L’assagista, poeta i traductor Francesc Parcerisas ha estat guardonat amb el XVIII Premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Es tracta d’un premi atorgat pels propis escriptors mitjançant dues rondes de votació, i vol reconèixer el conjunt de la trajectòria d’un autor en llengua catalana. En edicions anteriors ha estat guanyat per autors com Jesús Moncada, Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Barbal, Jordi Pàmies... Aquest matí el premi ha estat comunicat a la premsa, i el dia 7 es farà la festa corresponent, a l'Ateneu Barcelonès.

La ràbia d'un "home bo"

Hi ha qui diu que Francesc Parcerisas és, abans que res, "un home bo", de tarannà pacífic. Diuen que fins i tot en un ambient tan tens com ho és habitualment el del professorat universitari, Parcerisas era un bon mediador, conciliador con todos. I, malgrat tot, en el seu discurs d'acceptació del premi, no ha defugit un contundent pronunciament polític. Ha denunciat "la escandalosa involució", "la terrible escomesa repressiva del govern espanyol" i "la dictatorial pèrdua de llibertats". Ha manifestat sentir-se "més que mai, al costat dels rapers, dels artistes plàstics, dels tuitaires, dels CDRs, dels joves d'Alsàssua, de la gent que l'1 d'Octubre va defensar les llibertats de Catalunya".

Declaració de fe

El poeta guardonat ha deixat clar que als seus 73 anys rebutja "l'equidistància covarda dels estiracordetes o dels arronsamelics", i ha afirmat que va creure i que continuarà creient en la llibertat, en els llibres i, fins i tot, "en el misteri de la poesia". I justament per això, ha agraït el premi, com un guardó "a tots aquells que mai no acceptarem ni que es tergiversi el sentit dels mots ni, per descomptat, que s'intenti esbandir, com en les èpoques més fosques, cap dels usos socials de la llengua". Ha acabat amb un missatge contundent: "Allà on calgui hem d'acusar i desemmascarar la injustícia i lluitar, com sempre hem fet els escriptors, per ser, en tot moment, i fins allà on això és possible des de l'ús de les paraules, al costat de l'emoció i de la veritat". Preguntat pels periodistes, ha manifestat la seva confiança en un futur millor: "Estem en un atzucac, però n’hem superat de molt més grossos". I ha afegit: "Tota aquesta mé... desapareixerà algun dia. Com a mínim ho vull creure així".

Carregat d'emoció

Bel Olid, presidenta de l'AELC, ha ressaltat en l'acte el valor que té aquest premi, com a reconeixement dels col·legues dins una professió mai no exempta de tensions i d’enveges. I, en lliurar-li la ploma i el diploma del premi, ha ressaltar l’exemplaritat personal i literària de Parcerisas. Francesc Parcerisas ha definit aquest premi com “especialment emotiu” perquè ell ha estat vinculat a l’AELC des dels seus orígens i fins i tot ha ocupat càrrecs dins l'Associació. Però també ha mostrat el seu orgull per guanyar un guardó amb aquest nom, perquè Jaume Fuster, per a ell, representa la “fermesa insubornable de les generacions de la postguerra per assolir la normalització del català”, i també representa la defensa dels drets dels escriptors. Antoni Marí, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat Pompeu Fabra, ha glossat la figura de Parcerisas, “Un autor que s’ha de llegir des de la literalitat, sense buscar res més”. Marí ha comparat Parcerisas amb Kavafis, un dels autors que l’han influït. I ha ressaltat que Parcerisas té “una obra considerable tant des del punt de vista de la poesia com de la traducció poètica, però també per la seva prosa”.

Veterà poeta

Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944) és professor de traducció a la Universitat Autònoma i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2015 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura per "la rellevància de la seva poesia, de l’obra traduïda i la seva labor com a crític literari". També va rebre, aquell mateix any, el Premi Crítica Serra d'Or de Poesia. En els darrers anys, Parcerisas ha publicat la seva obra a l'editorial Quaderns Crema, amb volums com L’edat d’or (1983), Focs d’octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) Dos dies més de sud (2006), el dietari La primavera a Pequín (2013) i Seixanta-un poemes (2014).

Sense descans

Parcerisas ha aprofitat l'ocasió per anunciar que el seu proper llibre Un estiu, serà aviat a les llibreries publicat per Quaderns Crema. Es tracta d'un dietari d’uns mesos de 2014, un llibre sobre la vida i la mort, escrit quan van morir Jaume Vallcorba Plana, Manuel Serrat Crespo i altres amics del poeta (“em vaig quedar més sol”, explica). Un llibre molt marcat per l’empremta de la platja, un paradís perdut de la seva infància. Parcerisas apunta que entre els seus projectes de futur, hi ha la publicació d’un volum de la correspondència amb Josep Miquel Solé, anotada, que podria constituir un reflex de tota la seva generació.

Retrat del poeta

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat 
a les canonades, neva. 
Fa hores que és fosc 
i es formen caramells de gel 
a les teulades. 
Que n'és, de bo, tancar el llibre, 
bufar la bugia que crema sobre la taula 
i, a la claror de la llar de foc, 
arraulir-se al llit, sense sorolls, 
per no desvetllar el son d'aquest cos jove 
que ja fa estona que descansa, pur. 
Ara, colgat sota les flassades, tanca 
els ulls i rememora aquest  dia 
no gaire diferent de tots els altres. 
Frueix d'aquest petit moment de plaer 
que tot s'ho val, abandonant la mà 
sobre un pit que sospira, adormit, 
la cara en la tofa flonja dels cabells. 
¿Serà així, la mort? 
¿Benvinguda com aquesta son que et pren, 
dolcíssima, sense retrets ni greuges, 
agraint  només els dons incommensurables de la vida? 
¿Serà així que, en el camí de la fosca, 
anirem a l'encontre de la llum?