Barcelona, 16 de març de 1938. Fa 85 anys. 22.00 hores. Una esquadra d’avions de combat Savoia Marchetti del règim feixista italià i Heinkel i Juncker del règim nazi iniciaven un bombardeig sobre el centre de la ciutat de Barcelona, que es perllongaria per espai de tres dies (16, 17 i 18 de març de 1938). Durant aquelles tràgiques jornades, els atacants van bombardejar disset vegades la ciutat: van llançar 44.000 quilos de bombes que van causar la mort immediata d’unes 1.000 persones i de 4.000 persones més, malferides per efecte dels bombardeigs, que moririen durant les setmanes immediatament posteriors. Barcelona va ser víctima del primer gran bombardeig per saturació de la història de l’aviació. Va ser el dia que Franco, Hitler i Mussolini —i els seus respectius governs— van decidir arrasar Barcelona.
Què era un bombardeig per saturació?
Fins al 1936 les aviacions de guerra només havien atacat objectius militars. Però, amb l’esclat del conflicte civil espanyol, les aviacions que donaven suport al bàndol franquista (italiana i alemanya) van posar en pràctica una macabra estratègia que s’anomenaria “bombardeig per saturació”. El general Francesco Pricolo, comandant d’una esquadra aèria italiana, ho resumiria a la perfecció: “Cal crear una sensació de terror immediat entre la població enemiga, destruint contínuament la ciutat, els centres urbans, totes les fonts de vida i sotmetre’ls a un malson del qual no puguin despertar i que els obligarà a rendir-se”. Ras i curt, es tractava de crear un estat de terror constant i sostingut entre la població civil, que havia de provocar la desafecció de la societat amb el legítim règim republicà i precipitar la rendició de la República.
Barcelona, el primer bombardeig per saturació?
Barcelona no va ser la primera ciutat massivament bombardejada. La precedien Gernika (26 d’abril de 1937) i Lleida (2 de novembre de 1937). Fins i tot la trama urbana de la capital catalana ja havia estat bombardejada poc abans (30 de gener de 1938). Però aquells atacs, tot i que eren dirigits contra objectius civils especialment sensibles (a Lleida: el Liceu Escolar, el mercat de Sant Lluís, els estudis de Ràdio Lleida i l’autobús de les Garrigues) i que presentaven balanços amb una altíssima mortalitat (a Lleida, de nou, 300 víctimes mortals) tenien una durada molt limitada, que no ultrapassava el quart d’hora. En canvi, els bombardeig sobre Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 tenia una dimensió extraordinària: la quantitat d’atacs perpetrats totalitzaria dos-cents cinquanta minuts (més de quatre hores) de bombardeigs incessants.
La proclama de Queipo de Llano... l’amenaça d’un boig?
A l’inici de la Guerra Civil (1936), el general colpista Queipo de Llano es va apropiar dels micròfons de Radio Sevilla i els va convertir en l’altaveu de la rebel·lió. Queipo de Llano, un perillosíssim megalòman embriagat d’odi, arribaria a proclamar: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Aquella cita resultaria especialment premonitòria amb els bombardeigs de març de 1938. No obstant això, aquell macabre atac no era per complaure’l. L’anomenada Junta de Defensa Nacional (el govern de la rebel·lió) no el prenia gaire seriosament des que, en alguna ocasió, s’havia referit al general Franco com a “Paca, la culona” i des que afirmava que al “generalísimo” li faltava un testicle.
Per què Barcelona?
El professor Solé i Sabaté, de la UAB, revela que, durant el cop d’estat del 19 de juliol de 1936, allà on l’exèrcit va sortir al carrer, es va imposar la rebel·lió. A Sevilla, a Saragossa, a Pamplona, a Valladolid o a Oviedo. A Madrid, l’exèrcit no va arribar a sortir al carrer. Però, en canvi, a Barcelona sí que va sortir i es va lliurar una autèntica guerra urbana que va durar dos dies (19 i 20 de juliol de 1936) i que va enfrontar les forces d’ordre públic lleials a la Generalitat (Guàrdia d’Assalt, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil) i els milicians armats de la CNT, Estat Català, UGT, CADCI i Rabassaires contra l’exèrcit sublevat. El professor Solé i Sabaté insisteix que Barcelona va ser l’única ciutat de la República que va derrotar els colpistes amb les armes. I això, la Junta de Defensa Nacional no ho va oblidar mai.
Per quina raó més, Barcelona?
El professor Solé i Sabaté afirma que Barcelona era la ciutat de la República. El 1938, amb 1.200.000 habitants, era el primer nucli demogràfic de la República, per davant de Madrid (900.000) o de València (400.000), que, durant la guerra, seria la capital política. Barcelona era, també, la capital econòmica i cultural. En definitiva, era la paret mestra de l’edifici republicà i això explicaria l’interès del bàndol rebel a destruir la seva força cívica. Finalment, no podem oblidar que els esdeveniments que es van produir a la capital catalana durant els Fets de Maig de 1937 van encendre totes les alarmes del comandament rebel. El PSUC estalinista i prosoviètic, fundat quatre dies després del cop d’estat de 1936 i que pràcticament no tenia presència al Parlament, havia desplaçat els anarquistes de la CNT de la centralitat política catalana.
On van caure les bombes?
Les bombes de Franco, Hitler i Mussolini van ser llançades, principalment, al centre de la ciutat. Les zones més afectades van ser la plaça de Catalunya, la Gran Via, la ronda Universitat, la mateixa Universitat, els carrers Diputació i Tallers i la Barceloneta. Els atacs es van concentrar durant les hores del vespre (màxima mobilitat) i de la nit (màxima vulnerabilitat), amb el macabre propòsit de causar el nombre més gran de víctimes possible. I la munició que van fer servir els agressors va ser de caràcter experimental: bombes de 100 quilograms amb poca capacitat de penetració però amb molta força expansiva, especialment ideades per segar la vida de les persones situades a peu de carrer: que transitaven per vies públiques, que eren a botigues, cafeteries o restaurants o que viatjaven en cotxes o en tramvies.
Quina va ser la reacció internacional?
El professor Solé i Sabaté sosté que les democràcies internacionals abandonen la República a la seva sort molt abans dels Fets de Maig de 1937. Pel professor Solé i Sabaté, les imatges del 19 de juliol de 1936, amb la plaça de Catalunya de Barcelona coberta de cadàvers (persones i cavalls) resulten decisives. I això explicaria la tèbia reacció internacional als bombardeigs sobre Barcelona. Els governs nord-americà, britànic i francès es van escandalitzar. Però no van modificar ni un mil·límetre la seva postura. És més, Franco, Hitler i Mussolini interpretarien una tètrica pantomima que seria una sobirana burla a la comunitat internacional. I, mentre els barcelonins i barcelonines morien sota les bombes de la rància espanyolitat —la de Paca, la culona— Roosevelt, Chamberlain i Daladier es tapaven el nas i giraven la mirada.