Barcelona, 19 d’agost de 1404. Fa 619 anys. Frederic Rizzari, fill natural de Martí el Jove, hereu al tron de Barcelona, i de la seva amant siciliana Tàrsia Rizzari, arribava des de Catània reclamat pel seu avi biològic, el rei Martí I. El jove Martí (Perpinyà, 1376), pare biològic de Frederic, era l’únic fill del rei que havia assolit l’edat adulta. Però el plançó que havia engendrat amb Maria de Sicília (Catània, 1363), la seva primera esposa, havia mort prematurament. I el que havia engendrat amb Blanca de Navarra (Pamplona, 1387), la segona esposa, era una criatura petita i feble. La qüestió successòria s’havia convertit en un afer prioritari; i en aquell escenari d’incertesa, el rei Martí I hauria ordenat el trasllat del petit Frederic, que en aquell moment només tenia tres anys, a la Cort de Barcelona, per tenir a mà totes les opcions possibles.
Qui era i d’on venia el petit Frederic?
L’1 de febrer de 1392, Martí el Jove, llavors un noi de catorze anys, era casat amb la seva tieta Maria, reina titular de Sicília, soltera i que ja fregava la trentena. El matrimoni de Martí i Maria tenia el propòsit de reunir les dues branques de la família reial catalana —la de Barcelona i la de Catània— i d’incorporar, definitivament, Sicília a l’edifici polític catalanoaragonès. Però aquell matrimoni va tenir una durada i una descendència efímeres. Pere, el fill, nascut el 1400 a Catània, moria en complir el primer any. I Maria, l’esposa i mare, moria tot seguit a causa de la pesta. El jove Martí forçaria el pas de rei consort —i vidu— a rei titular de Sicília, i els seus enemics polítics airejarien les relacions extramatrimonials que havia mantingut amb Agatuccia Pesce, mare de Violant (1400), i amb Tàrsia Rizzari, mare de Frederic (1401).
El rebuig del Jove a la vida cortesana
Tots els historiadors que han estudiat la figura de Martí el Jove, coincideixen que l’hereu tenia un perfil aventurer, molt allunyat de la tasca política de les cancelleries i molt proper a l’activitat militar dels seus exèrcits. I això dificultava negociar un matrimoni i engendrar una descendència legítima, necessària per garantir la continuïtat de la casa reial catalana. Tot i això, un any just després de la mort de Maria (maig de 1402), li van imposar el casament amb Blanca de Navarra, quarta filla dels reis navarresos Carles III i Elionor i, en aquell moment, cinquena en la línia successòria; però que, després d’unes curioses casualitats, acabaria asseguda al tron de Pamplona (1425). Martí i Blanca van estar casats durant set anys (1402-1409), però només van tenir un fill, que va rebre el nom del pare i de l’avi (Catània, 1403).
El petit Frederic a Barcelona
La causa que explica per què el rei Martí no va iniciar els tràmits de legitimació del petit Frederic —i de la seva germanastra Violant— fins més enllà de la mort del pare biològic de les criatures (1409), seria l’existència del plançó que havien engendrat el Jove i Blanca de Navarra, i que es criava a la cort de Catània. Durant aquella primera dècada del segle XV, la cancelleria de Barcelona treballaria permanentment pendent del que passava al Castell Ursino de Catània, residència dels reis catalanosicilians. Vigilant el creixement i l’educació del net legítim del rei Martí. I mentrestant, els petits Violant i Frederic es criaven al Palau Reial de Barcelona, no sense dificultats. Perquè les fonts ens revelen que, en diverses ocasions, van ser víctimes d’agressions perpetrades per servents com Arnau lo Boteller o Martí lo Panisser.
La mort del Jove i la desesperada cursa de la legitimació
Martí, el fill del Jove i de Blanca, va morir prematurament el 1407. En aquell punt, la qüestió successòria va passar de la categoria d’afer prioritari a la de motiu de preocupació. I les alarmes es van disparar en el moment que l’aguerrit Martí el Jove va morir a les acaballes de la campanya militar de pacificació de Sardenya (1409). Martí havia mort sense engendrar un nou hereu i la seva descendència quedava limitada als petits sicilians que es criaven al Palau Reial de Barcelona; que algunes fonts de l’època —de la mateixa cancelleria— identifiquen com “los bastards”. Morts Pere (1401), Martí (el net del rei) (1407) i Martí (el fill del rei) (1409), al vell monarca no li quedava cap més alternativa que legitimar Violant i Frederic. En aquell moment, començava una desbocada cursa per evitar la fi dels Bel·lònida.
“Los bastards”
Alguns historiadors han explicat que els maltractaments que Arnau lo Boteller o Martí lo Panisser van infringir als petits Violant i Frederic serien a causa de la condició d’il·legítims dels petits. Però la realitat és molt diferent. Un simple cop d’ull als moviments que, en aquella època, es van produir al voltant del Palau Reial revelen que les potents classes mercantils de la Corona (de Barcelona, de València, de Palma) havien perdut totalment la confiança en la casa Bel·lònida, els monarques que dirigien els destins del país des de Guifré el Pilós (897). Els petits Violant i Frederic no eren més que un obstacle en una operació de gran envergadura que consistia a substituir la vella (i esgotada, a criteri de les classes mercantils) nissaga catalana. La cita “sang nova” es va convertir en la divisa del potent partit que advocava pel canvi.
Martí I i Jaume d’Urgell
La Catalunya de principis del segle XV —i per extensió, tots els territoris de la Corona encara vivien la ressaca de la Pesta Negra (1348-1351). I Jaume d’Urgell, cunyat del rei i l’home més ric dels estats catalanoaragonesos, proposava involucionar el país per a sortir de la crisi. Retornar a l’alba del règim feudal, que volia dir retrocedir el calendari a l’any 1000. Les tesis de Jaume alarmaven les classes mercantils, que veien amenaçades les quotes de poder polític i econòmic que, de manera tan treballada, havien guanyat durant aquells quatre segles (XI a XV). Quan el rei Martí es va adonar que les classes mercantils, aliades incondicionals del poder reial des de l’època carolíngia, es posaven de cul; va cessar Jaume com a lloctinent, càrrec tradicionalment reservat a l’hereu al tron, i que exercia des de la mort del Jove (1409).
Martí i el papa Luna
El rei Martí va aprofitar uns greus incidents a Saragossa, protagonitzats per Jaume, que es conduïa, únicament, pels seus excessos de testosterona, i va deixar la qüestió successòria aparentment oberta. Però, simultàniament, va accelerar els tràmits de legitimació dels seus nets. Ara bé, Violant i, especialment, Frederic tenien massa enemics. Les classes mercantils ja havien iniciat converses amb Ferran de Trastàmara, casat amb la dona més rica de la Corona castellanolleonesa, que havia promès posar tota aquella fortuna al servei de la restauració del domini comercial i militar català de la Mediterrània. I tot l’estament aristocràtic, radicalment urgellista, va maniobrar per reposar Jaume en la seva posició d’hereu. El petit Frederic només tenia el suport del seu avi Martí i del pontífex cismàtic Luna, parent de l’esposa del rei.
L’elecció de Casp
Martí I va morir el 31 de maig de 1410, la vigília de la cerimònia de legitimació de Violant i de Frederic. Alguns historiadors apunten que el rei va ser enverinat. Altres parlen d’una inoportuna mort. Sigui com sigui, Martí va desaparèixer amb tota la bugada al safareig. I el papa Luna, que havia de culminar aquell procés, es va retirar i passades les exèquies reials, per oportunisme o per por, es va proclamar partidari del Trastàmara, el nebot castellà del difunt rei Martí, i el candidat preferit de les potents classes mercantils catalanes. La fi de la nissaga reial catalana es confirmaria a Casp (1412), amb l’elecció de Ferran. En aquella assemblea, Frederic no va obtenir cap suport clar i la seva figura i els seus drets es van diluir en la nebulosa de la història. Va morir en una masmorra castellana i en estranyes circumstàncies l’any 1438.