Diu la Viquipèdia que l'any 2008 el Llibre Guinness dels Rècords va certificar Norman Quentin Cook com el músic que més vegades s'ha colat al Top 40 de les llistes d'èxits amb projectes, bandes i noms artístics diferents. Mèrit que l'acredita com una de les figures més versàtils de l'escena musical de les darreres dècades. Creador amb una trajectòria que dibuixa com cap altra l'evolució, del pop independent a l'electrònica, les tendències musicals al Regne Unit i per extensió a la resta del món. El vam gaudir a mitjans dels 80 com a baixista d'aquella joia pop mai prou reivindicada que van ser The Housemartins i des de mitjans dels 90 el ballem a clubs, pistes i festivals quan pren els plats com a Fatboy Slim. Aquest diumenge ho tornarem a fer quan visiti de nou Barcelona per participar d'aquests meravellosos tardeos que són el Brunch Electronik. Aquesta vegada la cita és al Parc de la Trinitat en una nova festa de ritmes i beats de què, a partir de les 13h i fins a les 22h, també prendran part, entre altres, Jamz Supernova i l'actor Idris Elba evidenciant els seus dots com a DJ.
Però la culpa de tot és del seu germà, que es va presentar a casa amb el Damned Damned Damned (1977), el disc de debut de la banda de Dave Vanian i Captain Sensible, sota el braç. Al petit Norman li va explotar el cap, convertint-se instantàniament a l'atea i anàrquica fe del punk. Ell, que havia estudiat violí a l'escola primària compartint pupitre amb el futur líder del Partit Laborista Keir Starmer, es va decidir a colpejar els tambors a Disque Attack, una banda de punk efervescent de què va acabar sent el cantant quan el seu vocalista va abandonar el grup obligat pels seus pares: el van instar a deixar la música per centrar-se en el seu futur universitari. Allò de "nen, estudia i busca't una feina de veritat". En un dels pocs concerts que Disque Attack van fer, en Norman va conèixer el Paul Heeton. La connexió va ser instantània. Match de què va sorgir una nova aventura: Stomping Pondfrogs. No va durar gaire. El grup. La seva amistat, sí. Atents.
Rient-se d'ells mateixos fins a morir
Norman Cook va marxar a estudiar a la Brighton Polytechnic, es volia llicenciar en Estudis Britànics. Paul Heaton va formar The Housemartins. Norman Cook més que a estudiar, es va dedicar a descobrir la incipient escena electrònica. Paul Heaton va començar a escriure algunes de les cançons més brillants que ha facturat el pop britànic des de la dissolució dels Beatles. L'any 1986 van publicar el seu primer disc, London 0 Hull 4. Una exquisidesa que combinava tornades sublims amb consciència política. I just quan anaven a iniciar la seva primera gira per Anglaterra destinats a convertir-se en l'alternativa més fiable a The Smiths, els va abandonar el seu baixista. Heaton va despenjar el telèfon i va trucar al seu vell amic Norman Cook. No s'ho va pensar gaire. Va fer les maletes i va enfilar cap a Hull. Només van gravar un disc més, però quin disc. The People Who Grinned Themselves to Death (1987) hauria de sonar cada dia a ràdios, televisions, podcasts i TikTok per fer-nos la vida una mica més feliç. Tan bo era que The Housmartins es van separar poc després de la seva publicació, conscients que ja mai podrien igualar una fita com aquella. Sempre ens quedarà poder escoltar Five Get Over Excited.
Eren inicis dels anys 90 i Gran Bretanya somreia amb l'acidesa de l'extàsiatica cultura rave. Norman Cook, que sempre va estar més interessat en la pista de ball que en les sales de concerts, va donar sortida a les seves inquietuds creatives a través de projectes com Beats International i Freak Power, aventures amb certa sensibilitat pop, però que, fonamentalment, bevien de l'acid jazz, el hip hop i el funk més infecciós. Ho van petar fort amb singles com Dub Be Good to Me, els primers; Turn on, tune in, cop out, els segons. Pur hedonisme sònic. Impossible, encara ara, 30 anys després, no deixar-se dur per les seves melodies lascives. El millor, però, encara estava per arribar.
Alabat sigui Fatboy Slim
"Fatboy Slim no vol dir res. He dit tantes mentides diferents al llarg dels anys sobre això que ja no recordo la veritat. És només un oxímoron, una paraula que no pot existir. Encaixa amb la meva manera de ser: un paio una mica tonto i irònic". Músic de mil-i-una cares, no hi havia moment en què Norman Cook se sentís millor que quan se situava rere els plats d'algun club de Brighton. Va ser allà, als garitos de la ciutat costanera del sud d'Anglaterra, on va començar a fer-se un nom com a DJ rere l'àlies de Fatboy Slim. Les seves sessions eren bacanals de big beat, gènere de l'electrònica que s'alimentava dels sons de l'acid house adornats amb préstecs de funk, jazz, hip hop i rock. Un còctel flamíger. Ell en va ser un dels pares fundadors de l'etiqueta juntament amb companys generacionals com Prodigy, Chemical Brothers, Crystal Method, Propellerheads o Basement Jaxx.
Amb Better Living Through Chemistry Norman Cook es va llicenciar en química. El primer disc de Fatboy Slim és molt bo. You've Come a Long Way, Baby és una de les pedres angulars de la música electrònica. Un disc, des de la inicial Right Here, Right Now a la cloenda amb Acid 8000, modelat per alguns dels més percutors trencapistes mai perpetrats per un DJ: The Rockafeller Skank, Gangster Tripping, Praise You... són singles infal·libles propulsats per videoclips demencials (el de Praise You, dirigit per Spike Jonze i Roman Coppola, és una petita obra d'art del cinema de guerrilla). Certament, el nivell va baixar amb el posterior Halfway Between the Gutter and the Stars i Palookaville, el seu últim elapé fins al moment, i d'això ja fa vint anys (des d'aleshores s'ha dedicat a projectes com The Brighton Port Authority) és totalment oblidable. Poca cosa més. Però qui necessita fer més quan ets un catedràtic en química que fa dècades que fa ballar el món? Avui ho tornarà a fer al Brunch del Parc de la Trinitat.