Els darrers anys del franquisme van ser anys de canvis profunds en les estructures socials i culturals catalanes, a desgrat de que es mantenia l'immobilisme institucional. La renovació també va afectar a la fotografia. Joves fotògrafs, nascuts després del 1950, van revolucionar el panorama fotogràfic amb la reivindicació de la fotografia "creativa" o d'autor com un art autònom. La transició potser va ser molt més contundent en la imatge que en la política. Una exposició a La Virreina Centre de la Imatge analitza aquest període: La fotografia creativa a Catalunya (1973-1982). Aquesta exposició, que recull una extensa col·lecció de materials d'arxius públics i privats, es podrà veure fins al 30 de setembre. La mostra ha estat comissariada per Cristina Zelich, amb la col·laboració de Pep Rigol.
Foto: Robert Ramos.
Renovar-se dia a dia
Als anys setanta els joves fotògrafs van començar a reivindicar la "fotografia creativa", al marge de la fotografia utilitària. Es van oposar al "documentalisme buit" i van negar la fotografia com a simple reflex de la realitat, que era el que defensava la generació de fotògrafs que els antecedia. Si van començar oposant-se a la perfecció tècnica i a l'esteticisme dels fotògrafs més grans, optant per una fotografia més austera i directa, van anar experimentant noves tècniques que feien interactuar la fotografia amb la pintura i amb la instal·lació. La fotografia, amb aquests fotògrafs, va aconseguir ser reconeguda com una art més, i no tan sols com una tècnica.
Marta Sentís, de la sèrie «Visión urbana», ca. 1979.
Nous circuits
El fenomen es va iniciar a Madrid, el 1971, amb l'aparició de la revista Nueva Lente, que va acollir molts fotògrafs catalans. La creació de la galeria Spectrum el 1973 oferiria un espai a Barcelona per començar a produir i a vendre "foto creativa"; tot i que de curta durada, els espais d'exhibició de fotografia es van anar multiplicant i van permetre que alguns fotògrafs comencessin a tenir un circuit per on fer circular la seva obra. Les trobades fotogràfiques nacionals o internacionals, com les Jornades Catalanes de Fotografia de la Fundació Miró del 1980, van oferir un espai de trobada i intercanvi als nous creadors en l'àmbit fotogràfic, però també els van suposar el reconeixement del món artístics. I gràcies a les fires internacionals, els fotògrafs catalans van poder conéixer el que es feia el món i, alhora, projectar els seus treballs a l'exterior.
Tony Keeler, Dreams on a Sabine tree, de la sèrie «Ibiza, a dream…?», ca. 1973
Els pares de moltes coses
Els fotògrafs d'aquesta generació van començar fotografiant coses atípiques (com la sèrie eivissenca de Tony Keeler, els retrats del Bronx de Manel Armengol o els retrats inquietants de gent del carrer d'Humberto Rivas), però poc a poc van anar derivant cap a noves experiències, cada cop més atrevides. Van convertir-se en actors de les pròpies imatges, organitzant atrevits i provocadors muntatges (era una de les dedicacions favorites de Joan Fontcuberta). Van reconvertir espais reals en evocatius paisatges fantasmagòrics (en aquest àmbit hi destacava Manel Esclusa) Intervenien fotos pròpies o alienes, tant amb manipulacions del negatiu com de les còpies (com ho feia Marta Sentís). Van realitzar sèries de fotografies inspirant-se en poemes (com "La meva amiga com un vaixell blanc", de Pere Formiguera, inspirada en el text de Salvat-Papasseït)... El seu desig d'experimentar es va anar incrementant i van oferir una producció cada cop més diversificada i original. Entre els fotògrafs que es van apuntar a la fotografia creativa n'hi ha alguns que han marcat el panorama fotogràfic de les dècades següents (encapçalats per Joan Fontcuberta): Josep Rigol, Pere Formiguera, Lluís Pradissa, Toni Catany, Manel Esclusa, Humberto Rivas, i fins i tot hi figurava un jove Bigas Luna, que aleshores experimentava amb una Polaroid.
Jordi García. Volkswagen, Barcelona, 1977.
Minuciosa
Aquesta no és una exposició petita. Al llarg de les sales del primer pis de la Virreina hi desfilen els diferents artistes, les diverses revistes (fins i tot les de vida efímera), les sales d'exposicions que en algun moment es van obrir, i tot allò que té relació amb la creació artística des de la fotografia en la dècada de la transició. L'aproximació és bàsicament cronològica i repassa els grans artistes del període. Amb La fotografia creativa a Catalunya (1973-1982) el visitant pot assolir una visió molt detallada sobre el tema analitzat: s'exposen petites col·leccions d'obres de tots els fotògrafs destacats d'aquesta corrent i d'aquest període, però sempre destacant els corrents als que s'adhereixen, les sales on s'exposaven, les revistes on publicaven les seves obres i les seves reflexions... L'exposició ofereix moltes dades, però potser en el detallat discurs (amb uns llargs paràgrafs a l'entrada de cada sala) es perd la frescor d'una aproximació ràpida i directa a les obres, que queden en un segon pla davant l'explicació del context. A desgrat de tot, el fons exposat a La Virreina recull alguns dels millors genis de la fotografia catalana. Hi ha 500 fotografies, algunes espectaculars, i uns centenars de documents per a contextualitzar-les. Val la pena, sens dubte, passar-hi abans del 30 de setembre.
Foto de portada: Lluís Bover, Sense títol, 1980-81.