L’antologia Flamarades Sortiran, de l’editorial Godall Edicions, curada amb una gran originalitat per la Maria Antònia Massanet (Artà, Mallorca, 1980), i amb pròleg de Meri Torras Francés, és un dels llibres imprescindibles del 2023. Comencem per una pregunta bastant adient: quantes vegades s’han publicat antologies de poetes homes catalans? Incomptables. De veritat, ja està bé. Si reviseu les lectures obligatòries de l’ESO i batxillerat, la majoria són autors (homes), encara, sí, seguim així.
Ningú treu el valor literari dels versos de Josep Carner o Martí i Pol, però la realitat és que sí que li han tret sempre, sistemàticament, el valor literari a les lletres d’autores en llengua catalana
Ningú treu el valor literari dels versos de Josep Carner o Martí i Pol, però la realitat és que sí que li han tret sempre, sistemàticament, el valor literari a les lletres d’autores en llengua catalana. Per això, revisar aquesta antologia feta amb una professionalitat, amor i un gust exquisit per la investigadora, poeta i escriptora mallorquina Maria Antònia Massanet és el més esperançador, culturalment parlant, d’aquest mes. També aquesta antologia és un acte de justícia poètica, mai millor dit. I pensareu potser en les quotes, en quina qualitat literària aporten. Doncs la d’un univers profund, infinit, ric en metàfores, dolç, colpidor, tenaç. Poesia com flamarades per a cremar-ho tot i que des de les cendres reneixi un nou cànon literari on les dones tinguem lloc. L’autora remarca que hi ha una manca de referents: “De dones poetes en català n'hi ha moltes, però sovint no es coneixen o no se'ls hi dona la importància dels seus homòlegs masculins. De fet, alguns poetes de certa edat i renom m'han agraït que els n'hi donés tantes a conèixer. Les poetes joves tenen més projecció pública i més impacte, però les dels anys 50 als 70 encara passen molt desapercebudes”.
Poesia com flamarades per a cremar-ho tot i que des de les cendres reneixi un nou cànon literari on les dones tinguem lloc
Centenars d’autores i milers de versos
Com assenyala la Meri Torras al pròleg, la curadora d’aquest corpus poètic és feminista i ha compost un llibre on trobem versos que parlen des del pes de la figura del patriarcat, l’apoderament, el consentiment, l’amor lesbià o l’esperes innecessàries a la literatura. Tot amb un coneixement de causa zero pamfletari, explicant la importància de revisar la història de la literatura des d’un exercici de Herstory poètic. Flamarades sortiran és un vers de la Josefa Contijoch, poeta de Manlleu, i apunta directament “a les conseqüències visibles de les lluites feministes, a la seva manifestació a l’espai públic”. L’autora es va apropar al feminisme com a poeta escriptora: “quan jo vaig començar a publicar, en el 2006, no hi havia hagut encara l'explosió d'autores dels darrers anys i jo buscava quines altres dones poetes hi havia en català, en quines emmirallar-me per poder-les fer servir de model”. La mallorquina diu que la Maria Mercè Marçal va ser un descobriment no només pels seus poemes, “sinó perquè ja va fer aquest exercici de buscar genealogia femenina als anys 80. Vint anys després jo em trobava una mica en la mateixa situació”. Al llarg de les vint seccions temàtiques trobem signatures que han deixat una empremta innegable a les lletres catalanes i també noves veus, una aposta intergeneracional que ens deixa un tastet del gran univers poètic del nostre país: Josefa Contijoch, Tonina Canyelles, Miriera Companys, Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Carme Guasch, Vinyet Panyella, Maria Beneyto, Meritxell Cucurella-Jorba, Maria Isern, Ester Xargay, Glòria Coll, Montserrat Costas, Clara Mir, Anna Pantinat, Sònia Moll i Maria Àngels Anglada, són només algunes de les firmes.
No volem esperar més
L’autora lamenta abans de començar el recull no haver pogut incloure poetes com Rosa Leveroni, Quima Jaume, Mercè Rodoreda o Teresa d’Arenys, entre moltes altres, i també adverteix que hi ha hagut noves incorporacions com la Maria Sevilla, poeta contracultural, o Gemma Casamajó, poeta i professora. “Amb aquesta antologia espero fer encara més accessible la divulgació d’autores i fer veure que les dones poetes tenen una sòlida petja en la literatura catalana”, remarca Massanet. Les reflexions de l’autora per introduir les temàtiques ens recorden al llibre de Com destruir l’escriptora de les dones de Joana Rus i també que el cànon literari ha estat fortament travessat per temes que interessaven a un públic esbiaixat i constrenyit pel mandat de la masculinitat. Una de les classificacions temàtiques té a veure amb el tema dels silencis i de l’espera, de conceptes lligats a la paciència, però escollida o imposada?
Flamarades sortiran nova antologia a totes les prestatgeries, a les lectures obligatòries de batxillerat, i així llevem d’una vegada els signes tipogràfics hipòcrites que anuncien un secret a crits resumit a la mínima expressió i amb una càrrega simbòlica tremenda, la invisibilització de poetes en llengua catalana durant dècades
Maria Antònia Massanet parteix d’un vers de la Joana Raspall per iniciar la secció de “Crits, esperes i silencis”: Que s’arbori com la flama. He escollit aquesta secció perquè les virtuts de les dones sempre han estat associades a clixés de calma, de la letargia imposada o bé escollida perquè no hi havia un marge per a rebel·lar-se. Penso l’exemple de Penèlope esperant a Ulisses: tant de bo s’hagués anat a fer un viatge i hagués invertit el temps en ella. També penso en l’exemple de l’epístola a Timoteu de la Bíblia, on s’assenyala que les dones han d’estar en silenci. Aquesta oralitat inarticulada, aquest silenciament s’ha vist perpetuat als versos, als sentiments, a les històries. L’autora ens explica que a l’article Meditacions sobre la fúria de la Maria Mercè Marçal parla d’aquesta ràbia subsidiarà a la que hem estat sotmeses i com diu la Roser Domènech: “és amb la insistència / que es venç la paret/ de guix del silenci/ que poc a poc s’alça/ contra la paraula/ no dita encara per prudència. Callen/ les dones allò/ que importa". Doncs, prou, no callem més. Flamarades sortiran nova antologia a totes les prestatgeries, a les lectures obligatòries de batxillerat, i així llevem d’una vegada els signes tipogràfics hipòcrites que anuncien un secret a crits resumit en la mínima expressió i amb una càrrega simbòlica tremenda, la invisibilització de poetes en llengua catalana durant dècades: Antologia de poesia catalana. Nova tria.