Sebastià Alzamora ha escrit El Federal (Proa), una novel·la basada en els alçaments federals del 1869 derivats de la Gloriosa, la revolució que destrona Isabel II, suposa l’inici del sexenni democràtic i desemboca en la Primera República. Alzamora en parla a través dels fets del Foc de la Bisbal i la figura de Pere Caimó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat a Corts del Partit Republicà Federal. Tan bon punt llegit el primer paràgraf, el lector endevina la més que primmirada feina documental que sustenta el text. En aquest sentit, la virtut del llibre és el seu pitjor defecte. Bo i sent una obra històricament impecable —no cal ser-ne un entès per advertir-ho—, hi manca allò que la convertiria en una novel·la de cap a peus i l’allunyaria de l’ombra de ser un llibret informatiu: l’ànima.
La virtut del llibre és el seu pitjor defecte. Bo i sent una obra històricament impecable —no cal ser-ne un entès per advertir-ho—, hi manca allò que la convertiria en una novel·la de cap a peus i l’allunyaria de l’ombra de ser un llibret informatiu: l’ànima
A El Federal, Sebastià Alzamora se serveix d’un ventall de personatges per teixir el fil argumental i explicar el context polític des del fet personal: Isabel Batalla, la dona de Pere Caimó; Isabel Vilà, la primera sindicalista catalana; Romualdo Crespo, governador militar de Girona, conegut arreu pel seu gust carnisser amb els negres a les colònies i amb els insurrectes a Catalunya i Francesc Sunyer, qui proclamà la república des de Figueres. Aquest ventall, però, és perfecte. Escric “però”, perquè és precisament aquest encaix exacte de cada personatge amb un discurs polític coherent i ben construït, el que fa que la novel·la pequi d’insípida en segons quins fragments. Tot és rodó, tot hi és ben tancat i tot és històricament versemblant. Excepte en el cas d’Isabel Batalla, i malgrat ser la història d’homes jugant-se la vida per uns ideals, res no és naturalment prou fondo perquè s’entengui fins a quin punt els és personal. Personal sense sentimentalismes exagerats calçats a la força, vull dir. Cadascú fa un paper de l’auca i tot hi és ben repartit.
L’obra és instructiva en termes històrics, de prosa endreçada i treballada. Precisament per això, en segons quins fragments, el lector pot tenir la sensació que llegeix una entrada d’enciclopèdia
Lleialtat vs. fidelitat
L’obra és instructiva en termes històrics, de prosa endreçada i treballada. Precisament per això, en segons quins fragments, el lector pot tenir la sensació que llegeix una entrada d’enciclopèdia. Alzamora explica en una nota que “com cada vegada que he escrit ficció a partir de personatges i fets que han tingut una existència real, aquí també m’he esforçat a ser-los lleial, que no és ben bé el mateix que ser-los fidel”. I segueix: “per lleialtat entenc el compromís que adquireix l’autor de no fer parlar ni actuar els personatges d’una manera contrària a les dels seus referents històrics. Un compromís lligat amb el deure del novel·lista, que és fabular”. Potser el que grinyola és que amb l’argument de la lleialtat que no és fidelitat, la fabulació queda frenada per un sentit de la prudència que resta atractiu al text.
Rascar més en el que és íntim no ha de voler dir, necessàriament, fer parlar ni actuar els personatges en contra dels seus referents històrics
Un personatge ha de ser un personatge, no un altaveu discursiu forçat o un compendi arxivístic. Rascar més en el que és íntim no ha de voler dir, necessàriament, fer parlar ni actuar els personatges en contra dels seus referents històrics. El raonament treballa sobre una incompatibilitat que l’escriptor pot encarregar-se d’amorosir. Fer la feina de transformar un personatge històric en un personatge de novel·la no ha de voler dir trair-lo. Ans al contrari, l’autor pot servir-se d’allò que és històricament contrastable per intuir un fons humà prou literari que faci dels fets una novel·la. Potser la nota de l’autor és redemptora, en aquest sentit. És certament noble la fi del llibre de donar a conèixer els fets del Foc de la Bisbal i la figura de Pere Caimó. Ara bé, que el lligam entre el que és polític i el que és humà no sigui prou visible i que, per això, la novel·la no sigui tan lleugera, estimulant i interpel·lant com podria ser, capa les possibilitats de popularitzar-ne la història. El Federal és una bala disparada a l’aire.