Ferran Palau: "Montserrat és ciència-ficció i Collbató és com Twin Peaks a la catalana"

Ferran Palau torna. Després de gairebé dos anys sense pujar als escenaris i amb sis àlbums a l’esquena, demà publica un nou disc: Plora aquí, on ha volgut desfer-se de tot allò après i tornar a la sensació de quan van gravar el seu primer àlbum amb Anímic, el seu antic grup: deixar el perfeccionisme per fer un disc més juganer. El cantant ha volgut endinsar-se de ple a la fantasia i els mons de les criatures fantàstiques, univers que l’ha acompanyat tota la vida i, de fet, considera que aquest disc és quasi com un parc temàtic o com les pantalles d'un videojoc, que vas superant mons fins a trobar el monstre final. Però Plora aquí no només és un disc amb 13 cançons, sinó que també és un curtmetratge dirigit per Pablo Maestres, que tracta de la història d’amor entre dos monstres: l’Snif i l’Smosly.

Palau ha creat una atmosfera fantàstica inspirat pels entorns de Montserrat, fins al punt que “intentava imaginar-me com devia ser Montserrat a l'època dels dinosaures i com devien sonar aquests crits rebotant per les agulles de la muntanya, amb aquell eco”, ha comentat el cantant, nascut a Esparreguera, però establert a Collbató des que tenia 3 anys.

El disc ja el podeu trobar a les botigues físiques i des d'avui també accessible a les plataformes digitals. Ahir van presentar el curtmetratge al Cinema Phenomena de Barcelona i aquest mateix dissabte comença la gira de presentació del disc amb un concert a la sala Heliogàbal; actuació amb què també descobrirem la seva nova banda, ara acompanyat per Malcus Codolà a la bateria, Emili Bosch a les "maquinetes" (tots dos formen el duo de música electrònica b1n0), així com, ells sí antics aliats, Jordi Bosch i Jordi Matas al baix i la guitarra.

Plora aquí és el teu setè àlbum. Arribats a aquest punt, et costa trobar nous processos creatius? 
En el meu cas, hi ha una cosa que sempre hi és, que és el costum de fer una miqueta cada dia, d'artesania, de com qui té el seu taller i va polint les seves cosetes. Hi ha una mica de calaix de sastre, però sí que és veritat que sempre hi ha aquesta necessitat d'avançar cap a alguna porta nova. No de ser experimental, perquè jo crec que experimentar no ha de ser mai la finalitat de la música, però sí que has d'intentar provocar trobar-te aquestes portes noves, i per això has de viure, t'han de passar coses, has de conèixer gent, has de ser com una espècie de receptor: portar una parabòlica al cap, ja que qualsevol cosa que et pugui passar pot ser material per la teva música.

Sempre hi ha aquesta necessitat d'avançar cap a alguna porta nova

Quines portes se t’han obert al procés creatiu d'aquest disc?
Una ha sigut la del Pablo Maestres, que és el director i guionista amb qui he col·laborat per pensar la història. Perquè Plora aquí no només és un disc, sinó que també és un curtmetratge. En realitat, Plora aquí és un petit món: una Catalunya on als boscos viuen monstres amagats de nosaltres. Després, hem obert la porta del Sr Chen, que és un productor de hip-hop, amb qui mai m'hauria imaginat produir música. Però hem funcionat superbé junts i ha sortit música de la qual estic molt content i que sona realment una mica diferent del que venia fent. Crec que el disc és reconeixible, però hi ha cosetes que encara no ho havíem fet mai. Sempre que faig un disc intento avançar cap a alguna banda, però penso en tota la meva discografia i en la coherència que tot funcioni. Avui escolto el meu primer disc i em representa, escolto el segon i em representa. Tots em representen i puc seguir cantant totes aquelles cançons. No és una cosa del moment sinó que intento veure tots els meus discos com una obra conjunta i que tots es portin bé entre ells.

Com has arribat fins al tema dels monstres i criatures fantàstiques?
Jo crec que aquí hi vaig arribar quan era petitó. Ja quan tenia 10 anys, era un crio molt fascinat per les pel·lícules de terror, de monstres, de fantasia, i això mai ho he deixat. Per a mi, no forma part de la meva infància, sinó que és una cosa que m'ha acompanyat tota la meva vida. A cada disc que faig, abordo alguna temàtica que en algun moment de la meva vida m'ha interessat. Tenia guardada la carta dels monstres per algun dia fer alguna cosa amb ells. S'han d’ajuntar els astres per poder fer una cosa així. Fa dos Nadals, em venia un any sense concerts i estava buscant un concepte. Vaig començar a mirar pel·lícules de monstres dels anys 80, i vaig veure que era el moment. Vaig escriure al Pablo Maestres, que també és superfan d'aquestes pel·lícules i  estava buscant un projecte personal per implicar-se. Ens hem passat un any i mig treballant en això i encara no està acabat. O sigui que ens ha portat una feinada descomunal.

Què va venir primer: el curt o les cançons?
Doncs estic molt content perquè tot ha passat al mateix temps. Sí que hi ha un parell de cançons que ja estaven al meu calaix de sastre. Idees que les vaig reaprofitar i redirigir cap aquí. Però tot això ha passat durant aquest any i poc i crec que això ha fet que tot tingui una cohesió. El marxandatge, per exemple, està inspirat en la pel·lícula Teen Wolf, on hi ha un noi que es converteix en home llop i s'acaba convertint en l'estrella de l'institut. Tot aquell grafisme i estètica... No sé, tot acaba agafant sentit perquè tot passa a la vegada. No és com quan graves un disc i després li has de buscar una estètica, una portada...

Intento veure tots els meus discos com una obra conjunta i que tots es portin bé entre ells

De què tracta el curtmetratge i com ho uneixes a les cançons?
Aquesta història tracta de dos d'aquests monstres, un es diu Snif i l'altre Smosly, que són parella, no se sap ben bé de quin tipus, si un amor romàntic, si un amor de monstres, no el coneixem, però en tot cas s'estimen i tenen una relació. Un és molt cautelós, que és l'Smosly, s'amaga molt, i no té cap intenció d'abandonar casa seva. Però en canvi l'Snif és més curiós, té com aquesta ànsia de descobrir món: no pot evitar endinsar-se una mica al món dels humans i això provoca una sèrie de coses que encara no puc explicar perquè seria espòiler. Així comença la història. I aquesta mena de relació, en què un és més conservador i l'altre té aquesta ànsia de viatge, no impedeix que hi hagi amor. És una relació que funciona perquè es deixen ser com són i cap dels dos pretén que l'altre canviï. Tot això està molt reflectit en les lletres d'aquest disc.

Quan t’imaginaves els mons fantàstics, els ubicaves a Montserrat?
Sempre. Hi vaig molt a córrer i a caminar, per Montserrat. És molt fàcil anar per aquests caminets, que se't mengen els arbres abans de començar a pujar la muntanya, i mires als costats i hi ha aquestes heures mortes que formen formes que podrien ser monstres. A part, la muntanya està vinculada a moltíssimes llegendes de monstres, com el Marmotot. També estan els albiraments d’ovnis, moltíssimes desaparicions, morts misterioses... Montserrat és ciència-ficció i Collbató és com Twin Peaks a la catalana. És com superfàcil imaginar-te coses a Montserrat.

Perquè tot i que a les cançons no es parli explícitament de monstres (menys a Snif), sí que a la producció trobem certs sons que fan entrar en el context fantàstic.
No  m'agrada ser evident amb les lletres: Parc estava inspirat en el cinema de terror i per les lletres no ho diries mai. És més un concepte estètic que engloba un petit univers, en aquest cas és el mateix. No fa falta cantar sobre monstres per introduir-te dins un món de fantasia i de monstres. Sempre intento ser poc evident en aquest sentit. Si no, no seria el meu estil. M'agraden les coses borroses, difuminades, poc clares i poc directes. Aquest disc ha sigut com una espècie de gravació itinerant en què hem utilitzat moltíssims sistemes de gravació diferents, tot tipus de micròfons, sales diferents, coses gravades al pati... Ha sigut molt divertit, molt juganer. M'agrada pensar en aquest disc com un disc quasi de parc temàtic. I una mica això en les cançons sí que passa: hi ha una que és com més Motown, una que és més soul, una que és com western... 120, per exemple, és com un country tropical, S'estenen flors també té un toc tropical... Plora aquí és quasi com un parc temàtic o com les pantalles d'un videojoc, que vas passant petits mons fins que et trobes el monstre final.

Plora aquí és quasi com un parc temàtic o com les pantalles d'un videojoc, que vas passant petits mons fins que et trobes el monstre final

Llavors, com a tal, tenim aquests mons fantàstics, els monstres, els tipus d'amor... Per què el títol és Plora aquí?
Les peces van encaixant, o sigui, és com obrir un calaix, tirar tot de peces a la taula i amb aquestes peces posar-ne, treure’n i començar a construir. Plora aquí és una frase del meu fill, que ho diu de broma quan, per exemple, em passa alguna cosa. Ve i em diu: “papa, vols plorar? Vine, plora aquí” (assenyalant-se el pit). I quan ja m'ho havia dit centenars de vegades vaig adonar-me que “plora aquí” tenia flow de títol. I a partir d'aquí van sorgir moltes altres coses, com el nom del monstre Snif. Les peces van començaar a encaixar i es va anar creant aquest petit mónn. Però has de tenir la parabòlica posada i estar molt receptiu. Potser ara sento una frase i dic, això és una cançó: me l'apunto al mòbil i a veure si la puc fer servir. La Louise (la seva parella) sempre diu que li agrada molt aquest títol perquè, tot sovint a Twitter, en dies de pluja o tristos, tinc tuits de gent que diu: “dia Ferran Palau” i enllacen alguna cançó meva. Sempre em relacionen amb coses de plorar. A la Louise li sembla que el títol  té molt de sentit amb la manera en què la gent utilitza la meva música.

Perquè tu no el projectaves així.
No, jo ho plantejava més irònic. Saps el “vostè està aquí” que et pots trobar als mapes del metro perquè sàpigues on ets? Doncs tenia una mica aquesta idea. La primera vegada que vaig escriure vaig posar Plora aquí i una fletxa. Però ja està, em va semblar graciós.

A una entrevista vas comentar que durant la gravació havies recuperat la sensació dels teus primers anys de música amb el grup Anímic.
Una de les coses que vaig pensar en el moment que vam decidir que m'estaria més d’un any sense tocar en directe era des d'on volia enfocar-me. He fet seis discos, he après moltes coses, però em va interessar més desaprendre-les i tornar a tenir la sensació de no tenir ni idea de què faig, ni com ho faré per estar obert de mires al màxim. Sé que hi ha maneres de fer les coses que m'han funcionat, però és que si les tornava a fer així, tornaria a sonar exactament igual i no seria tan divertit. Necessitava que hi hagués més desordre, volia gravar un disc una mica més brut i juganer, no tan quirúrgic, perfeccionista i superminimalista. Vaig intentar pensar en quan vam gravar el primer disc d'Anímic. Teníem 3.000 euros per gravar i teníem l'opció d’anar a un estudi o comprar-nos una gravadora, portar-la a casa i aprendre a fer-la servir. Vam agafar la segona opció. I sort que ho vam fer així, perquè això és el que he seguit fent tota la vida. Els processos són més creatius, potser. Si tingués moltíssims diners i em pogués gastar milers d'euros en un disc, aniria a un estudi que flipes i m'estaria tres mesos allà. Però com que no pot ser així, necessito tot aquest temps o més i per això millor fer-ho a casa.

Com portaràs tota aquesta part cinematogràfica al directe?
A vegades és veritat que em complico molt la vida creant l'aspecte visual dels discos i els videoclips, però no sé per quin motiu, a l'escenari m'agrada la simplicitat. Em fa mandra o trobo una mica pretensiós portar un espectacle de llums, pantalles... Em sento massa disfressat, soc una persona molt senzilla i quan surto a l'escenari només necessito els meus col·legues tocant, una llum maca i fum, que m'agrada molt. Així que no portaré monstres al directe. No serà a Disneylandia, tot i que potser l'Snif surt a algun, però no diré a quin.