Quan ja ningú no creia en Eurovisió i el vestit de flors de Massiel era un llunyà patrimoni nacional, Rosa López i el seu Europe's living a celebration van tenir una audiència mitjana de 12,7 milions d'espectadors amb una quota de pantalla del 84,5%: mai de la vida tantes persones no han tornat a concentrar-se davant la pantalla per seguir el concurs musical europeu. Corria el 2002 i la de Granada ho tenia tot a favor seu: un cor de companys amb qui tenia feeling, una actitud de jove simpàtica que li va valer el sobrenom de Rosa d'Espanya i haver estat la guanyadora del fenomen televisiu més important de la història del país.
Només uns mesos abans del momentazo - el 22 d'octubre de 2001 - Carlos Lozano va presentar els 16 concursants de la primera edició de Operación Triunfo i el format va trencar totes les expectatives. Es folraven carpetes d'adolescents, les firmes de discos en centres comercials atapeïts es van posar a l'ordre del dia i els dilluns ningú se n'anava al llit sense saber qui estava nominat. Les mares volien que David Bustamante fos el seu gendre, les filles somiaven amb ser com Chenoa i els fills copiaven la fanfarroneria d'Álex Casademunt o Naïm Thomas. La fama va ser tal que cada setmana sortia al mercat un disc a preu reduït amb els temes de les gales, en un moment on la pirateria havia consumit les vendes de les discogràfiques. Un miracle televisiu que podia no haver estat: el projecte va estar més de dos anys passejant-se per mans alienes sense acabar de convèncer a cap cadena de televisió.
Rosa López va guanyar la primera edició d'OT amb un 26,6% dels vots. / TVE
El boom de la nostra vida
Què va significar el programa de TVE per a la generació que assajava les lletres de les gales des de l'habitació? Els que llavors teníem entre 10 i 20 anys li devem a Operación Triunfo haver-nos ensenyat cançons mítiques com Vivo por ella, Escondidos, Lady Marmalade o Noches de bohemia, però també haver-nos compost la batalla verbal oculta a Dos hombres y un destino o l'himne inoblidable que és Mi Música es tu voz, dos hits que ja mai no han deixat de sonat en casaments i revetlles. L'agraïment nostàlgic és real i autèntic per haver-nos ajudat a construir records inesborrables de la nostra infantesa o adolescència.
Em venen a la ment els packs de fotos que compràvem a l'estanc i que intercanviàvem a l'hora del pati. O els pòsters mida dinA2 que es colaven al mig de la Superpop o la Bravo i que enganxàvem a les parets de gotelé. O les discussions a classe sobre si era millor David Bisbal o David Bustamante. I a la taula de casa. Perquè OT també va impactar fort en els nostres pares. Gràcies a la maduresa de Nina, Àngel Llàcer, Manu Guix o Noemí Galera, ells vivien més tranquils i la nostra il·lusió s'enfilava per les parets. Ens deixaven anar a dormir passada la mitjanit i alguns vam anar al nostre primer concert, d'aquests de tendes de campanya, llàgrimes histèriques i hores de cua.
Però el que de veritat va aconseguir OT va ser plantar als nostres caps la llavor de la sort i de l'èxit. Era igual si eres d'un petit poble de Cantàbria, si treballaves en un tuguri sense expectatives o si venies d'una família humil: ens va fer creure que les oportunitats arriben. Que amb lluita tot s'aconsegueix. Que treballar dur tenia una recompensa bona, positiva, enorme; i que podíem permetre'ns pensar en gran. Operación Triunfo ens va vendre l'engany més gran del món: que n'hi ha prou amb somiar per poder aconseguir. I teníem uns 15 anys, la crisi del 2008 quedava lluny i la pandèmia era cosa de pel·lícules. Vam caure-hi de quatre potes.
Vendre la fina línia entre el que és personal i el professional
Aquesta idea ens va calar fort, i no era per menys. En les seves dues primeres gales, OT amb prou feines va arribar a 2,7 milions de persones. A partir de la tercera, el share va pujar com l'escuma i en l'última es van assolir gairebé els 13 milions d'espectadors, sent el concurs més vist de tota la història de la televisió a Espanya. Hi havia cap als concursants un sentiment que fregava la bogeria. No existien llavors les plataformes en streaming, així que el vincle entre triunfitos i espectadors era més exclusiu i selectiu, però molt més intens i real. Es va barrejar el talent musical i escènic dels concursants amb la seva intimitat emocional per empatitzar amb el públic. La desimboltura de David Bisbal xocava amb les seves llàgrimes en rebre les trucades dels familiars; la veu polida de Rosa era la via d'escapament d'una superació personal; la joventut de Natalia explicava la seva actitud escènica immadura. OT va difuminar la línia entre el que és personal i el professional: superació, tristesa, pànic, nerviosisme, eufòria... Un miratge de nosaltres mateixos en qualsevol situació del dia a dia.
Superació, tristesa, eufòria... un miratge televisiu del nostre dia a dia
Gran Hermano havia triomfat a Telecinco un any abans i altres talent show es col·locarien després a la graella. Les indústries musical i televisiva no van tardar a adonar-se'n que comercialitzar els sentiments dels concursants venia molt. L'explotació econòmica dels triunfitos- d'uns joveníssims triunfitos que fregaven la vintena – es materialitzava amb fets: centenars de milers de fans a les cues de les firmes de discos, ploreres i crits a les sortides de l'Acadèmia, tanques de seguretat per evitar el contacte directe, concerts multitudinaris per 29 ciutats, l'enregistrament de la cançó oficial per a la Copa Mundial de Futbol 2002 o més de 600.000 còpies venudes en una setmana després de la publicació del primer àlbum d'estudi d'OT.
Es feien cues interminables per accedir als concerts. / TVE
Però va ser sa – tant per a la seva carrera professional com per al món de la música – tant hype acumulat? El cert és que el programa va generar molta controvèrsia entre artistes i músics en actiu. Loquillo va arribar a dir que Operación Triunfo era un exemple d'estalinisme i que els diners públics no havien de finançar una empresa privada. També Dani Martín, líder de El Canto del Loco, va reivindicar que el bonic de la música era començar a tocar per a poca gent i que "omplir dos Bernabéus el primer mes de la teva carrera era un fracàs".
Per a alguns, l'etiqueta també va ser complicada després del seu pas per l'Acadèmia. Geno o Verònica van reconèixer que se'ls havien tancat portes per ser triunfitas; Álex va acusar de favoritisme l'Acadèmia, arribant a dir que mentre a alguns companys feia temps que els creaven un disc, a ell el van posar en un grup (Fórmula Abierta) amb un estil que no li agradava; una cosa que també va truncar la carrera de Juan Camus, qui ja ni va participar en el concert de retrobament d'OT l'any 2015. Per a molts d'altres, sortir del programa sí va ser l'avantatge de la seva vida. David Bisbal s'ha convertit en un dels artistes nacionals amb més projecció internacional, amb Grammys Latinos, Billboard Latin Music Awards o Premis Ondas a la seva esquena. David Bustamante o Chenoa també s'han fet un lloc en l'espectre musical, mentre que Gisela ha participat en musicals i ha estat la veu espanyola de la BSO de Frozen II.
L'evolució del format: s'ha professionalitzat la música?
Se li ha donat al cant un valor massa afegit des de l'aparició d'Operación Triunfo? Alguns entesos de la indústria musical coincideixen a dir que els primers OT eren programes de cantants i no de músics, criticant que la capacitat per cantar enaltida en el programa és només una petita part de l'artista. Potser aquest és el principal motiu perquè, en els últims anys, el format hagi fet un pas més en la professionalització de la música. I és que mentre que a OT1 la majoria tenia poca formació musical, les edicions més recents han destacat per tenir concursants capaços de tocar algun o diversos instruments o compondre les seves pròpies melodies.
Amaia, Alba Reche, Miki Núñez, Flavio o Natalia Lacunza són exemples d'artistes que no només han demostrat ser polifacètics a l'escenari i als estudis de gravació, sinó que han sabut crear-se el seu propi estil una mica allunyat de la música mainstream – encara que el mainstream també aprèn a succionar altres sonoritats dissidents o minoritàries per acontentar el públic. I, malgrat això, s'han fet el seu forat, cantant al costat de músics alternatius com Alizzz o Guitarricadelafuente. Aquesta diferenciació xoca amb la primera edició, quan el que més triomfava era perquè encaixava més en les lleis del mercat musical. Perquè qui va dominar més el panorama: Manu Tenorio amb la seva empremta flamenca o el personatge llatí de Bisbal? Alejandro Parreño amb el seu rock rebel o les balades amoroses de Bustamante?
Aquesta dualitat entre confiar en la pròpia singularitat i afegir-se al carro del que és popular conviu amb aquells que volen viure de la música. Encara que ara les possibilitats són més grans, alguns continuen apostant per uns ritmes més comercials que venen discos més fàcilment, com Aitana adoptant un estil proper al reggaeton que ha col·locat al top 10 alguns dels seus temes o Lola Indigo col·laborant amb Raw Alejandro, Don Patricio o Morat. I és que aquest és un dels grans estigmes amb què viuen els ex triunfitos, siguin de l'edició que siguin: sobreviure a l'estereotip de ser mers productes de màrqueting d'un programa famós.