Ara que es torna a parlar d'anarquisme a Catalunya i en un 8-M que, malgrat tot, tornarà a posar de manifest les dificultats que troben les dones per arribar a posicions de lideratge, s'estrena molt oportunament Frederica Montseny, la dona que parla, un biopic sobre la dirigent anarquista catalana i primera dona que va seure al consell de ministres de l'estat espanyol.
Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d'Espanya i una de les primeres d'Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l'abolició de tota forma d'opressió de l'home per l'home i, per tant, de tota classe de govern. Quan l'any 1936 va ser nomenada ministra pel socialista Francisco Largo Caballero, juntament amb els també catalans Joan García Oliver i Joan Peiró i el murcià Juan López, Montseny va viure la difícil decisió d'haver de trair els ideals en els quals havia estat educada per un bé superior, com eren col·laborar en l'esforç de derrotar el feixisme, i fer història com la primera dona a capdavant d'un ministeri com el de Sanitat, des d'on impulsar projectes tan revolucionaris com la legalització de l'avortament.
Una vida marcada per la contradicció
Una disjuntiva que en una de les primeres escenes li planteja el seu pare, el vell dirigent àcrata Joan Montseny "Federico Urales", tot preguntant-li "Què ets abans dona o anarquista?", però que es repetirà al llarg del film, que ressegueix en forma de flashbacks diferents episodis de la gestió de Montseny al capdavant del Ministeri de Sanitat, mentre, a l'exili, és empresonada arran d'una demanda d'extradició presentada pel govern franquista a la França de Pétain, amb episodis com la crisi dels Fets de Maig de 1937, que li van valdre crítiques entre els seus companys de files.
La seva defensa als tribunals francesos s'havia de basar-se en els ideals que sempre va defensar o en el fet d'haver participat en el govern legalment constituït de la II República Espanyola? I quin paper havia de jugar la seva condició de dona, de mare i de gestant –quan pesava sobre ella l'amenaça de ser enviada a l'Espanya franquista estava embarassada de la seva filla Blanca– en la seva defensa, ella que, des dels seus escrits i des del govern, havia lluitat per la llibertat i independència de la dona?
Com en una suma de contradiccions, a aquestes s'hi s'afegirà al fet de ser una intel·lectual esdevinguda líder obrerista. Una líder que, per alguns, no deixa de ser mai "la nena de l'Urales", ni pels altres –com els diplomàtics soviètics– com a dona, algú fràgil i manipulable. Una dona que, això sí, se'ns mostra, malgrat la comprensió i la confiança del seu company Germinal Esgleas, com una filla que pateix per no decebre els pares i com una mare culpabilitzada pel fet d'haver d'estar treballant lluny de casa. Encara que sigui al Consell de Ministres d'una República en guerra, en un moment en que els comunistes –impulsats per Stalin– jugaven fort per aconseguir l'hegemonia al bàndol lleial.
Màrcia Cisteró és Federica Montseny
El pes del film recau en Màrcia Cisteró, una actriu amb un gran prestigi teatral però poc donada a l'audiovisual, que a l'evident semblança física amb Montseny afegeix les capes de complexitat d'un guió de tall absolutament clàssic. Al voltant d'aquesta protagonista indiscutible, l'amor amb company, interpretat per Òscar Muñoz , la devoció cap el pare, a qui dona vida Miquel Gelabert, i la lleialtat cap el president del govern, un Largo Caballero amb la veu, el rostre i el gest d'Emílio Gutiérrez Caba. Tres homes i tres actituds que tindran un paper clau en els diversos moments del film, tant en els mesos de govern durant la Guerra Civil, com davant l'amenaça de la deportació durant la II Guerra Mundial.
Frederica Montseny, la dona que parla va ser rodada a València, Sueca i Sant Isidre de Benaixeve, i està produïda per Miriam Porté per Distinto Films, productora que està darrere de pel·lícules com Yo (2005), El Gran Vázquez (2010), Clara Campoamor, la dona oblidada (2011), Els nens salvatges (2012), La Xirgu (2015), La llum d’Elna(2017), La Dona del Segle (2019), Suc de síndria (2020), i el nou treball de Neus Ballús, Sis dies corrents. Coproduïda amb Televisió de Catalunya i amb el suport del Departament de Cultura, en coproducció amb Voramar Films, amb la participació d’À Punt Mèdia, la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura, la participació d’IB3 Televisió de les Illes Balears, el suport de Creative Europe Media Programme of the European Union, la col·laboració del Ministerio de Igualdad - Instituto de las mujeres i la participació de CREA SGR, s’estrena a TV3, À Punt Mèdia i IB3 avui 8 de març, Dia Internacional de la Dona.