Com Galatea, una domadora de foques inspirada en una artista que havia conegut d'infant i retrobat ja escriptor i articulista de Mirador, Josep Maria de Sagarra va haver de despendre's del que més estimava –el públic i la popularitat o les bèsties en cada cas– abans de marxar precipitadament del seu circ vital. Un dels escriptors més reconeguts, professional de la lletra, capaç de fer que el poble sabés les seves poesies de cor i s'omplissin els teatres per veure L'hostal de la Glòria o El cafè de la Marina, autor de la lletra de l'Olimpíada Popular, va haver de marxar del país l'any 36, disfressat i custodiat per quatre mossos d'esquadra de paisà, després de l'assassinat del seu amic Josep Maria Planes i de les amenaces dels anarquistes que menaven la Revolució.
Exiliat a París, després d'un viatge de nuvis a Tahití que va reflectir a La ruta blava, va viure la caiguda de la capital francesa abans de tornar a una Barcelona en mans franquistes. De tornada a casa, desaparegut el seu món d'abans de la guerra, va incorporar-se a la represa clandestina, mentre escrivia El poema de Montserrat. Fastiguejat amb l'ambient cultural i social de l'època, després de la Segona Guerra Mundial va marxar a París amb la seva dona, Mercè Devesa, i el seu fill Joan. Allà, en una ciutat que encara es curava les ferides de l'Ocupació i la guerra, hi va veure obres d'Eugene O'Neill i Tennessee Williams, un muntatge d'El Procés de Kafka, i va conèixer les darreres novetats de Cocteau o Sartre. El poeta i dramaturg es va adonar que amb la mort d'aquella "vella Europa", que s'escola en les enyorances d'Aquil·les i el doctor Baruc, i en l'enfrontament de tots els antics referents morals i intel·lectuals que havien acabat als camps d'extermini, calia revisar el seu teatre i alinear-lo cap a nous llenguatges.
Escriure teatre després d'Auschwitz
Després d'un cataclisme com la Segona Guerra Mundial –que per Sagarra havia tingut un prèambul de Guerra Civil i exili– no es podia fer com si res no hagués passat. Per això, recuperant aquell personatge del Circ Gleich com a protagonista, va començar a escriure Galatea des de París mateix i va continuar-la escrivint prop de la frontera amb Suïssa. Tota l'experiència de fugides precipitades, de trens atapeïts, de traïcions i assassinats, de camps d'extermini i ocupacions, de papers falsificats i triomfs dels sense escrúpols va quedar reflectida en aquella "sàtira moral sobre el fons elegíac del poema circ," en el qual Sagarra volia que "hi respirés aquest confusionisme catastròfic que ens ha dut a la guerra, la qual arriba a marcar de leprosa ferocitat tot allò que vint anys enrere semblava inalterable".
Galatea, una dona madura, ha de despendre's de les seves foques per fugir d'una ciutat indeterminada –que tot indica que és París–, venent-les al carnisser Samson, un home sense escrúpols secretament enamorat de l'artista. L'antiga estrella de circ, però, confia en poder-se reinventar com les tres línies de vida que té al palmell de la mà, mentre fuig acompanyada del pallasso Jeremíes, homosexual i alcohòlic, ànima bessona i veu de la consciència de la protagonista. En la fugida coneixerà Aquil·les, un altre fugitiu, –"del poble escollit", com confessarà, i com a jueu se'ns anunciarà el seu final als camps–, que tampoc demostrarà tenir massa prevencions morals en un món que s'ensorra, però amb qui conviurà entre projectes d'una fàbrica de sabó que no es concretarà mai i l'aparició d'Eugènia, la filla que, casada amb un home ric sempre l'havia rebutjat. Afusellat el seu marit, Eugènia es disposa a representar, amb gran vanitat i oportunisme, el paper de vídua d'un patriota. Al tercer acte, descobrim el món de la postguerra: el carnisser Samson, després de tota mena de negocis bruts que l'han dut fins i tot a la presó, ha esdevingut un magnat, propietari d'empreses, bancs i mitjans de comunicació, mentre el seu objecte de desig i ambició, Galatea, s'ha reconvertit en cantant i passa els vespres en un cafè entre artistes, poetes i joves existencialistes, cínics i descreguts.
Un clàssic europeu amb poca fortuna
L'obra acaba d'estrenar-se al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Rafael Duran i amb un ampli repartiment encapçalat per la gran Míriam Iscla –l'anomenaríem l'actual gran dama del teatre català, si no quedés un punt carrincló–, on hi trobem un estol de sòlids talents com els d'Anna Azcona, Nausicaa Bonnín, Roger Casamajor, Borja Espinosa, Pep Ferrer, Jordi Llovet, Carol Muakuku , Quimet Pla, Santi Ricart i Ernest Villegas. Ho fa a la Sala Petita i potser per la tossuderia sagarriana del director del TNC Xavier Albertí, que durant el seu mandat que ja s'acaba ha aconseguit muntar La fortuna de Sílvia, La Rambla de les Floristes i Ocells i llops. Veient l'espectacle, un té la sensació que si l'obra fos d'un altre autor, ja hauria esdevingut un clàssic. O bé, dit d'una altra manera, Galatea seria un clàssic europeu –no hi ha ni un bri de localisme– si no fos perquè el seu autor la va escriure en català.
La fortuna de Galatea, però, va ser des del primer moment escassa. Sagarra recordava que l'estrena al Victòria va coincidir amb una onada de fred i que, per manca de calefacció, el públic assistent va haver de veure l'obra amb l'abric posat. Amb aquell ambient gèlid, la proposta renovadora i moderna de Sagarra, incardinada als nous estils i als grans debats intel·lectuals de l'Europa de postguerra, va tenir una acollida ben poc entusiasta. El públic català volia una altra cosa. Ho explicava el fill del dramaturg en una entrevista "prohibida" amb Jordi Galves: "El 1947, tornant de Paris, va intentar fer un tipus de teatre diferent, Galatea, i quan veu que no funciona, torna a allò d’abans i escriu Les vinyes del Priorat. I després L’hereu i la forastera i la gent acudeix en massa, i com que el meu pare no estava per hòsties, va dir, això voleu, doncs això tindreu. Ho va intentar però no va funcionar".
Sagarra, com Galatea, es va vendre les foques i va confiar en la seva capacitat d'adaptació, amb un teatre popular que no fes pensar massa. A partir de llavors, esdevindria "'l'amo" del Romea, l'autor de La ferida lluminosa i el rei del teatre d'aficionats. No debades, aquella reorientació vital coincideix amb el seu allunyament del compromís civil amb la resistència i una certa adaptació al magma de la cultura oficial franquista.