20:18 h Gelida. Exterior. Nit. Els de Pepephone no tenim cobertura. Soc en una petita ciutat amb ànima de poble que està una mica en terra de ningú, a la frontera entre l’Alt Penedès i el Baix Llobregat. O dit d’altra manera, a mig camí entre Martorell i Vilafranca conduint per carreteres secundàries. Però el motiu que em porta a escriure aquest article no és el seu emplaçament, sinó un fet que desconeixia fins que la vaig visitar la setmana passada: Gelida és terra de ràdio. I per això hi vaig anar, perquè m’entrevistaven a Les Golfes, un podcast que comanden el Dani i l’Antonio i del qual vaig tenir l’honor de ser el primer entrevistat.
Magnífic, excels
Abans de començar, Dani i Antonio m'ofereixen fer un tour per l’estudi. "Radio Gelida emet des de l’any 81!", em diuen amb molt d’orgull. L’emissora es troba a Les Monges, el típic edifici comodí que allotja entitats culturals variades. De nit, pràcticament buit, fa una mica de por. L’estudi, però, té aquell flow que comparteixen tantes ràdios locals: una estètica retro que evoca en mi l’imaginari de les ràdios de pel·lícula, amb aquell punt de calidesa, un xic hortera, però que les fa properes i entranyables.
Entre el mobiliari ens trobem les típiques lleixes plenes de discs, però també diverses fotografies, retrats que, conceptualment, em semblen excelsos. Una és un muntatge que emula una orla formada pels membres de la ràdio per celebrar els 25 anys (els van fer el 2006). L’altra, una instantània de l’acte tradicional del primer dia de Festa Major: un sopar en el qual la tradició mana que “totes les persones col·laboradores, que fan programa o n’han fet algun cop, són els encarregats de servir el tradicional meló amb pernil, que any rere any canvia la seva presentació”. Magnífic! Excels!
El sopar de la ràdio, un clàssic de la festa major de Gelida. Foto: Arxiu Miquel Carrilo
La primera emissora del Penedès
Després del tour i d’una visita obligada al típic lavabo que sembla un amagatall en un armari, ens asseiem en una sala annexa a gravar l’entrevista amb un portàtil i dos micròfons "per uns problemes tècnics a l’estudi habitual". A la taula hi ha una bossa de crispetes oberta i tres persones disposades a passar una hora ben parida parlant de música i de la vida, sense presses, que és com més ben agraïdes són les entrevistes.
L’Antonio i el Dani són dos melòmans que dediquen una hora de programa (i les que calguin de preparació prèvia) a compartir cançons i reflexions sense cap mena de rèdit econòmic, com tants d’altres a les nostres ràdios locals i comarcals, entre els quals m’incloc (no actualment, però sí en el passat). Ràdio Gelida, concretament, té el mèrit de ser “la primera emissora municipal de l'Alt Penedès i unes de les primeres del país”. I és en aquests programes modestos i que sovint tenen poca transcendència numèrica: likes, escoltes, clicks... on sovint es viuen les millors experiències.
Parlant massa alt
I com mana la dita (quina?), acabada l'entrevista, amb el Dani anem a sopar a La Gralla. A la plaça de l'Església, un dels locals més concorreguts del poble. Ens acompanyen l’Esteve dels Minova i la Mireia, uns coneguts que viuen a Gelida. Ens fotem uns hamburguesots de la mida d'un dinosaure i parlem una mica de tot i de res: de com ens guanyem la vida els músics (l’un fa classes, l’altre dibuixa!), de com està el panorama artístic o de la tranquil·litat amb la qual es viu a Gelida si has crescut a Ripollet o a l’Hospitalet.
Cruspit l'empanat de boví, marxem a fer un volt per acabar de pair i perquè m’ensenyin una mica el poble. Acabem amonestats per un veí. Ens inquireix que estem parlant a un volum força alt. Som en un pas de zebra qualsevol. Són tres quarts de dotze. Abaixem el volum i ens acomiadem. Em quedo amb ganes de veure el castell i penso que ja hi tornaré un dia que no sigui fosc.
Gelida: un castell, un peatge, una emissora de ràdio i una gran nevera de Coca-cola. Foto: Arxiu Miquel Carrilo
El concert que mai vaig fer
I aleshores, tot escrivint aquesta recta final, recordo que fa molts anys vaig estar a punt de tocar a Gelida amb el meu grup d’aleshores: Albatros. Va ser un concert que mai es va acabar celebrant.
Aprofito que soc assegut davant de l’ordinador i busco Gelida al mail i... voilà! Ensopego amb una conversa del 2008 amb la Sala Cidsay (no en recordava el nom en absolut) en la qual ens informen de les condicions dels bolos, però ens diuen que ho tenen tot ple a tres mesos vista. Diria que van tancar portes al cap de no massa temps de parlar-hi. Per això que ja no hi vam poder actuar.
Al mateix mail veig que hi ha un enllaç al seu Myspace, que com tants d’altres romanen penosament abandonats i amb la majoria dels seus arxius, fotos i cançons perduts incomprensiblement en l’hiperespai. No hi queda ni tan sols una trista foto de perfil, només un nick tristament il·lustratiu del dia a dia del sector musical a casa nostra: “Sala Cidsay - cesan los conciertos”.