El periodista Vicenç Lozano Alemany (Vic, 1956) ha estat "el nostre home" a Roma i el Vaticà durant tres dècades. Tot i que laTV3 no ha tingut una delegació estable a la capital italiana –que acull la Santa Seu–, la veu de Lozano ens ha explicat els papats de Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, amb la mort del primer, la renúncia del segon i l'elecció del tercer com a plats forts. Ara, una vegada jubilat, acaba de publicar Intrigues i poder al Vaticà (Pòrtic), un llibre didàctic i amè que defineix com "un reportatge sobre el Vaticà que conec i que he tingut el privilegi de viure amb intensitat i emocions". Un reportatge que, alhora, també es pot llegir com un llibre de records d'un periodista especialitzat en un territori on no agraden massa els periodistes i on el que no és secret, és sagrat.
"Aquí tenim el Papa, els cardenals, bisbes, funcionaris, jardiners i guàrdies suïssos. Això és el Vaticà. Després hi ha periodistes, sí, però aquests s'han de quedar sempre fora. Aquí no volem gent regirant sota les catifes" li va dir un dia un purpurat. Quan li va demanar un aclariment, el cardenal, sense canviar l'expressió i oferint-li un licor li va aconsellar que no demanés mai precisar una frase d'un cardenal. "La resposta la trobarà on no hi ha paraules" Un altre cardenal, el nord-americà John Patrick Folley, li va donar un altre bon consell per nedar en un mar de murmuracions, filtracions, conxorxes i imbroglios, "com a periodista pots parlar del que vulguis, insinuar el que vulguis... però no et pensis mai que estaràs escrivint la veritat". Un món, el dels informadors vaticans, que Lozano compara amb els antics especialistes en la nomenklatura soviètica, especialistes en desxifrar moviments al Kremlin, o amb els astròlegs, especialment quan se celebra un Conclave. Per sort, el periodista català va tenir la sort de ser apadrinat i acollit per la desapareguda Paloma Gómez Borrero, que va presentar a tothom, va donar contactes i va compartir secrets amb el jove periodista que era quan va començar fa 37 anys i a qui dedica algunes pàgines plenes d'afecte.
Entre el procés i els casos de pederàstia
Al cap dels anys, Lozano ha pogut comptar amb una xarxa de fonts dins els murs del Vaticà. De jardiners a cardenals, de guàrdia suïssos a funcionaris de la Cúria. Tot plegat, per poder fer informar com a enviat especial a Roma d'"una televisió pública i nacional a l'altura de les millors. Així, entre la crònica dels tres darrers pontificats marcats per les lluites de poder i la tensió entre conservadorisme i renovació –i escenes que converteixen The Young Pope en cròniques realistes de la vida intramurs– sorgeixen dues qüestions especialment interessants pel lector català. Una és el procés independentista, contra el qual la Santa Seu s'ha manifestat amb el seu habitual silenci diplomàtic. Com confirmava a Lozano un alt càrrec de la Secretaria d'Estat, les presions "intolerables en el to i les formes" de Madrid –i en part, també, de Barcelona– semblaven no entendre que el seu "no" forma part d'una tradició i uns costums llargament destil·lats. El mateix pontífex li va dir amb la seva espontanietat argentina: "¿Catalán? Uy, no me hables del procés. ¡Háblame de Messi!", en una trobada al menjador de la Domus Santa Marta.
L'altra qüestió són els abusos i casos de pederàstia portats a terme per sacerdots i religiosos que, com arreu del món, han aflorat a Catalunya. En aquest cas, cal destacar com una aportació rellevant d'Intrigues i poder al Vaticà, l'entrevista que Lozano realitza a monsenyor Jordi Bertomeu, un tortosí nascut l'any 1968, que el periodista defineix com el "flagell" dels pederastes a la Santa Seu, una mena d'agent 007 incardinat a la Congregació per la Doctrina de la Fe (l'antic Sant Ofici o Inquisició) responsable d'investigar per encàrrec del Sant Pare els casos d'abusos sexuals a menors protagonitzats pel clergat. Un autèntic desconegut a Catalunya, sobretot ara que la influència dels catalans a Roma sembla que declina.
Una Roma de tots els sabors i olors
Entre 1937 i 1938 Josep Pla va tenir com a centre d'operacions el Caffè Greco, on es reunia una tertúlia d'expatriats catalans més o menys vinculats a l'entorn de Francesc Cambó. Si el Greco sobreviu –fa dos anys notícies alarmants parlaven d'un possible tancament i la crisi de la Covid no hi ajuda–, el lector que s'hi acosti a prendre's un cafè de preu prohibitiu però pòsit carregat de literatura, podrà buscar-hi un homenatge a l'autor d'El quadern gris. Per contra, Vicenç Lozano no hi ha pogut viure mai més enllà de les innumerables estades informatives, però estima una ciutat de la que gaudeix veient-ne la majestuositat i li fa plorar la decadència. També se l'estima i la glossa al seu darrer llibre el també periodista i escriptor Arturo San Agustín (Barcelona, 1949), que acaba de publicar Amanecer en el Gianicolo, dins la col·lecció La joie de vivre de Catedral (Enciclopèdia Catalana).
"Mi Roma personal, mi caminada Roma, está hecha de películas, adoquines, canciones populares, alcachofas, callos a la romana, miradas, espaguetis, exhibicionistas textiles, fettucini, vino y conversaciones amigues en una terraza nocturna". Tot i que d'uns anys ençà s'ha especialitzat en qüestions relaciones amb la Santa Seu, en aquest llibret San Agustín es deixa portar per la seva vena més esteta, més hedonista, més enamorada. "En Roma caminar és una obligación. Otra es tener una amiga o amigo que viva en un ático con terraza. Y otra es preguntar-se de qué color es Roma", és una de les cites subratllades en aquest breu aplec d'experiències plenes de bellesa que remeten a l'univers del ja mític Jep Gambardella —no especialment apreciat per l'autor. És a dir, de llargues caminades, de palaus, d'àpats i gustos inoblidables i de melodies i escenes de cinema per uns carrers cansats, a un pas de la decadència.