Eugeni Osácar va fer el seu doctorat en Didàctica de les Ciències Socials i va presentar una tesi sobre la imatge de Barcelona al cinema. La seva dedicació al tema el va dur a publicar el llibre Barcelona, una ciudad de película. Guía para visitar Barcelona a través del cine. Ara, l’editorial Diëresis i l’Ajuntament de Barcelona n’han tret una edició ampliada, que recull tot allò que ha passat a la capital catalana relacionat amb el món del cinema fins a finals del 2018.
Barcelona és una ciutat de pel·lícula?
Barcelona, sense cap dubte és un gran plató, des del punt de vista de l’audiovisual. No només per al cinema, també per a les sèries, per als videoclips o per als espots publicitaris.
Què té Barcelona que resulti tan atractiva per cineastes de tot el món?
Barcelona té diverses coses. És molt polièdrica: no és una ciutat molt gran però és molt diversa. Té mar, té muntanya, té barris històrics ben conservats, té grans miradors a alçada que són molt atractius per a l’audiovisual, però també té espais no tan glamourosos però que són molt útils, com les infraestructures subterrànies o el port... A part d’això, és una ciutat que té moltes hores de sol i això ajuda als rodatges. I si a això hi sumem que a Catalunya hi ha tècnics de l’audiovisual molt bons i unes bones infraestructures, això fa que Barcelona sigui molt competitiva per als rodatges.
Suposo que per fer un llibre d’aquests t’ha d’agradar molt el cinema, i també passejar per Barcelona...
Em dedico a la recerca i a la docència en matèria de turisme. Però des de sempre el cinema m’ha agradat molt i, evidentment, la ciutat com a gran plató m’encanta... Sense aquest doble component seria impossible plantejar-se una tasca d’aquest tipus.
The Passenger reflecteix allò que alguns volen oblidar, que Barcelona no ha estat sempre una ciutat tan desitjada com ho és ara
Quina és per a vostè la gran pel·lícula sobre Barcelona?
No hi ha una pel·lícula que sigui el referent per a Barcelona, depèn del moment n’esmento una o altra. N’hi ha una que m’agrada especialment, The Passenger, de Michelangelo Antonioni, que aquí es va estrenar com El reportero. Es va rodar el 1975, i reflecteix una Barcelona completament diferent a la que ara tenim. S’hi veu una Pedrera gens glamourosa, on hi ha llençols estesos als terrats... Aquesta pel·lícula reflecteix allò que alguns volen oblidar, que Barcelona no ha estat sempre una ciutat tan desitjada com ho és ara. No és la gran pel·lícula sobre Barcelona, però és molt visual. Per altra banda, no hi ha una gran pel·lícula sobre la ciutat, però hi ha un director que per la seva llarga trajectòria reflecteix molt bé el que és la Barcelona dels darrers 40 anys: Ventura Pons. Des del seu Ocaña dels anys 1970 en què parlava de la irrupció de les llibertats, Ventura Pons ha anat plantejant la ciutat des del cinema en diferents moments i això ens permet veure com ha anat evolucionant Barcelona.
I quina ha estat la pel·lícula més vista sobre Barcelona?
No podem deixar de parlar de Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de Woody Allen. Tot i que alguns n’han qüestionat la qualitat, de totes les pel·lícules que s’han rodat a Barcelona és la que ha recaptat més. I és un dels grans èxits de taquilla de Woody Allen.
Quina és la seva escena barcelonina favorita d’una pel·lícula?
Em costaria molt decidir-me per una. Potser per la meva relació amb el barri m’agraden les que volen reflectir Gràcia. M’agraden molt un parell d’escenes a la plaça Rovira, una d’elles és a El embrujo de Shangai, la pel·lícula de Fernando Trueba basada en la novel·la de Juan Marsé, en que es recrea la plaça dels anys 1940. A la mateixa plaça, el 2012 Ventura Pons hi va gravar Any de Gràcia amb escenes que em van tocar molt. És una plaça que m’agrada molt i on hi he passat molt de temps.
Hi ha algun racó de Barcelona que no hagi vist mai en una pel·lícula i que pensi que seria aprofitable?
Els miradors surten sovint a les pel·lícules sobre Barcelona, així com els parcs: la Ciutadella, el Laberint... Però un parc per a mi tan interessant com el del Guinardó, amb unes grans vistes, no s’ha explotat mai en cap pel·lícula mitjanament mediàtica. Em sorprèn.
Dels deu llocs que més surten a les pel·lícules internacionals, nou coincideixen amb els espais de més interès per als turistes
Quin és l’espai de Barcelona que més apareix a les pel·lícules?
En les produccions internacionals l’espai dominant és la Sagrada Família (recentment hem fet un estudi sobre el tema). Dels 10 llocs que més surten a les pel·lícules internacionals, 9 coincideixen amb els espais de més interès dels turistes. És molt curiós que amb el boom del cinema hindú, han fet una pel·lícula en què els protagonistes es passegen per Barcelona en bus turístic i fins i tot hi fan performances musicals: la seva ruta és la típica ruta del turista a la ciutat. A més a més, a les pel·lícules sobre Barcelona, els protagonistes passegen molt, i passegen molt perquè d’aquesta forma se’ls envolta d’un plató natural.
Hi ha espais que es repeteixen molt.
Els cineastes reaprofiten escenes profitoses. Almodóvar va gravar una escena molt dramàtic de Todo sobre mi madre a l’Hospital del Mar, i després molts directors volien gravar allà mateix... Van haver de limitar els rodatges, perquè allò és un centre hospitalari, no un plató. Però això ja havia passat abans. Claude Chabrol va gravar Barcelona des del Tibidabo a El tigre se perfuma con dinamita, i després molts d’altres van seguir-lo...
Quines són les grans imatges de Barcelona?
Les grans imatges de Barcelona són Gaudí i el Barça, i déu n’hi do les referències a Gaudí i al Barça que apareixen al cinema, per tot arreu, tot i que al Camp Nou s’hi ha rodat poc.
A Barcelona s’hi ha rodat pel·lícules filipines, japoneses, hindús... Quines són les que poden semblar-nos més curioses?
Hi ha pel·lícules que es roden aquí i que el públic local probablement no veurà mai. Hi ha algunes pel·lícules que aquí no s’han estrenat però que han tingut molt de públic. Son films de cinemes emergents asiàtics: el japonès, el xinès, l’hindú... Són països cada cop més potents en el turisme, però també en el cinema i cada cop roden més pel·lícules a Barcelona i a Catalunya.
Entre aquestes pel·lícules asiàtiques. N’hi ha cap d’emblemàtica?
Una de les més conegudes és Sólo se vive una vez, Zindagi Na Milegi Dobara. És una pel·lícula de l’Índia que es va rodar a Barcelona, a Andalusia, a la tomatina de Bunyol... Va ser una pel·lícula que volia promoure Espanya a l’Índia a nivell de turisme. I a l’Índia va tenir un èxit espectacular. És una mena de Resacón en las Vegas, que explica la història d’uns joves que van de festa a Espanya. I va tenir tant d’impacte que va donar peu a un videojoc, a cançons, a videoclips... Però no és l'única; en els darrers anys s’han rodat a Barcelona capítols de 4 sèries xineses diferents, que aquí no ens arriben.
Hi ha pel·lícules que s’han rodat a Barcelona sense citar que és aquesta ciutat?
N’hi ha moltes. Ja als anys 1950, quan Orson Wells va rodar Mr. Arkadin, va mostrar el port de Barcelona fent-lo passar pel de Nàpols... Una de les grans pel·lícules d’aquest tipus és El perfum... Però n’hi ha hagut moltes altres. Fa uns anys es va gravar íntegrament a Barcelona i a Catalunya Savage Grace, amb la Julianne Moore i l’Eddie Redmayne. En aquesta pel·lícula Barcelona es transforma en París, en Londres, en Nova York i fins i tot en Palma de Mallorca. A mi m’interessa especialment aquest tipus de fenomen, perquè generalment es tracta molt poquet a nivell acadèmic. He afegit al llibre un capítol titulat “La ciutat transformada en d’altres” perquè crec que valia la pena parlar-ne. I penso que, si s’explica bé, una ciutat es pot beneficiar d’una certa promoció gràcies a les pel·lícules que s’hi roden, encara que no se citi el seu nom. Tot és qüestió de saber com explicar-ho.
Explica al llibre que fins i tot a Barcelona hi ha un edifici reservat per a rodatges de pel·lícules...
Sí, a la Rambla Catalunya 34. És un edifici que tenia problemes per llogar-se, i a partir que s’hi va gravar la primera pel·lícula de la saga REC es va començar a especialitzar en això. Ara no paren de gravar-hi pel·lícules.
Barcelona també s’està posicionant a les sèries?
Sempre s’han rodat algunes sèries a Barcelona, però puntualment. Amb les noves plataformes la cosa està canviant. Movistar i Netflix han passat de ser plataformes de distribució a funcionar com a plataformes de producció. Cada cop produeixen més sèries pròpies... Cesc Gay i Leticia Dolera ja han fet sèries que han estat rodades parcialment a Barcelona. Netflix està creant una gran seu central per al Sud d’Europa a Tres Cantos, prop de Madrid... Això sempre dona possibilitats a que algunes pel·lícules arribin aquí... Probablement cada cop hi haurà més producte audiovisual en format sèrie gravat a aquesta ciutat...
El llibre combina anàlisis de pel·lícules amb propostes de rutes. Perquè?
La idea és que aquest llibre pugui arribar a tota mena de públic. Cinèfil o pur curiós. Local o estranger (per això també sortirà en anglès) . Fins i tot està pensat per a gent que no ha vist les pel·lícules que es citen. De fet, he conegut a gent que després de fer alguna ruta proposada al llibre s’ha decidit a veure alguna pel·lícula. Els capítols estan dividits per temàtiques, pel·lícules o directors. I cada capítol es clou amb una o dues rutes, que es poden fer majoritàriament a peu o amb transport públic. Són molt obertes, de tal forma que el lector pugui replantejar-les: retallar-les, fusionar-les, ampliar-les... Barcelona, una ciudad de película és una guia per usar, amb un format petit per dur a la butxaca, amb mapes amb codi QR... Vol ser un producte rigorós, però alhora divulgatiu i pràctic. I sobretot, es volia fer un producte atractiu amb pel·lícules que no sempre són atractives.
Com arriba a fer aquest llibre?
Des del 2004 vaig veure que el binomi cinema-turisme podia donar molt de sí. Hi havia països com els Estats Units, el Regne Unit o Austràlia que usaven el cinema com a eina de imatge, una cosa que aquí no feia ningú. Des d’aleshores he participat en molts projectes en aquest camp: he fet guies digitals de diferents ciutats en base al cinema, he creat una web cinematogràfica de Barcelona... I el 2012 vaig acceptar la proposta de l’Ajuntament i de l’editorial Diëresis de fer una publicació d’aquest tipus. L’any passat vaig decidir fer-ne una publicació ampliada i revisada, amb més capítols. I així va sortir la nova edició de Barcelona, una ciudad de película.