Arnold Schwarzenegger ha dedicat part de la seva maduresa a assumir riscos en projectes com Sabotage, Una historia de venganza o Maggie. Però com que vivim una era de nostàlgia i de revivals sense fre, les icones estan abocades a fer el que s’espera d’elles. FUBAR (ja al catàleg de Netflix), la seva primera sèrie de televisió, és un intent de recuperar l’Arnold de les comèdies d’acció (o de les pel·lícules d’acció amb tocs d’humor) que tan bon resultat van donar durant els anys 80 i 90. I més concretament, és un exploit gens dissimulat de Mentiras arriesgadas.

FUBAR, la seva primera sèrie de televisió, és un intent de recuperar l’Arnold de les comèdies d’acció (o de les pel·lícules d’acció amb tocs d’humor) que tan bon resultat van donar durant els anys 80 i 90

Com en aquell gran film de James Cameron, a la sèrie interpreta un agent secret que porta mitja vida mentint a la seva família sobre la seva veritable professió. Fins i tot hi apareix l’actor que interpretava el company de fatigues de Schwarzenegger, Tom Arnold. La variant consisteix en el fet que el protagonista descobreix, en plena missió, que la seva filla també treballa per l’Agència i que, pitjor encara, hauran de treballar plegats per detenir un perillós individu. A partir d’aquí, pare i filla es veuran condicionats per les mentides que s’han estat dient durant anys, però també tindran una oportunitat única per conèixer-se d’una vegada per totes.

Foto Fubar 1
Arnold Schwarzenegger, l'últim heroi d'acció

FUBAR, un plaer culpable

Si un barem per mesurar la qualitat de la sèrie és la diferència entre pretensions i resultats, no hi ha dubte que FUBAR és un producte coherent i efectiu. El que vol és ser una sèrie “de” Schwarzenegger apel·lant al gloriós passat del protagonista i picant l’ullet als seus incondicionals. No excel·leix particularment en res, perquè les escenes d’acció són tirant a convencionals, els capítols duren massa (la trama hauria estat més funcional com a pel·lícula) i et sembla que bona part dels acudits ja te’ls havien explicat. Així, com és que FUBAR acaba convertint-se en un bon plaer culpable? Doncs per començar perquè entra en aquesta categoria tan desarmant de la “sèrie simpàtica”.

Si un barem per mesurar la qualitat de la sèrie és la diferència entre pretensions i resultats, no hi ha dubte que FUBAR és un producte coherent i efectiu

No brilla, no innova, però et fa l’efecte que demanar-li més seria absurd. És entretinguda, és conscient de les seves limitacions i funciona perfectament com a producte d’evasió. Això es deu, en gran manera, a l’aspecte que millor li funciona: els personatges. Les dinàmiques entre ells tenen alguna cosa d’entranyable i conviden a somriure de complicitat, sobretot quan juga a ser una paròdia d'Alias i derivats. I al centre de tot, el gran Schwarzenegger, un home que sempre ha estat molt conscient de la imatge que projecte i ha actuat en conseqüència.

Foto Fubar 2
Schwarzenegger, un personatge sempre disposat a riure's d'ell mateix

Al centre de tot, el gran Schwarzenegger, un home que sempre ha estat molt conscient de la imatge que projecte i ha actuat en conseqüència

Es nota que ja no està per grans coreografies (l’acció recau més en la notable actriu que interpreta la seva filla, Monica Barbaro), però continua sent únic a l’hora de riure’s d’ell mateix. Per moments et sembla estar mirant la versió crepuscular de Commando, amb aquella nena convertida ja en una agent i el protagonista acceptant que ja tocaria anar cap a casa. La mires amb un punt d’escepticisme, però quan l’acabes t’adones que FUBAR t’ha divertit i s’ha assemblat una mica a l’experiència de llogar una pel·lícula al videoclub perquè t’agradava la caràtula.