Boys la que l'acaba perjudicant. És a dir, que funciona molt bé si la mires com a sàtira ferotge de Gossip Girl i similars però perd interès com a bufetada a les històries de superherois, perquè en el fons s'assembla més al cànon (i a X-Men en particular) del que segurament pretenia.
La trama comença, com no podia ser d’una altra manera, amb una escena d’impacte, el moment exacte que a la protagonista (una gran Jaz Sinclair) se li revelen els seus poders. A partir d’aquí, després de situar-nos a l’univers de The Boys de forma molt efectiva, la història s’ambienta en una universitat per a futurs superherois en què, arran de la mort d’un dels alumnes, un grup de companys investiguen les veritables intencions dels responsables del centre. Sobre el paper, com es pot veure, Gen V és una sèrie una mica més convencional que el seu referent: al final no deixa de ser una trama detectivesca en que els seus protagonistes es van definint en funció de tensions amoroses i conflictes familiars. El que la distingeix d’altres productes és, doncs, que aborda els tòpics del gènere amb ànima subversiva i, a vegades, amb una encomiable incorrecció política.
Agradarà als incondicionals, deixarà amb ganes de més als exigents i provocarà indiferència a tota la resta
Ho fa, per exemple, amb el sexe, amb el paper dels mitjans de comunicació i també quan es dedica a torpedinar el perfil clàssic dels rols de la comèdia juvenil. El problema és que quan s’allunya d’això i se centra en la trama exclusivament fantàstica, és correcta i prou, i a vegades fins i tot denota una certa falta de tensió. Potser perquè en el fons no explica res que no haguem vist abans, però sobretot perquè hi acabes trobant massa a faltar el subtext més polític i la desarmant presencia de Homelander, Butcher i companyia. Agradarà als incondicionals, deixarà amb ganes de més als exigents i provocarà indiferència a tota la resta. Aquesta és la fita de The Boys que no acaba d’assolir Gen V: arribar a aquelles i aquells que no volen veure ni en vinyeta als superherois.