L’Havana (capital de la colònia espanyola de Cuba), 27 de novembre de 1871, un escamot de l’exèrcit colonial afusellava vuit nois —d’entre 16 i 21 anys—, estudiants de la Facultat de Medicina de la Universitat de l’Havana. Tres dies abans (24 de novembre de 1871), havien estat detinguts per la Guàrdia Civil espanyola i acusats de la profanació de la tomba de Gonzalo Castañon, un periodista que havia format part del grup paramilitar procolonial Cuerpo de Voluntarios Españoles, assassinat un any i escaig abans (1 de febrer de 1870) després d’un polèmic episodi. Les proves acusatòries contra els estudiants de medicina cubans no tenien cap fonament, però no era necessari, perquè aquell cas s’havia fabricat a propòsit amb un objectiu. Per què l’Espanya colonial va assassinar vuit estudiants de medicina cubans?
Qui és qui. Qui era Gonzalo Castañon?
Gonzalo Castañon (Mieres, Astúries, 1835) era un periodista i polític espanyol d’ideologia conservadora i d’escassa projecció professional que s’havia establert a la colònia espanyola de Cuba a la recerca d’una oportunitat. La investigació historiogràfica revela que entre 1865 (any de la seva arribada) i 1870 (any de la seva mort) va fundar un diari i una revista i va treballar com a directiu de l’empresa privada Banco Español de La Habana, creat per les classes colonials, a instàncies del president del govern espanyol Gutiérrez de la Concha. Però també va ser un element molt actiu del grupuscle paramilitar Cuerpo de Voluntarios Españoles, que, protegit per les autoritats espanyoles, havia col·laborat amb les forces colonials en la fabricació d’un escenari de persecució i terror contra els independentistes cubans.
Quin era el paisatge social a la Cuba de l’època?
La Cuba de 1870-1871 era un escenari de tensions. Feia tres anys que, aprofitant l’esclat de la Revolució Gloriosa espanyola (1868) i el destronament i l'expatriació de la reina Isabel II i de la “camarilla del bolsillo secreto”, l’independentisme cubà havia saltat dels carrers als camps de batalla. Seria l’època dels prohoms cubans Céspedes o Maceo i de l’anomenada Guerra dels Deu Anys o Primera Guerra de la Independència de Cuba (1868-1878). I seria l’època, també, que Cuba restaria com un dels darrers reductes de la xacra de l’esclavitud. La Cuba del procolonial Castañon era una “província” espanyola —se li havia donat aquesta pintoresca condició quan els liberals espanyols havien assolit el poder (1837)— amb 400.000 esclaus (el 30% del total de la població de l’illa).
Què va fer Castañon?
El 12 de gener de 1870, el diari La Voz de Cuba —que dirigia Castañon— va publicar l’article “Reconstrucción, repoblación”, que proposava l’extermini de la població independentista cubana i la seva substitució per espanyols de provada fidelitat a la metrópoli. Castañon deia: “que su número sea mayor o menor, que su calidad sea mejor o peor; importa poco. Lo que interesa es anularlo, es destruirlo por completo, porque mientras uno de ellos exista y tenga algún modo de herirnos no podemos estar tranquilos (...) Hace falta repoblar la isla con elementos exclusivamente españoles”. Una declaració que era pràcticament idèntica a la cita que, dos segles abans i en relació amb els catalans, havia proclamat l’escriptor castellà Quevedo: “En tanto quedase un solo catalán y piedras en el campo, hemos de tener enemigo y guerra”.
Per què van assassinar Castañon?
La provocació de Castañon no va acabar aquí. Tres dies després (15 de gener de 1870), va publicar una nova peça on es deia que les dones independentistes —especialment les de Cayo Hueso, una de les principals places sobiranistes de l’illa— no eren més que unes “putes”. La rèplica no es va fer esperar, i poc després el diari La República —de Cayo Hueso— responia. I Castañon, encoratjat pels seus, viatjava fins aquella plaça, s’encarava amb Nito Reyes —l’ancià director del rotatiu cubanista— i l’agredia públicament. Aquella successió de fets, marcaria el principi de la fi de Castañon. Reyes, per la seva avançada edat, es va limitar a denunciar-lo. La justícia colonial va detenir Castañon, li va prendre declaració, li imposà una petita fiança i el va deixar lliure fins a la celebració del judici, previst per al cap de tres mesos.
Qui va assassinar Castañon?
Però, en canvi, José Botello i Mateo Orozco, amics personals de Nito Reyes i d’edats similars a la de Castañon, el van desafiar a un duel. Castañon, temorós de les conseqüències de la seva acció, es va refugiar a l’Hotel Russell —de Cayo Hueso— i es va justificar proclamant que no es batria en duel amb “persones de baixa condició”. Castañon esperaria uns dies, allotjat en aquell hotel, confiant que aquell escenari de tensió, que ell mateix havia creat, es calmés i pogués sortir, sense perill, en direcció a l’Havana. Però els seus càlculs es demostrarien erronis, perquè l’1 de febrer de 1870, dues setmanes després de l’agressió a l’ancià Nito Reyes, Mateo Orozco entrava armat a l’hotel i li disparava un tret als testicles que li provocaria la mort. Tot seguit, Orozco va escapar a les Bahames i mai no seria detingut per la justícia colonial.
Què va passar amb els estudiants de medicina?
Passat un any i escaig, les classes colonials espanyoles havien convertit la patètica figura de Castañon en un mite. El seu cadàver estava enterrat al cementeri de la Espada, però, segons els historiadors cubans, aquestes classes colonials i l’aparell de dominació espanyol esperaven l’ocasió propicia per a “donar un escarment exemplar al moviment insurreccional, creant un estat de terror i de desafecció de les classes urbanes criolles cap al moviment independentista”. L’aparell colonial, des del governador civil Dionisio López Roberts (Cadis, 1828) fins al zelador del cementiri de la Espada Vicente Coba Quiza (Granada, circa 1830), va fabricar el cas de la profanació de la tomba de Castañon, el robatori de les seves despulles i la seva exhibició a l’Amfiteatre Anatòmic de la Facultat de Medicina.
Qui eren els estudiants assassinats?
En un consell de guerra sense garanties processals —celebrat a correcuita l’endemà de la detenció—, el tribunal militar colonial espanyol va condemnar a mort els estudiants Alonso Àlvarez de la Campa y Gamba; Anacleto Bermúdez y González de Piñera; Eladio González y Toledo; Ángel Laborde y Perera; José de Marcos y Medina; Juan Pascual Rodríguez y Pérez; Carlos Verdugo y Martínez, i Carlos de la Torre y Madrigal. De res va servir la defensa jurídica que va intentar desplegar el capità Frederic Capdevila i Miñano (València, 1845). Passats setze anys d’aquella massacre (1887), el fill de Gonzalo Castañon —que va gestionar el trasllat de les despulles del periodista a Astúries— declararia que la tomba del seu pare mai no havia estat profanada.