An Blascaod Mór (illa Gran Blasket), 17 de novembre de 1953, fa 73 anys. Els últims 22 habitants de l'arxipèlag de les Blasket donaven el darrer tomb de clau al pany de les seves cases i embarcaven, amb les seves pertinences, cap a la península de Dingle, al sud-oest de l'illa d'Irlanda. L'evacuació de les Blasket representaria el trencament d'un llarg testimoni de poblament ininterromput d'uns set mil anys d'història que es remuntava a l'època neolítica. Però, sobretot, representaria la desaparició del darrer reducte monolingüe gaèlic, la darrera comunitat exclusivament de llengua irlandesa. De l'última comunitat que no havia estat, encara, contaminada per l'anglès. Per què van ser evacuades les Blasket?
On són les illes Blasket?
Les illes Blasket estan situades al quadrant sud-occidental d'Irlanda. El punt més proper entre aquest arxipèlag es troba tan sols a una milla nàutica de l'extrem occidental de la península de Dingle, al comtat de Kerry. Però aquesta distància s'incrementa per la situació de les illes Blasket, disposades sobre l'oceà en perpendicular a la línia de la costa irlandesa. Per tant, la veritable distància —la que separa els embarcadors operatius de Bun an Bhaile (Gran Blasket) i Dún Chaoin (Dingle)— és d'unes cinc milles nàutiques, però a través d'un canal marítim que molts dies l'any no convida a la navegació. Les Blasket són, amb les Skellig —situades a unes 20 milles nàutiques al sud—, l'extrem més occidental d'Irlanda i d'Europa.
Quina és la història del poblament de les Blasket?
Les illes Blasket van ser poblades des del neolític (cap al 5000 aC) per la civilització del Cheddar Man, una curiosa comunitat formada per individus de pell bruna, ulls clars i cabells foscos i rutllats, procedents de l'Orient Mitjà, que van arribar a l'extrem occidental d'Europa fa uns 7.000 anys. Però la veritable història arrenca cap al 500 aC —a les acaballes de l'edat dels metalls— amb l'arribada dels celtes, procedents de Centreeuropa, que van absorbir i substituir —demogràficament i culturalment— el feble poblament indígena anterior. Per tant, quan es va produir l'evacuació del 1953, la llengua, la cultura i la cosmogonia de les Blasket formaven el corpus d'una tradició mil·lenària que s'havia conservat intacta per la insularitat d'aquella societat.
Quan s'inocula l'anglès a Irlanda?
Irlanda havia estat envaïda pels anglesos a finals del segle XII. Però la conquesta definitiva, que havia de posar fi a la secular resistència irlandesa, es va produir a cavall dels segles XVI i XVII. L'últim exèrcit irlandès es rendiria el 1653 (tres segles abans de l'evacuació de les illes Blasket), i aquesta llarga i sanguinària guerra de dominació —que costaria la vida al 40% de la població irlandesa— seria complementada amb una operació de confiscació de terres als natius i el seu lliurament a colons anglesos. Les Plantations of Ireland (la colonització anglesa d'Irlanda) serien especialment intenses al nord-est (Ulster), al sud-est (Munster) i als voltants de Dublín (The Pale, les estaques que separaven la ciutat "colonitzada" del món rural gaèlic).
Quan es produeix la substitució lingüística a Irlanda?
El poder colonial i els colons usurpadors van fabricar i divulgar la idea que la societat civilitzada i moderna s'expressava en anglès, mentre que les "hordes" salvatges i rústiques ho fenien en gaèlic. D'aquí ve l'expressió anglesa, encara en ús, que diu "beyond the pale" ('més enllà de les estaques' [de Dublín]) per referir-se, genèricament, a una societat salvatge i incivilitzada. I, amb aquesta idea —i amb altres elements de dominació—, l'anglès s'expandiria com una taca llardosa d'oli pudent que, d'est a oest, acabaria colonitzant la societat irlandesa. Tot i això, l'"oest salvatge" resistiria fins a la Gran Fam de 1845-1852, que provocaria la pèrdua de dos milions de persones en aquesta regió i la desaparició de la darrera gran reserva del gaèlic.
Quina era la llengua de les Blasket abans de l'evacuació del 1953?
Les illes Blasket, per la seva rotunda naturalesa insular i per la seva escassa massa demogràfica, van restar al marge d'aquest procés de substitució lingüística, i la vigília de l'evacuació (1953) era l'única comunitat totalment gaèlica del món. És segur que alguns evacuats coneixien l'anglès (a les illes hi havia una escola pública elemental en anglès des del 1864, mig segle abans de la independència). Però també és segur que els habitants que no abandonaven l'illa (els que no emigraven a Irlanda, a Anglaterra o als Estats Units) no utilitzaven mai l'anglès. Ni el 1916, quan les Blasket assoleixen la seva punta demogràfica amb 176 habitants, ni el 1953, quan els darrers 22 pobladors són evacuats del seu hàbitat històric i tradicional.
Quina era la religió de les Blasket abans de l'evacuació del 1953?
L'evangelització de les illes Blasket va ser molt primerenca. Diverses restes arqueològiques disperses (oratoris, creus de pedra, cabanes eremítiques) testimonien que la tradició evangelitzadora del mític sant Borondó va cristianitzar aquella societat cap al segle VI. I que amb l'aparició de les esglésies reformistes del segle XVI, la societat es va mantenir fidel al catolicisme. Però, curiosament, les Blasket —més enllà dels petits i dispersos oratoris— mai no van disposar d'un temple religiós per encabir-hi tota la comunitat. També, curiosament, des del segle XVIII no disposaven d'un rector parroquial (esporàdicament els visitava personal religiós procedent del comtat de Kerry) i no disposaven d'un cementiri consagrat per soterrar-hi els seus difunts.
Llavors, com es vivia la religiositat a les Blasket abans de l'evacuació del 1953?
Els antropòlegs contemporanis que han documentat els testimonis orals d'alguns dels darrers habitants de les illes expliquen que, a les Blasket, els ritus religiosos es practicaven a les cases particulars i en família. El rosari diari era la manifestació més important. Però aquests investigadors sostenen que aquestes pràctiques casolanes —de base netament catòlica— revelaven cert sincretisme (superposició de figures) amb l'antiquíssima tradició cèltica (amb el druïdisme i la mitologia cèltica). Aquest fenomen, que segons els investigadors era exclusiu de la societat de les Blasket, es practicava en un àmbit totalment domèstic. En canvi, els sagraments s'administraven exclusivament durant les esporàdiques visites dels religiosos de Kerry.
Què va passar amb l'evacuació definitiva?
Des de la punta demogràfica del 1916 fins a l'evacuació del 1953, les Blasket havien perdut el 85% de la població. I aquella societat reaccionaria abordant l'evacuació com l'única possibilitat de transcendir. El detonant seria la tràgica mort del jove Seán Ó Cearnaigh (1947). Seán va patir un atac d'apendicitis, però les males condicions meteorològiques van impedir traslladar-lo a un hospital. I, per acabar-ho d'adobar, en morir, els seus familiars van haver de conservar el cadàver durant setmanes, fins que el temporal marítim va amainar i va ser possible traslladar les seves despulles a un cementiri consagrat de la península de Dingle. Seán, l'últim mort de les Blasket, seria també l'anunci de la desaparició irrecuperable d'aquell món singular.
