Madrid, 19 de setembre del 1935. Fa 90 anys. La premsa del dia sortia amb un monumental escàndol de corrupció que assenyalava alts càrrecs del govern de la República. Aquell escàndol, relacionat amb unes ruletes fraudulentes instal·lades als casinos de Donostia i Formentor, provocaria la caiguda d’un govern que, a la vigília de la publicació, era a la cresta de l’ona. Havia assolit el poder (novembre, 1933) amb la promesa electoral de desballestar l’autogovern de Catalunya, l’únic territori autònom de la República, i vist per bona part de la societat espanyola com la pitjor amenaça a la unitat d’Espanya. Durant aquells dos anys de govern (Bienni Negre) havien aconseguit fer efectiva la seva promesa: desballestar l’autogovern català (octubre, 1934) i empresonar el govern de Catalunya (maig, 1935). A la cresta de l’ona.
Qui hi havia en aquell govern?
A les segones eleccions generals de la República (novembre, 1933), els partits d’esquerra, amb el PSOE al capdavant, havien patit una patacada monumental. En canvi, una pintoresca coalició, formada per l’anticatalanista Partit Republicà Radical (de Lerroux) immers en un curiós viatge ideològic de l’esquerra cap a la dreta, per la monàrquica i antirepublicana CEDA (de Gil-Robles) i pel folklòric classista Partit Agrari Espanyol (de Martínez de Velasco), havia obtingut 255 dels 472 escons a les Corts. Tanmateix, la CEDA (115 escons i guanyador dels comicis) i el PAE (36 escons) posarien en pràctica un exercici de tacticisme —que més endavant es veuria per què— i deixarien governar en solitari el PRR de Lerroux (104 escons), que tiraria endavant la legislatura amb el suport parlamentari dels seus socis.
L’escàndol
L’any 1934, els fabricants neerlandesos Strauss i Perlowitz havien instal·lat ruletes manipulades, marca Stra-Perlo, als casinos de Donostia i Formentor. Aquest frau s’havia comès amb la connivència d’una sèrie d’elements del govern de la República, que, prèviament, havien estat contactats pels fabricants, i que havien fet ús del seu poder —tràfic d’influències, xantatge— per a facilitar la instal·lació d’aquelles ruletes. No obstant això, passades unes setmanes, la policia les precintaria, i Strauss i Perlowitz, perplexos i contrariats, reclamarien una indemnització de 85.000 pessetes (l’equivalent a uns 100.000 euros) als seus “socis” del govern. Lerroux els va despatxar de mala manera, i l’1 de setembre del 1935, decidits a “fer saltar la banca”, s’entrevistaven amb Niceto Alcalá-Zamora, president de la República i cap d’estat, i el posaven al corrent.
La ruleta fraudulenta catalana que mai va ser
Strauss i Perlowitz havien desembarcat en territori republicà a Catalunya (gener, 1934), amb el propòsit d’instal·lar la seva primera ruleta fraudulenta al casino de Sitges. Però el govern Companys —que llavors encara no havia estat empresonat— els negaria l’autorització. No obstant això, Strauss i Perlowitz no es van donar per vençuts, i si bé es van convèncer que a Catalunya no podrien explotar el seu negoci, seria a la capital catalana on aconseguirien el contacte que els portaria fins al govern espanyol. I aquest contacte seria... oh, sorpresa!!!, l’empresari català i militant del PRR lerrouxista Joan Pich i Pon. Un personatge que després del desballestament de l’autogovern català (octubre, 1934) seria, reveladorament, nomenat —a dit— batlle de Barcelona (gener, 1935) i governador general de Catalunya (abril, 1935).
Qui eren els càrrecs polítics implicats en aquell escàndol?
El 5 de setembre del 1935, Alcalá-Zamora —president de la República— citava Lerroux —president del govern— per a demanar-li explicacions. En aquell monumental escàndol hi havia implicats Aurelio Lerroux (nebot i secretari del president del govern), Rafael Alonso Salazar (ministre de Governació en el moment de la instal·lació de les ruletes fraudulentes i batlle de Madrid quan esclata la crisi), Joan Pich i Pon (batlle de Barcelona i governador general de Catalunya), José Valdivia Garci-Borrón (director general de Seguretat Ciutadana del govern de la República), el general Miguel Galante (subordinat i secretari de Valdivia), Eduardo Benzo (governador civil de Madrid), Emiliano Iglesias Ambrosio (periodista i diputat del PRR) i Sigfrid Blasco-Ibáñez (líder de la Unió Republicana, aliada puntual del PRR).
Què va passar quan l’escàndol va saltar a la palestra?
Les explicacions de Lerroux no van convèncer Alcalá-Zamora, i el cap d’estat va citar Gil-Robles, el va informar que havia decidit destituir l’executiu del PRR i li va proposar encapçalar un govern fins a esgotar la legislatura (1938). El context polític del moment convidava a acceptar la proposta del cap d’estat, però Gil-Robles —que després del triomf electoral del 1933 ja havia fet gala d’un estrany tacticisme— no ho va acceptar. Va confiar que, amb la seva negativa, Alcalá-Zamora es veuria abocat a dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades. I va especular que podria fagocitar el PRR de Lerroux, guanyar àmpliament els comicis i governar en solitari. La primera part de l’equació la va resoldre a plena satisfacció dels seus interessos. Però, en la segona part, es va estavellar de nassos amb una realitat que ni havia ensumat.
Les eleccions del 1936
El 7 de gener del 1936, Alcalá-Zamora dissolia les Corts i convocava eleccions anticipades. I el 16 de febrer se celebraven els comicis, que a Espanya guanyaria la coalició d’esquerres Frente Popular, i a Catalunya, el govern empresonat per l’executiu Lerroux i condemnat per la justícia espanyola. Els socis parlamentaris de Lerroux —Gil-Robles i Velasco— no van preveure que les seves formacions s’havien contagiat amb el virus de l’escàndol que destruïa el govern. No tan sols no van captar la confiança de l’electorat del PRR (que se’n va anar cap a Izquierda Republicana, de Manuel Azaña), sinó que van perdre un total de 51 diputats i van quedar en segon i en desè lloc, amb 87 i 11 diputats, respectivament, i sense possibilitat de reeditar la coalició parlamentària del 1933 i, encara menys, de formar govern.
Com es va resoldre l’escàndol de l’Estraperlo?
Segons la investigació historiogràfica, el president Lerroux s’havia reservat el 25% dels beneficis del frau. I la resta de càrrecs polítics implicats, el 50% a repartir. El 25% restant era per als fabricants. Però mai no van arribar a reunir un gran benefici, perquè la policia va clausurar ràpidament aquelles ruletes. No obstant això, la justícia espanyola —a diferència del que havia passat uns mesos abans amb l’empresonament, el judici i la sentència contra el govern de Catalunya—, ni tan sols hi va ficar el nas. L’escàndol de corrupció més gran de la història de la Segona República espanyola se saldaria, únicament, amb la fi del PRR com a formació política i la desaparició d’escena dels seus dirigents. Aquesta seria l'única “condemna” que rebrien el corrupte i espanyolíssim Lerroux i la seva corrupta i espanyolíssima gent.