Madrid, 22 d’octubre de 1859. Fa 163 anys. A proposta del president del govern, el general O’Donnell —del Partit Liberal—, les Corts espanyoles votaven i aprovaven la declaració de guerra al regne del Marroc. En aquell conflicte, conegut com la Primera Guerra d’Àfrica (1859-1860), hi participaria un contingent de 466 voluntaris catalans, abillats amb barretina i espardenyes i enquadrats en el Primero de Voluntarios Catalanes, dirigits per un aventurer anomenat Victorià Sugranyes, i a les ordres del general Prim. La majoria no sabien parlar castellà. Ni tan sols l’entenien. Però es va estimar que eren molt vàlids per a l’empresa que es proposava. I, al marge del desitjat impacte publicitari, resultarien decisius en el camp de batalla: van conquerir Tetuan (4 de febrer de 1860), la mare de totes les batalles d’aquell conflicte.
L’Espanya de 1859
Quan va esclatar la crisi d’Àfrica, el regne espanyol venia d’una primera meitat de segle desastrosa (guerres napoleòniques, pèrdua de quasi tot l’imperi colonial, guerres carlines) que l’havia ensorrat, definitivament, en la segona divisió de les potències europees. Segons alguns estudis (Tedde de Lorca, Universitat de San Pablo), l’economia espanyola era, encara, bàsicament agroramadera (amb un 64% de la població activa), però amb uns rendiments molt baixos (un 40% inferiors a França, un 55% inferiors a Alemanya i un 70% inferiors a Gran Bretanya). El mateix any 1859, sense anar més lluny, Espanya —pretesa potència cerealista— havia importat blat nord-americà per atendre la demanda alimentària de la població. Aquest detall és molt important, perquè ens aporta una visió molt precisa d’una societat sumida en una formidable crisi.
La Catalunya de 1859
Els governs liberals que havien dominat la política espanyola des de la mort de Ferran VII (1833), no havien aconseguit el seu propòsit de modernitzar el país i redistribuir la riquesa, i a finals de la dècada de 1850, el projecte monarquia constitucional que havia estat la seva eterna promesa, ja no tenia predicació entre les classes populars, sobretot entre les classes obreres catalanes, que havien iniciat el camí cap al republicanisme. Per exemple, poc abans (1846), Narcís Monturiol —l’inventor del submarí— havia promogut amb èxit el projecte Icària —a l’actual Poblenou de Barcelona—; una comunitat que practicava el socialisme utòpic (un grup de famílies que havia renunciat a la propietat, a la moneda i al comerç i que invertia els beneficis del treball sobre el conjunt d’aquella microsocietat).
El perquè d’aquell conflicte
El 24 d’agost de 1859 (dos mesos abans de la declaració espanyola de guerra), Abd-el-Rahman ib Hisham, sobirà del regne alauita del Marroc, moria; i era succeït pel seu fill Mohammed IV que no tan sols va continuar la política expansionista del seu progenitor, sinó que va incrementar la freqüència dels atacs locals sobre les posicions colonials espanyoles de Ceuta i Melilla. Aquesta projecció expansiva, disfressada de croada anticolonial, no era més que una tapadora per ocultar els greus problemes de subdesenvolupament i precarietat que afectaven la societat marroquina. El regne marroquí de 1859 era una societat trencada; amb una petita minoria immensament rica i amb una gran majoria immersa en la misèria més absoluta. En aquella guerra, com es diu col·loquialment en castellà “se encontraron el hambre y las ganas de comer”.
Els catalans de l’Àfrica
El 3 de febrer de 1860, el Primero de Voluntarios Catalanes desembarcava a la platja de Sidi Abdeslam, als afores de Tetuan, sense haver rebut instrucció militar. Però no calia, perquè aquells 466 aventurers procedents de Barcelona, Reus, Mataró, Tortosa, Granollers i Vilanova i la Geltrú tenien una àmplia experiència militar adquirida en les sagnants guerres civils carlines (1833-1840 i 1846-1849). Combatent tant al bàndol liberal com al bàndol carlí. Aquest detall és molt important, perquè ens presenta amb una gran precisió el perfil d’aquells voluntaris. Tot i que les representacions de les batalles de Tetuan i de Castillejos ens dibuixen uns catalans joves i enèrgics, la realitat era una altra. Aquells catalans eren vells i eren elements expulsats del sistema perquè havien confiat la joventut (l’època d’aprendre un ofici) a l’activitat de la guerra.
La batalla de Tetuan
El 4 de febrer de 1860, l’endemà del desembarcament, el general Prim (Reus, 1814) va ordenar l’assalt de Tetuan, i al crit de “Avant, catalans, avant, que no hi ha temps a perdre”, els va situar en primera línia de combat. En aquella decisiva batalla van morir la meitat dels voluntaris catalans, entre ells el seu cap militar immediat, el comandant Victorià Sugranyes (Reus, 1807) que amb aquell episodi bèl·lic ja acumulava més de cent batalles sobre les seves costelles. Sugranyes havia consumit la seva joventut combatent els carlins; i en el moment en què s’inicia la captació de voluntaris era un element passiu de la seva societat. Però és important destacar que, a diferència dels seus subordinats, vivia folgadament amb la pensió que li havia concedit el règim d’Isabel II i malgastava els seus dies escalfant els culs de les cadires dels cafès de Reus.
Un regiment militar o una colla de sardanistes?
El general Prim no sentia cap simpatia per aquell catalanisme embrionari que s’havia desvetllat a la mort de Ferran VII (Aribau, 1833). La pàtria de Prim —com a bon liberal espanyol— era, exclusivament, Espanya. Les seves arengues a la tropa, a l’inici de les batalles de la Guerra d’Àfrica, són ben eloqüents: “¡Soldados! Vosotros podéis abandonar esas mochilas, que son vuestras; pero no podéis abandonar esta bandera que es la de la patria. ¿Permitiréis que el estandarte de España caiga en poder de los moros?”. En aquesta línia va abillar els voluntaris catalans amb un vestuari folklòric (barretina i espardenyes) propi d’una representació de pastorets o d’una colla sardanista. I a la platja de Sidi Abdeslam, els va arengar en català, perquè en castellà no l’haurien entès ni els alacrans que s’amagaven sota les pedres.
Isabel II, Espartero i O'Donell. Font Wikimedia Commons.
L’espanyolització dels catalans
La maniobra de Prim revela que la societat catalana de 1860, passat un segle i mig l’ocupació borbònica de 1714, encara no havia estat espanyolitzada. I revela, també, que la societat catalana —amb la del País Valencià, la de les Mallorques, i la dels anomenats “territorios forales vasconavarros”— era l’objectiu dels governs liberals espanyols. Era igual que fossin liberals moderats (Narváez, O’Donell) que liberals progressistes (Espartero, Prim). El liberalisme espanyol, que va fer d’Espanya una mala còpia de França, no volia concebre un estat plurinacional més enllà dels aizkolaris, dels pastorets i dels pescadors de l’Albufera (perxa, Sangonera!). De fet, el progressista espanyol Espartero, inspiració de Prim, proclamaria que, pel bé d’Espanya, calia bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys.
Imatge principal: Fragment de la representació pictòrica de la Batalla de Tetuan, obra de Francesc Sans Cabot (1865). Font: Capitania General, Barcelona.