Gemma Ruiz: "Vull que aquest llibre el llegeixin els nostres pares"

La Dolors va haver de desplaçar-se fins a Londres per avortar, a la Montserrat la violen, i a la Lana, que acaba d’arribar de Geòrgia, l’intenten profanar. Aquestes són algunes de les protagonistes que apareixen a ‘Les nostres mares’ (Edicions Proa), una novel·la que ret homenatge a les dones nascudes durant la dictadura de Franco, una generació de dones que no va poder desplegar el seu talent, però tot i l'adversitat, van ser capaces de plantar cara, de sortir de la gàbia, mantenir la pulsió artística, mobilitzar-se, i el més important, descobrir el feminisme. 

Aquest és el tercer volum que publica la periodista i escriptora Gemma Ruiz i Palà (Sabadell 1975), coneguda també per les seves cròniques culturals dels Informatius de TV3. Fa quasi set anys, el 2016, es va estrenar com escriptora amb ‘Argelagues’, i quatre anys més tard ‘Ca la Wenling’ la va consolidar entre els lectors.

 

Gemma Ruiz i Palà. Escriptora i periodista. Presenta la novel·la 'Les nostres mares' a l'hotel Seventy de Barcelona / Foto: Montse Giralt

A través de cada una de les històries d’aquestes dones, Ruiz i Palà és capaç de posar-nos la pell de gallina, humitejar-nos els ulls, fer-nos patir i també enrabiar. Amb un vocabulari deliciós, uns personatges propers i rebels, i unes històries dures, colpidores i entrellaçades, Ruiz i Palà s’ha alçat amb el merescudíssim Premi Sant Jordi després de dinou anys sense guanyar-lo una dona. 

Què expliques en aquesta nova novel·la?
'Les nostres mares' és una novel·la coral, que té deu protagonistes i que vol fer valdre les experiències de les dones de la generació dels anys 50 que van néixer sota una dictadura franquista amb un ideari nacionalcatòlic que les considerava ciutadanes de segona i, per tant, anul·lava tots els drets que s'havien conquerit durant la segona República. Malgrat les dificultats, he volgut que es veiés el seu talent, la seva energia, com subvertien les tenalles que socialment se'ls imposava i com, a les nascudes a la generació dels 70 i 80, ens van donar totes les condicions materials i immaterials perquè poguéssim triar la vida que volguéssim.

El llibre és una crítica a la societat patriarcal  que ens posa, encara, problemes per viure.

 

 

Moltes de les temàtiques que surten en el llibre segueixen estant a l'ordre del dia, no?
Totalment, les lluites que apareixen en aquest llibre, malauradament, són claríssimament d'actualitat. De fet, el primer personatge que coneixereu parla dels avortaments i del consentiment en l’àmbit íntim i matrimonial.

Però, no tots els personatges comparteixen generació.
No, també hi ha protagonistes de la meva generació que em servien per tenir background. Evidentment, nosaltres hem pogut triar la carrera, l'ofici si volíem ser mares i a quina edat ho érem, però hi ha tants peròs que ens remeten a la vida de les nostres mares!, la càrrega mental, la no paritat en les cures i una societat que ens va en contra.

Creus que es parla prou de les dones en la literatura?
Actualment, hi ha autores que estan fent unes novel·les impressionants, que ens representen, que ens tracten com a subjectes i no com a objectes, que passen el test de Beckdel. Estem en un moment extraordinari de la història de la literatura. Però encara hi ha molta feina per fer, no ens l'acabem.

És fantàstic compartir generació amb tantes autores que estan posant les experiències femenines al pla universal.

Agradarà als homes, el llibre?
Està a les seves mans que vulguin conèixer les experiències de l'altra meitat de la humanitat. Jo he fet una novel·la per a tothom, i vull que també la llegeixin els nostres pares, perquè segurament es reconeixeran en aquells homes que tenien una inconsciència de privilegi i que es pensaven que feien el que havien de fer amb tota la bona voluntat. Ara, a través de les seves filles, es poden adonar que vivien en un món amb molta desigualtat amb les seves parelles. Per tant, és un llibre pels nostres pares i pels nostres companys de vida actuals.

Amb ‘Argelagues’ deuries tenir molts lectors homes, també. Quin va ser el feedback?
Molts homes em van donar les gràcies perquè ells també s'havien sentit interpel·lats amb aquelles històries que parlaven de les seves avantpassades, i els havia ajudat a obrir els ulls. La recepció del públic masculí que llegeix els meus llibres sempre ha estat positiu, ara, no hem d'oblidar que és minoritari.  

Els homes llegeixen bàsicament altres homes autors, així com les dones llegim mig mig sense cap problema, els homes continuen triant, preferentment, autors homes, per tant, el prejudici el tenen ells. 

Parla'm de les dones que apareixen en aquesta història.
‘Les nostres mares’ és el primer llibre en el qual he creat deu personatges de ficció de cap i de nou, i això ha estat tot un repte, perquè les seves històries estan intercalades i fan una xarxa de solidaritat; em va requerir una feina molt complexa.

T'has inspirat amb les dones de la teva família?
Cap personatge és algú conegut, les deu protagonistes són personatges de ficció i creació meva, però vaig organitzar una sèrie de sopars amb els grups d'amigues de la meva mare, i els hi vaig passar un test sobre els drets reproductius, els drets sexuals i sobre les maternitats. D'alguna manera, les seves experiències i reflexions esquitxen la novel·la. Jo ho aprofito tot, també coses de la meva mare, que s’hi sentirà identificada. 

A la novel·la surten temes molt durs. Com ha estat aquesta tria?
Per mi, escriure una novel·la implica una responsabilitat, que em faci la sensació que he fet alguna aportació de transformació, vull aprofitar cada línia per dir coses que ens poden fer tocar i ens poden fer avançar. Vaig estudiar molt els anys 70 i 80, els programaris i les lleis del franquisme, de la transició de la democràcia i volia que totes les temàtiques que van afectar els cossos de les dones sortissin en el llibre.

Volia parlar de les coses importants que ens passen a la vida.

En el llibre parles dels sacrificis que han hagut de fer les dones de la generació dels anys 50. Tu també n'has hagut de fer?
Jo he hagut de fer molts menys sacrificis que elles. Soc de classe social mitjana, però vinc de família migrada i de pagès, de jornalers, és a dir, de classe popular molt baixa, i he agafat aquest ascensor social que sembla que ara està encallat. Evidentment, no podem comparar els nostres sacrificis amb les dones que van viure amb un feixisme que els hi determinava la vida, que havien de signar un paper per poder conduir, que no eren mestresses dels seus comptes bancaris, és clar, no es pot comparar.

Com és que les dones no guanyeu tants premis literaris com els homes?
Que les escriptores no guanyin premis literaris és només la punta de l'iceberg, i el diagnòstic està fet des dels anys 80 amb el manual fantàstic de Joanna Russ que s’anomena ‘Com destruir l'escriptura de les dones'. Per què nosaltres no guanyem tants premis? Per què els premis importants sempre cauen als escriptors homes? Hi ha tota una sèrie de mecanismes molt subtils..., sembla que estiguem en igualtat de condicions i no és veritat.

S’infravaloren les històries que expliqueu les dones?
El contingut que explica experiències de vida des del punt de vista de les dones es considera inferior i no universal, i els continguts que expliquen les experiències dels homes es consideren universals, no es cataloguen, no s'adjectiven, per tant, no hi ha novel·les masculines, en canvi, a nosaltres ens continuen intentant posar aquesta cotilla menyspreadora.

Si femení volgués dir talentós i poderós, cap problema, però sempre han menystingut les històries que venien de les dones.  

Els últims dinou Premis Sant Jordi han estat concedits a homes. Què passa, aquí?
Un Premi que durant vint anys no premia una dona escriptora, què està dient a les dones escriptores? No cal que us presenteu perquè no és per a vosaltres. Els premis a obra publicada sempre els guanyen homes, i fan que sigui una notícia que el premi Sant Jordi del 2022 el guanyi una dona.

I per això el vas dedicar a les dones de la teva generació i a les escriptores que t'han precedit?
La dedicatòria d’aquest premi per força havia de ser per les mestres que estan darrere nostre, que són les nostres mares literàries.

Encara treballes a TV3? Ara ja no et veiem fent les cròniques culturals.
Sí, he estat durant vint anys cronista cultural i des de fa quatre o cinc anys continuo treballant-hi, però ara soc redactora en cap, tinc molta responsabilitat i és una feina molt bonica, però molt compromesa i demandant.

Has estat fent crítica cultural durant molts anys, com portes ara que les crítiques te les facin a tu?
A mi la recepció que puguin tenir els companys sobre la meva feina em genera màxim respecte i molt agraïment, perquè sé què és estar a l’altra banda, però ara ja m'he acostumat i també m'ho passo bé, aprenc de les preguntes que em feu, per mi és un feedback molt bonic.

Què esperes dels lectors i lectores?
Espero que les protagonistes que el llegeixin estiguin contentes de mi i rebin aquest homenatge amb l'emoció que he volgut traslladar-hi.

T'ha canviat la vida el fet de ser escriptora?
La veritat és que no gaire, continuo treballant a TV3, continuo llegint moltíssim, però sí que és veritat que ara necessito tancar-me a escriure, i m’ha obligat a fer introspecció de solitud i silenci.

Vas ser tu la impulsora d'utilitzar els dos cognoms a TV3?
Jo havia fet formació en perspectiva de gènere i de com tractar la violència masclista, aleshores va començar a sonar això dels dos cognoms, i van ser les companyes de societat que ho van proposar i jo els vaig donar el vistiplau encantadíssima.

Tens ganes de publicar un quart llibre?
Sí, tinc idees, i de fet ja he començat a estudiar i a llegir, i et puc avançar que serà un viatge en el temps.