Burhan Ozbilici és fotoperiodista. Fa gairebé 28 anys, des del febrer del 1989, treballa per l’agència nord-americana Associated Press a Ankara. Aquest dilluns a la tarda va entrar a l'exposició “De Kaliningrad a Kamchatka als ulls dels viatgers”. De casualitat. “Vaig decidir anar-hi només perquè em venia de camí cap a casa”. Allí es va trobar de cara amb l’assassinat de l’ambaixador rus i va ser, al mateix temps, Robert Capa i Henri Cartier-Bresson, els dos tòtems del fotoreporterisme mundial. Ell no se’n vanta: “vaig fer la meva feina: fer fotografies”.

Francòfon i francòfil, Burhan Ozbilici coneix bé el concepte de “l’instant decisiu” encunyat per Cartier-Bresson: el moment exacte en què el fotògraf prem el disparador i captura una imatge, una sola imatge que mai es tornarà a reproduir de la mateixa manera. D’aquestes imatges, el fotoperiodista francès en diu “delictes flagrants” que capten “en una imatge essencial l’escena que sorgeix”. Capa, per la seva banda, va establir un criteri molt exigent: “Si les teves fotos no són prou bones és perquè no t'has acostat prou”. Va morir a la guerra del Vietnam. Era massa a prop.

Una i altra cosa les tenia aquest dilluns el fotoperiodista turc. No en un camp de batalla, una gran catàstrofe o un esdeveniment de relleu públic. Era en una galeria d’art, en un vernissatge com n’hi ha mil.

Ell ho ha explicat amb una senzillesa desarmant: “Tenia por i estava confós però vaig trobar un amagatall parcial darrere d'una paret i vaig fer la meva feina: fer fotografies. Pensava: Sóc aquí. Tant si em toca i em fereix o em mata, sóc un periodista i he de fer la meva feina. Puc escapar corrents sense fer les fotos... Però... què no tindria resposta per la gent que em preguntés: 'Per què no ho vas fotografiar?' Vaig pensar en els amics i col·legues fotògrafs morts els últims anys fent la seva feina en zones de conflicte”.

Va agafar tots els formats (horitzontals, verticals; de l’acció, del públic...), una rutina típica de fotoperiodista agencier, com els automatismes del boxejador que engalta al rival una sèrie de cops encadenats que el seu cervell i els seus músculs han memoritzat.

El seu relat val la pena tal com raja. “El cos de l'ambaixador era a terra, a pocs metres de mi. Jo no hi veia sang, a l’escena. Potser havia rebut el tret a l’esquena”, relata.

“Em va costar uns segons adonar-me del que havia passat: un home havia mort davant meu; una vida havia desaparegut davant els meus ulls. Em vaig moure cap enrere i a l'esquerra mentre l'home armat [l’oficial de policia Mevlut Mert Altintas] apuntava la gent, que estaven encongits de por a la banda dreta de la sala. Estava agitat. Va caminar al voltant del cos de l'ambaixador, tot trencant algunes de les fotos penjades a la paret”.

“Jo estava espantat, esclar, i conscient del risc que el pistoler se m’encarés. La gent cridava, amagant-se darrere de les columnes, sota les taules i al terra. Jo tenia por i estava desorientat. Vaig avançar una mica per a fotografiar l'home mentre esbroncava la seva desesperada audiència captiva”.

Quan Ozbilici va tornar a l'oficina de l’agència per editar les fotos va quedar “molt sorprès en veure que el tirador era de peu darrere l'ambaixador mentre parlava. Com si fos un amic seu, o un guardaespatlles”.

Al seu perfil a la xarxa social professional LinkedIn, el fotoperiodista turc es descriu: “Crec que vaig néixer periodista/humanitari i tinc un desig inacabable d’aprendre, de viatjar, de compartir”. El que li agrada és la seva feina. Aquestes són les seves aficions: “notícies, fotoperiodisme, viatjar (a Olimpos pel mar i nedar i la Provença i Le Luberon per fer vacances de debò i per la cultura) i els meus gats, els meus llibres, el meu jardí”.

L’acte de la galeria d’art li semblava “de rutina”: en el moment que l’ambaixador rus Andrei Karlov començava el seu discurs s’hi va acostar per fotografiar-lo, “pensant que les imatges ens vindrien bé per a il·lustrar informacions sobre les relacions turco-russes”. Rutina.

N’era tan convençut de la insubstancialitat de l’acte que “quan aquell home amb vestit fosc i corbata va treure l’arma em vaig quedar de pedra. Pensava que era un gest teatral. En canvi, es tractava d'un assassinat fredament calculat que passava davant meu i d’altra gent que, aterrits, van començar a protegir-se de l'atac”.

A ell potser tan se li’n fa, però ja s’han fet totes les seleccions de “fotos de l’any”, com sempre abans d’hora. Sens dubte, les seves imatges pertanyen a aquesta categoria. Aquest dimarts són portada a tot arreu. Ell ha fet de corresponsal de guerra en l’escenari més inversemblant: un acte social qualsevol en un barri maco d’Ankara on mai no passa res al que hi havia anat de casualitat per a fer una rutina d'imatges d'arxiu. Però allò es va transformar en la seva ‘zona de conflicte’ i Ozbilici, en segons, va saber transformar-se en Cartier-Bresson i Capa.