Monte Torrero, afores de Saragossa, 20 d’agost de 1710. Fa 313 anys. Vuit del matí. Comença una de les grans batalles de la guerra de Successió hispànica (1705-1714/15). El resultat d’aquella batalla, sumat a la de l’anterior enfrontament d’Almenar (27 de juliol de 1710) obririen el camí dels austriacistes cap a Madrid. Carles d’Habsburg, el candidat dels països de la Corona catalanoaragonesa entraria —per segona vegada— a la “villa y corte” (28 de setembre de 1710). Però el bàndol borbònic, al marge de les conseqüències d’aquelles derrotes, va haver de lidiar amb un dels grans escàndols d’aquell conflicte. Quan a Monte Torrero, passades les hores, els borbònics reculaven a la desbandada, Felip V, a qui se li pressuposava l’honor i la valentia d’un comandant en cap dels seus exèrcits, va escapar del camp de batalla disfressat de molinera.
Què va passar, exactament, a Monte Torrero?
Segons les fonts documentals, a l’inici de la batalla, les dues formacions es van dispensar foc d’artilleria a dojo. Cap a migdia, la cavalleria borbònica castellana va atacar el centre de la formació austriacista, però sense un resultat favorable. La infanteria i l’artilleria austríaques van mantenir l’ordre, es van refer, van contraatacar, van trencar les línies enemigues, i van provocar el caos al camp borbònic franco-castellà. Tot seguit van entrar en combat les ales de l’exèrcit austriacista. A l’esquerra de la formació, la infanteria anglesa; i a la dreta les infanteries neerlandesa i catalanoaragonesa (catalans, valencians i aragonesos). Aquestes ales van envoltar i massacrar els borbònics (la tropa i el comandament). Resultat: dels 20.000 efectius que Felip V havia presentat a Monte Torrero, 10.000 serien baixes i 5.000 serien presoners.
Què va passar amb Felip V a Monte Torrero?
Les mateixes fonts revelen que, a primera hora de la tarda, les tropes austriacistes, comandades pels generals Guido Rüdiger von Starhemberg, James Stanhope i Pedro de Manuel ocupaven el campament enemic i arrestaven els oficials borbònics. Entre ells, el general Alexandre Maïtre de Bay, la mà dreta de Felip V en aquella batalla. Però, en canvi, el Borbó no va aparèixer per cap banda. Passats els dies se sabria que, molt abans de la rendició, Felip V havia fugit del camp de batalla, abandonant els seus oficials i el seu exèrcit. També es va saber que havia fugit a través dels camps de conreu fins al riu Huerva; i allà havia aconseguit que un moliner li vengués part de la roba —no se sap si de la mare o de l’esposa— per escapar fins a la rereguarda camuflat sota l’aparença d’una molinera.
Què deia el Dietari de la Generalitat d’aquella fugida?
El diumenge 24 d’agost de 1710, l’escrivà del Dietari consigna la recepció d’una missiva oficial, que diu: “es servida noticiar-nos de com lo dia 20 del corrent lo rey nostre senyor (Carles), havia tingut una molt completa victòria de las armas enemigas”. No hi ha cap referència a la fugida de la “molinera de Torrero”. Però, en canvi, l’historiador britànic Henry Kamen, un dels grans especialistes d’aquesta etapa històrica, revela que el Borbó, en la seva precipitada i esbojarrada fugida, no es va aturar fins al palau de l’Alcàsser de Madrid; on la reina Lluïsa Gabriela esperava, impacient, la notícia d’una victòria. Felip V i Lluïsa Gabriela (la que poc després proclamaria que “era capaç de llançar els seus fills pel balcó abans que perdonar els catalans”), abandonaven la “villa y corte” el 9 de setembre de 1710 i es refugiaven a Burgos, camí de França.
Era el primer cop que el Borbó escapava del camp de batalla?
La notícia i els detalls d’aquella fugida van ser la riota de totes les cancelleries d’Europa. A excepció de la de Versalles, que va haver de contenir la respiració esperant un atac d’ira de Lluís XIV. El Borbó francès ja s'havia encès d'ira amb un episodi precedent que s’havia produït quatre anys abans. El 7 de maig de 1706, les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona, van abandonar desordenadament —a la desbandada— l’empresa, quan es va fer públic que els exèrcits de l’aliança internacional austriacista s’apropaven a la capital catalana. Felip V, que dirigia l’operatiu, va fugir cames ajudeu-me a França, a través de l’Empordà, i no es va aturar fins a Versalles. En aquella ocasió, Lluís XIV el va obligar a tornar i a fer oblidar l’incident. I després de Torrero, la cancelleria borbònica va fabricar la versió que la disfressa no era de molinera sinó de soldat ras.
Què deia el Dietari de la Generalitat de la primera fugida del Borbó?
El Dietari de la Generalitat descriu l’arribada de l’estol naval aliat que provoca la fugida precipitada de les tropes borbòniques. (7 de maig de 1706): “Aquest dia es estat de gran regosijo, per esta ciutat, per haver comparegut la flota dels aliats devant de esta ciutat, y han desembarcat luego moltes tropas per lo socorro de esta plassa; y sa magestat (Carles d’Habsburg) Deu lo guarde, ha assisiti al desembarch; y tothom està ab grandíssim júblio per tal socorro”. Però, reveladorament, allà on el Dietari insisteix és a presentar la figura de l’Habsburg clarament contraposada a la del Borbó: “lo rey nostre senyor (Carles) que Déu guarde, a las sinch horas de la tarda (vigília de l’alliberament) a regonèxer la bretxa i treball de la cortadura, posant-se al perill de las bombas y balas que molt a menut lo rodejaven”.
Com va acabar aquella història?
La fugida de la “molinera de Torrero” va convèncer, definitivament, Lluís XIV que el seu net hispànic era incapaç d’exercir l’ofici que li havien regalat. Després d’aquell esperpent els borbònics es van refer i van recuperar terreny amb les victòries de Villaviciosa i de Brihuega. Però Lluís XIV de França ordenaria obrir converses —secretes i sense coneixement de Madrid— amb les potències austriacistes. El canvi de majoria al Parlament de Londres (els whigs liberals van ser rellevats pels torys conservadors i partidaris de l’abandonament de la guerra) va accelerar el procés. En els Tractats d’Utrecht (abril – juny, 1713), negociats i signats per posar fi al conflicte successori hispànic, el règim borbònic espanyol ja no hi va tenir cap paper; i la nova Espanya de Felip V —la de les Noves Plantes— va ser la gran derrotada d’aquella conferència.
