Madrid, diumenge 10 de març de 1962. Fa 62 anys. Joan March Ordinas (Santa Margalida, Mallorca; 1880) moria després de dues setmanes debatent-se entre la vida i la mort. El 25 de febrer anterior, el vehicle en el qual viatjava va ser envestit per un altre automòbil i després d’un ingrés hospitalari, d’una relativa millora i d’una forta recaiguda; el que havia estat contrabandista, espia, banquer de la rebel·lió militar de 1936 i del règim franquista, i una de les principals fortunes del planeta; s’apagava per sempre. Posteriorment, alguns familiars de March sembrarien certs dubtes sobre la naturalesa accidental d’aquella col·lisió. March venia d’una existència on havia acumulat una llarguíssima nòmina d’enemics.
Com va ser la col·lisió?
Fa dotze anys (2012), coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Joan March, el periodista Guillermo Soler Summers publicava un article a Diario de Mallorca que relatava l’accident. Deia que a les 15:00 hores del 25 de febrer de 1962, el Cadillac matricula PM-14.441, propietat de Joan March, pilotat pel xofer Antoni Salom i ocupat pel mateix March i pel seu ajuda de cambra Miquel Sagrera Maimó; va impactar frontalment contra un Chevrolet (del que no esmenta la matrícula). Oficialment, aquest segon vehicle implicat estava pilotat pel xofer Antonio Rueda i ocupat per Pedro Martínez Artola (Donostia, 1899 – Bilbao, 1965), sotsdirector de la companyia energètica Iberduero, i per la seva esposa Aurelia Echevarría.
Un misteriós tercer vehicle
Segons relata Guillemo Soler; March i els seus acompanyats havien sortit del domicili del banquer (el palau dels March, al carrer Núñez de Balboa, de Madrid) després de dinar, i es dirigien a Torrelodones (Madrid) per a visitar Antonio Rodríguez Sastre, en aquell moment secretari general de la companyia energètica FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A.) i vell amic i col·laborador del banquer mallorquí. El mateix Soler relata que l’impacte entre els dos vehicles es va produir uns deu quilòmetres abans de la destinació de March. Oficialment, Rueda va frenar en sec per a evitar encalçar un tercer vehicle que, misteriosament, s’havia aturat en sec; i en derrapar (el terra estava moll) va impactar contra el cotxe on viatjava March.
Unes estranyes casualitats
Soler relata que les visites de March a Rodríguez Sastre eren una vella rutina: tots els diumenges i a la mateixa hora. En cap moment es diu si es trobaven per a jugar al billar o per a conspirar contra interessos econòmics rivals. Però no deixa de ser cridaner. D’altra banda, en aquella història hi havia implicats —de forma directa o indirecta— dos alts directius de dues companyies energètiques rivals (Iberduero —controlada per l’empresariat basc— i FECSA —fundada i controlada per March—). També resulta molt cridaner. I, finalment, tots els ocupants dels dos vehicles implicats van resultar ferits lleus excepte March, que va ser l’únic que va precisar hospitalització. Del misteriós tercer vehicle, no es diu res. Tot plegat és molt cridaner.
Qui podia desitjar la mort de March?
March va ser, probablement, una de les persones més odiades del seu temps. Havia construït el seu colossal patrimoni amb pràctiques, en la majoria de les ocasions, gens ortodoxes; que havien provocat el descrèdit, la presó o la ruïna dels seus socis i dels seus competidors. A l’inici de la seva carrera havia amassat un important patrimoni amb la compra de finques urbanes i rústiques a la vella i arruïnada noblesa mallorquina. Aquelles operacions tenien un component d’humiliació que els venedors mai li van perdonar. Però, al marge d’aquestes pràctiques, en l’existència de March hi havia quatre episodis especialment truculents, que podrien aclarir, si cal aclarir, les estranyes circumstàncies que envoltaven aquell accident.
Els submarins de Cabrera
L’any 1916, en plena I Guerra Mundial (1914-1918), March va aprovisionar submarins austríacs (del bàndol bèl·lic germànic) que havien fondejat davant de la seva finca “S’Avall”, a l’illa de Cabrera; violant la neutralitat espanyola en aquell conflicte. La protesta del premier britànic David Lloyd George, que va amenaçar en declarar la guerra a Espanya, va provocar una histèrica reacció de l’executiu espanyol, dirigit per Álvaro de Figueroa, comte de Romanones i amic personal del rei Alfons XIII. El govern espanyol va expropiar tots els propietaris de l’illa (la majoria, petits propietaris pagesos) i va convertir Cabrera en una propietat pública, sota el control directe de l’Estat, per a calmar els britànics. Després ho convertirien en una instal·lació militar.
Les banyes de March
Mentre March estava ocupat proveint els submarins imperials; la seva dona, Leonor Servera Melis (Manacor, Mallorca; 1887 – Madrid, 1957) mantenia una tòrrida relació clandestina amb Rafael Garau Planes (Santa Margalida, Mallorca; 1888 – València, 1916). Al marge d’aquell afer sentimental, Garau era molt proper als March: era el fill de Josep Garau Tous, que havia passat de ser el principal competidor de March a ser el seu primer soci comercial. El 29 de setembre de 1916, l’amant de la Servera va aparèixer mort (amb setze punyalades) en un camí als afores de València. Els Garau i l’opinió pública mallorquina sempre van assenyalar March com l’inductor d’aquell crim. I el van portar a judici en quatre ocasions, però mai van aconseguir una condemna.
Els fusells del Rif
Des de 1909, la monarquia d’Alfons XIII havia enviat milers de soldats de lleva i reservistes espanyols a morir en les àrides planúries del nord del Marroc. Abd-el-Krim, líder de la resistència nativa, mantenia un duríssim pols amb els caps militar espanyols (els mateixos que, més tard, protagonitzarien el cop d’estat militar de 1936). L’escàndol va saltar quan es va filtrar que la resistència marroquina es proveïa d’armament a través de Joan March (1923). Quan Primo de Rivera perpetra el cop d’estat (1923), amb el propòsit, entre altres, de culminar aquell conflicte colonitzador; March ha de pactar la remissió dels seus pecats, passant a col·laborar amb el nou règim dictatorial. Però alguns caps militars espanyols no li ho van perdonar mai.
La trama antinazi
March no va tenir mai cap altra ideologia que la seva butxaca. Després de la proclamació de la II República (1931), va finançar i monitorar el Partit Republicà de Centre. Però el 1936 va crear els instruments necessaris per a canalitzar la financiació —interna i externa— dels colpistes que provocarien la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). I finalitzat el conflicte, col·laboraria amb el govern britànic en el suborn a diversos alts comandaments militars espanyols per impedir que Espanya entrés en la II Guerra Mundial (1939-1945) al costat d’Alemanya. Aquella operació (1941-1942) va representar la fi política de Serrano Suñer, el civil més poderós d’aquella primera Espanya franquista; i la progressiva marginació de la Falange més filonazi.
Com era l’Espanya de 1962?
Quan es va produir l’accident automobilístic que provocaria la mort de March; els cenacles de poder del règim nacionalcatòlic espanyol estaven immersos en una guerra sorda que enfrontava, bàsicament, un nou “pool” emergent (els “tecnòcrates”; civils joves que no havien participat ni en el conflicte espanyol ni en l’europeu, i que estaven enquadrats, bàsicament, en la prelatura de l’Opus Dei); contra un altre “pool” en caiguda lliure (els “camisas viejas”, civils i militars que tenien un passat clarament bèl·lic). Resulta plausible pensar que March podria haver servit als dos bàndols a la vegada. No hauria estat la primera vegada. O, simplement, que per aquells bàndols en conflicte, o pel mateix govern; s’havia convertit en una figura incòmoda.
L’atestat falsificat
Llavors, la seva mort va ser, realment, un accident? Va ser en el marc d’aquella guerra sorda? Va ser en el context de la guerra empresarial entre les companyies energètiques en un mercat amb grans expectatives? O va ser una venjança que venia de lluny? Per què, segons relata Soler, els seus fills el van treure de la clínica on estava hospitalitzat i el van portar a morir discretament a casa? Segons el mateix Soler, posteriorment un besnet de la germana de March afirmaria que l’atestat de l’accident havia estat falsejat. Aquest parent diria que Antonio Rueda, el xofer de Martínez Artola, no era al volant del cotxe del sotsdirector d'Iberduero el dia de l’accident. Per què es va falsejar l’atestat? I qui hi havia en aquell misteriós cotxe que va provocar la col·lisió?