Un 'galgo lento' és un gos rapidíssim, que està fet per córrer, però que en realitat vol fer una altra cosa. Un gos que vol estar allà, ajagut, pensant tot el dia. En realitat, el 'galgo lento' també vol deixar de pensar i tornar a uns temps on tot era més tranquil. El 'galgo lento' es pregunta, constantment, si és prou especial, tot i que a vegades fins i tot se sent una 'rara avis'. El 'galgo lento' està tranquil·líssim i està esgotat.
En Galgo Lento és tots nosaltres, però sobretot és en Martí Galan (tampoc és ben bé en Martí Galan, és només una part d'en Martí Galan), que acaba de treure un disc, MARTINET! (Seven Hundred Little Records, 2023), que es mou entre el rap melòdic, el lo-fi, l'r&b i una cosa que es diu pop metafísic, que ningú acaba de saber què és.
Acabes de presentar disc el festival Vida. Com ha anat?
Molt bé, la veritat. Ha sigut una manera com de tancar un cercle, perquè és un festival que és bastant important per a mi. He gaudit moltíssim. I va ser dels primers festivals, per no dir, potser el primer festival, on vaig veure que interessava una miqueta el que feia, ja fa dos anys. Fa dos anys vaig tocar a La Daurada i aquest any, tocar allà a dalt ha estat molt impactant.
Aquest any em sembla que el Vida ha fet una aposta una mica per l'indie local.
Totes les propostes que han portat estan guapes, però han portat un bon grup de propostes d'aquí de Catalunya, en català. Que existeixi un festival així, que pugui tocar el Jorge Drexler i, vaja, jo, està guapíssim, la veritat.
No m'agrada que la cultura catalana s'associï a la de la festivitat
Doncs felicitats. Estàs content de la rebuda del disc, també?
Sí, la veritat és que sí. De les coses que més feliç m'ha fet de la sortida d'aquest disc és la rebuda, sobretot dels més propers. Els col·legues, la meva família. El primer té la novetat, el "no sabia que feies música", i tal, però amb aquest disc ha passat alguna cosa especial. I no sé, estic molt content.
A tu sempre t'han etiquetat com dins el pop metafísic i el lo-fi. Et sents còmode amb aquestes etiquetes?
Bé, sí, és que és una mica estrany, això del pop metafísic. En principi, si no ho recordo malament, ho van inventar el Ferran Palau i El Petit de Cal Eril per posar una etiqueta a tot el que estaven fent. Però ho van posar mig de conya. I jo vaig ser el primer que em vaig animar. Mira, jo faig música similar al Ferran Palau, llavors és pop metafísic! Però resulta que no, que és una parida. Crec que estaria bé anar una mica més lluny, però em puc sentir còmode. Potser més amb el hip hop, l'R&B... La música que faig és com una barreja de totes les influències que tinc i que vaig escoltant, llavors, tampoc sabria dir... Una mica "música en català", saps? (riu).
Em permets fer la meva teoria?
Sí, clar.
Jo crec que si At Versaris i Vitara tinguessin un fill, seria el Galgo Lento.
Guapíssim. Em sembla genial.
Aquest àlbum l'has escrit cap endins o cap enfora?
Súper cap a dins, me l'he escrit a mi. Hi acabo de caure ara mateix que... Potser me l'he escrit per al Martí d'aquí a un temps, d'alguna manera. Perquè crec que, almenys en la meva percepció, he plasmat molt bé com sentia, com m'he sentit aquest últim any. Serà guai d'aquí quatre o cinc anys tornar a escoltar-lo.
Així i tot, a l'àlbum amb parles de passat, de tornar a ser el Martinet. Qui és el Martinet?
És com el meu jo de petit. Encara més, com un alter ego. És, d'alguna manera, quan era, ja no tan petit, sinó quan era adolescent, tota aquesta època. Hi ha menys mogudes. El Martinet, que això significa com el meu passat i totes les coses que m'han fet ser i soc avui.
Què és el que trobes a faltar del Martinet?
Crec que el que trobo a faltar és no pensar. No estar sobre pensant. Tampoc he sigut una persona molt d'anar fent les coses a 'lo loco', la meva família ho sap de sobres. Però sí. I gaudir, això també ho trobo a faltar. Que sigui més tot igual. Que suposo que és el que ens ve amb l'edat adulta, que és el que ens toca a tots, però...
L'has escrit molt cap endins, però les sensacions són col·lectives. Buscaves que la gent s'hi sentís identificada?
Jo crec que, en cert punt, el fet d'explicar les coses com jo les sento, potser hi ha algú que es pot sentir identificat, i això mola. Hi ha una cançó d'aquest disc que és com està fora de tot això, el primer single, "Tot el que està passant", que la vaig fer justament, en lloc de posar-me molt conceptual o molt metafísic, fem la típica cançó de desamor i tirem endavant. Però les altres és bàsicament intentar explicar com em sento jo, i potser per això hi ha penya que vibra.
Crees tu sol, des de casa?
Depèn. Algunes lletres les he fet amb el Xavi, que és un dels cantants d'Hereus del Beat. Ell, si en alguna cosa estic encallat, m'ajuda i em desencalla molt ràpidament. Amb la música sí que hi ha col·laborat força gent. Però diguéssim que les idees comencen aquí, aquesta habitació, justament.
Hi ha un procés en aquest disc? És a dir, comences en un estat i acabes en un altre?
Sí, sí. A més, és guapo perquè l'última cançó que vaig fer va ser l'última del disc. Per mi va ser un exercici molt de: estic molt cansat, estic saturadíssim, ho intento expressar amb aquesta cançó i que sigui l'última. És de les meves preferides. Però sí, crec que hi ha una evolució. És que, no ho sé, és que ha sigut molt intens, molt dur. De mirar el rellotge i dir, queden dos mesos perquè entregui les mescles i tinc cinc cançons sense escriure. Llavors no sé si he canviat, però jo crec que he millorat.
Home, es nota un canvi de la música tu havies fet prèviament. No sé, a mi m'ha semblat com un 'statement' com a artista.
Era com una mica dir, ara fotré realment la música que a mi em mola i m'agradaria escoltar. Amb el que feia abans... Sempre havia intentat apropar-me més a la penya. Els vaig dir als del segell: "Deixeu-me fer, serà ben parit, i quan ho tingui ho entrego, però no vull rebre cap imput, ho vull fer el més orgànic possible".
Parlaves de referents abans i ara parlaves de la música que vols fer. Quins són els teus referents, ara mateix, al país?
Em mola molt la Núria Graham, en Jordi Matas, B1N0. L'Ernest Crusats m'agrada molt com escriu, és una passada. De tota aquesta nova fornada m'agrada quasi tothom. Però fa quatre o cinc anys que escolto música en català. Abans quasi no n'havia escoltat. Va ser a partir del Ferran Palau.
I fora del país?
M'agrada molt Tyler, The Creator.
Saps que tenia claríssim que el diries a ell?
Bé! És que la primera cançó del disc, bàsicament, és agafar una cançó d'ell i fer-me-la meva. La idea era crear alguna cosa així. Frank Ocean, Earl Sweatshirt, King Krule, Mac Miller... Podria estar-hi molta estona. Però aquests són els millors.
Precisament a la primera cançó, MARTINET!, "rajes" una mica del panorama musical català. És una crítica que ve de la ràbia absoluta, o més de la racionalitat, de 'això no hauria de ser així'?
Jo crec que és més rebequeria que una altra cosa. Ara, vist en perspectiva, tornaria a rabiar. Ho vaig fer en un moment de ràbia, però és que està tot tan podrit i em fot tant de fàstic tot... Bé, estem en un lloc on jo crec que l'escena i la indústria és petita de collons si ho fas en català, i és molt fàcil que ho tinguin tot 2 o 3 persones, que és una miqueta el que ja passa. Llavors sí, no ho sé. "Rajo", bàsicament de la cultura... Bua, no, m'he de controlar perquè després a les entrevistes em poseu alguna cosa... No m'agrada que la cultura catalana s'associï a la de la festivitat. No sempre, però trobo que tots els projectes que no estiguin fets per ballar, sempre surten molt poc rendibles. Almenys és el que he vist jo. Hi ha un públic més aviat gran que gaudeix d'aquestes coses, però un públic jove sempre busca més el concert gratis per emborratxar-se i ballar, llavors és una mica complicat. Suposo que com a tot arreu, també.
Creus que hi ha algun raig d'esperança?
No ho sé. Tot acabarà sent una miqueta el mateix, potser. Ara, almenys, hi ha més propostes i som més dels que estem allà empenyent a la penya a dir, hi ha altres coses que es fan en català que no és ska, reggaeton i rumba, saps? Però si m'hi poso a pensar no sé de quina manera pot anar cap a millor. Pitjor, segur que no.
Tornant a l'àlbum. Al disc hi ha un collage molt clar entre música i veu parlada. Què volies aconseguir amb això?
No ho sé, d'alguna manera, com unificar-ho tot. I era molt fàcil perquè si el disc va de mi, és anar agafant trossets de què m'han anat passant. Un trosset d'un vídeo del meu germà amb el meu cosinet, un trosset d'una nit amb uns col·legues. Ho empaquetava tot molt bé i com que tenia la idea de fer un disc, que si tu premessis el 'play' i l'acabessis, tot estigués lligat, anava de conya. D'alguna manera crec que des de fora es rep un que són trossets de la meva vida. Mola que la penya ho hagi rebut així
O sigui, és un disc que hem d'escoltar per ordre, no?
Sí, estaria bé.
Em mola que el nom tingui un toc de riure, i crear l'oxímoron d'un galgo que és aquest gos prim, perfecte per córrer, de cop i volta és lent i és mandrós.
En relació amb això, al final de Cel Gris hi ha una compilació d'àudios de mitjans. Què ens estàs volent dir?
D'alguna manera, tothom deia Galgo Lento, el projecte de Martí Galan Velasco. Era com mostrar la dualitat. Anava superbé que els mitjans diguessin el meu nom i el meu nom artístic perquè d'alguna manera és el que volia, almenys per mi, separar, el Galgo i el Martí.
Però és una dualitat que tu has buscat? Que surti el teu nom al costat del de Galgo Lento.
En realitat... Ho han fet ells. Jo no he fet res! Però és una cosa que m'agrada molt separar, perquè a la meva família no em diuen Galgo, i els meus col·legues no em diuen Galgo. D'altra banda hi ha gent que sí que em diu Galgo. I tampoc està malament. No és que el Galgo Lento sigui una part dolenta, de què renego, no. L'abraço i vull que les dues parts estiguin juntes. Però són diferents.
D'on ve Galgo Lento?
Jo abans feia música amb un altre nom i quan va esclatar la pandèmia estava a casa, continuava fent cançons, i les feia en català i en castellà. I va ser com va, comencem de nou i triem un nom nou. Em dic Martí Galan, hi havia com el "Gal". A més, un galgo, que sempre he sigut molt primet. A futbol corria molt, era l'únic que feia bé. Em mola que el nom tingui un toc de riure, i crear l'oxímoron d'un galgo que és aquest gos prim, perfecte per córrer, de cop i volta és lent i és mandrós. El gos fet per córrer que no vol córrer, que vol fer una altra cosa.
I què vol fer?
No ho sé. Estar allà. Pensar, tota l'estona.
Però si fa una estona m'has dit que volies deixar de pensar i tornar a gaudir!
(Riu). Bé, sí, però el Galgo Lento és així.