El MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) presumeix de ser, "un dels museus més progressistes del món", com li agrada dir al seu director, Ferran Barenblit. Però ben sovint el seu progressisme ha consistit bàsicament en exposar l'art més avantguardista. Amb Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80, el MACBA entra de cop en l'àmbit de la denúncia política, tot analitzant aquells aspectes de la realitat que el relat oficial tendeix a amagar. A la fi, l'exposició es converteix en una crítica sense pal·liatius als vells discursos sobre la transició i al triomfalisme imperant en aquells anys. La mostra compta amb 200 obres de 59 artistes, i s'ha organitzat en bona part amb fons procedents de la Col·lecció i de l'Arxiu del MACBA. Ha estat comissariada per Teresa Grandas, i estarà oberta al MACBA fins el 19 de març.

Relats contrastats

L'exposició pretén abordar una sèrie de temes que es consideren "escamotejats" en moltes històries: des de l'addicció a les drogues, fins a la gentrificació del centre urbà de la ciutat de Barcelona, passant per l'oblit de les víctimes de la repressió franquista, l'anorreament de les lluites obreres, la marginació de certs col·lectius, com els gitanos, els presos o els homosexuals... Té una clara voluntat de qüestionar els discursos hegemònics des de diverses òptiques. Ferran Barenblit l'ha presentat com una "polifonia de veus dissidents", que incorpora des de microrrelats fins a grans interpretacions de la història. Teresa Grandas ha plantejat aquesta exposició "com una forma de discussió sobre les formes d'entendre el país". 

Iniciativa internacional

El projecte d'estudiar Els anys vuitanta a contrapèl, a contracorrent de les tendències hegemòniques, parteix d'una iniciativa conjunta de 6 museus europeus, la Moderna galerija (Ljubljana, Eslovènia); el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid); el Museum van Hedendaagse Kunst Antwerpen (Anvers, Bèlgica); el SALT (Istanbul i Ankara); el Van Abbemuseum (Eindhoven, Holanda); i el MACBA.  En el cas del MACBA, aquest Museu va decidir allargar el marc temporal i perllongar el període d'estudi del 1977 fins al 1992, perquè aquest any tanca clarament una època, amb la celebració els Jocs Olímpics i la signatura del Tractat de Maastricht. Si la majoria dels discursos ens parlaven d'un període marcat per l'entusiasme, les "mogudes", el desenvolupament de les infraestructures i de les ciutats, i la internacionalització de la indústria, l'art i la cultura, aquesta exposició replica que tot això ocultava "una financiarització accelerada, una desindustrialització al servei dels dictats de Maastricht i un procés de desmemòria del que el país encara és captiu".

Els temps estan canviant

El fotògraf Manolo Laguillo, un dels artistes exposats a la mostra, ha formulat una pregunta clau: "perquè unes obres creades als anys vuitanta han trigat trenta anys en fer-se un lloc als museus?". Sens dubte, que ara s'exposin és una prova que els temps estan canviant. És obvi que si als vuitantes es va arrelar un nou sistema polític, en aquests moments aquest sistema està en plena crisi. Les institucions que van néixer justament en aquest procés de modernització dels vuitantes, es desmarquen per complet dels discursos hegemònics. "Ara, el 2016, és més important que mai parlar dels vuitantes", afirma Grandas, qui apunta que el consens d'aquella època va basar-se "en la desmemòria i en els oblits" en una "operació d'emmascarament d'algunes problemàtiques". Apunta que, malgrat tot, sempre va haver-hi veus dissidents i afirma que l'exposició té la vocació de ser un "espai de confrontació d'hipòtesis". Pere Portabella, que ha col·laborat amb l'organització de Gelatina dura, ha afirmat que va ser als vuitantes, justament, quan la política i la cultura van quedar arraconades i es va passar tot el poder a l'economia financiera; ell apunta que "això va fer molt de mal a la democràcia". Però assegura que en el darrer any han passat coses importants, sobretot el trencament de l'estabilitat que oferia el bipartidisme. I assegura que, en aquests moments, "l'1% dels que més tenen estan aterroritts".

Josep Maria  Berenguer El Víbora [especial nº 2], 1981. Arxiu. Centre d'Estudis i Documentació del MACBA.

L'underground a la vitrina

L'exposició compta amb obres de grans noms de les arts catalanes: des de Francesc Abad fins a la fotògrafa Colita, passant pel cineasta Joaquim Jordà. Però les peces de noms mítics del món de l'art es combinen amb mostres de la cultura més underground, que poques vegades estan en contacte amb l'art contemporani. Les vitrines són plenes de les revistes que van marcar una època, però que no solen arribar als museus: El VíboraButifarra!Ajoblanco... També hi apareixen obres dels artistes menys convencionals de l'època: Nazario, Ocaña (fins i tot s'hi inclou el documental que va dedicar-li Ventura Pons)...  Hi ha fins i tot espais dedicats al moviment llibertari, o a les ocupacions de fàbriques... Els protagonistes ocults dels vuitantes tornen a un primer pla, però a la vitrina d'un museu.

Els bells vençuts

Els joves de certs ambients d'una generació van caure exterminats als anys vuitanta per l'efecte paral·lel de l'heroïna, la sida i la delinqüència. Però la droga també va ser una opció triada per molts intel·lectuals i artistes, tot i que alguns no aconseguirien desfer-se d'aquesta abraçada mortal. Gelatina dura, en el seu afany per treure a la llum realitats ocultades, té un record per a ells, i per als presos. I deixa constància de l'existència d'una realitat a les antípodes del relat triomfalista que s'ha acabat imposant sobre l'Espanya dels vuitantes.

La gènesi de la Barcelona olímpica

El MACBA és al bell mig del Raval. De fet, va construir-se com una eina per desactivar el Raval com a barri popular i per gentrificar la zona, obrint-la al turisme. Òbviament, la maniobra va ser exitosa: als anys vuitanta Barcelona va començar a avançar, a gran ritme, en el camí de l'especulació immobiliària i la priorització del turisme. Un apartat de l'exposició "De l'urbanisme ferotge a la ciutat espectacle" es dedica, paradoxalment, a denunciar les grans operacions urbanístiques que van ser extremadament agressives envers els veïns i la vida de barri (inclou des de vídeos de Marcelo Expósito fins a fotografies de Colita o Manolo Laguillo). I fins i tot incorpora debats sobre el MACBA.

Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80. Vistes de l'exposició. Foto: Miquel Coll.

Qüestionament del paper de l'art

Va ser als anys vuitanta, justament, quan l'art va convertir-se en un dels motors de la modernització de l'Estat. Teresa Grandas apunta que el paper crític de la cultura va ser desactivat per la seva institucionalització. Per això, Gelatina dura analitza la banalització de la cultura, i alhora les pràctiques culturals que, ja a l'època, van denunciar aquest procés, com les obres de Marcel·lí Antúnez, Manolo Quejido o el mateix Ocaña. 

L'art al Museu

A la presentació de l'exposició, Pere Portabella ha posat de manifest una de les problemàtiques bàsiques d'aquest tipus de mostres, en assegurar que "l'art contemporani no pot estar tancat en un museu. És un contrasentit". És simptomàtic que quan Teresa Grandas, la comissària, va contactar amb els artistes del Taller Llunàtic perquè els passessin algunes peces seves per a exposar, aquests artistes que rebutgen qualsevol institucionalització "l'engeguessin a la merda". De fet, al seu blog la titllen de "funcionària de policia d’art del MACBA" i de "analfabeta", i han apuntat que "fa feina allà on són destinats els minusvàlids cerebrals --el museu--". A alguns dels autors de les obres exposades al MACBA probablement la seva presència en aquest marc, més dedicat als turistes que a la gent del carrer, els provocarà més irritació que il·lusió. O, senzillament, els agafarà un atac de riure.

Numax presenta, de Joaquim Jordà. 1980. Pel·lícula de 16 mm transferida a DVD. Color i B/N. So. 54 min.

Una visita recomanable, i obligatòriament repetible

En aquesta exposició els vídeos hi tenen un gran protagonisme. S'inicia amb el primer Informe general de Pere Portabella, i s'acaba amb el segon. Però, a més a més, les sales estan plenes de televisions amb un puf al davant que emeten alguns dels documentals més destacats sobre la Catalunya dels anys vuitanta. Alguns d'ells, com No haber olvidado nada El Papus. Anatomia d'un atemptat, tenen al voltant d'una hora de durada. Veure l'exposició sense aturar-se a visionar els vídeos seria un greu error, tot i que les condicions de visionat no són les idònies. Però, òbviament, no és possible veure tots els vídeos en una sola visita. Teresa Grandas aconsella al públic que visiti Gelatina dura més d'una vegada, ja que l'entrada permet l'accés al Museu durant un mes. En qualsevol cas, tal i com afirma Teresa Grandas, la visita al MACBA obliga a formular moltes preguntes, tot i que doni poques respostes. I obliga, des del món de l'art, a repensar una realitat en què amb massa facilitat s'han acceptat els discursos hegemònics.

 

Foto de portada: Preiswert Arbeitskollegen. Pintada, 1993-1994.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat