Sempre que entro a un càmping, el primer que faig és fixar-me en la recepció. Com hi toca el sol, cap on està orientada, quants metres deu mesurar el seu interior, quina pinta fa la seva butaca. S'hi deu poder llegir i escriure a gust, allà dins? De primeres, és fàcil pensar que hi ha 10.000 llocs més literaris que un càmping.
S'han escrit grans textos a tanatoris, a esglésies, a psiquiàtrics, a hotels, a la barra d'un bar o al vagó d'un tren. Però, a un càmping? Com estimular la inspiració en un indret ple de sorra, pinassa, tovalloles rebregades, neveres de pícnic, mitjons suats i jubilats amb la camisa descordada i la panxa a punt d'explotar? Sí, és possible. Sempre que estiguis al corrent de la història d'un escriptor que durant una època hi va passar llargues temporades, canviant-ne per complet el seu significat. Els bons escriptors tenen aquest do: tot allò que toquen passa a ser literatura. Com si el seu geni bolqués sobre el paisatge i el canviés inexorablement.
Un jove Roberto Bolaño acabat d'arribar a Barcelona.
Pobre però exquisit
Entre 1978 i 1981, Roberto Bolaño va ser el vigilant nocturn del càmping Estrella de Mar de Castelldefels. Hi va treballar en etapes intermitents, sobretot els estius, també algun hivern. El càmping, que encara existeix, a deu minuts a peu de la platja, és un lloc de culte pels admiradors de l'autor xilè, avui convertit en un mite sense fissures, maleït i perfecte. En part, pel que representa: un moment clau en la vida de l'escriptor.
En aquells temps, Bolaño tenia 25 anys, i només en feia un que havia arribat a Europa procedent de Mèxic. Són els primers dies del poeta infrarealista a Barcelona, dels seus passejos bohemis pel Raval, de la seva reclusió silenciosa i modesta al 45 del carrer Tallers, envoltat de llibres, tasses de cafè i el fum de cigarrets barats, i de la posterior mudança al pis de la seva mare, a la Gran Via, a prop de la Plaça Espanya.
Són també els dies del desig literari, del complet anonimat, de l'escassetat econòmica, i de la necessitat de Bolaño d'agafar qualsevol feina per poder continuar escrivint. Ho explicava ell mateix en una de les seves últimes entrevistes: "Vaig treballar en totes les feines més humils. En totes. I no té cap mèrit haver treballat en aquests llocs. Més aviat el contrari. Però, tot i això, no em vaig convertir en un escriptor proletari o de masses. Sempre vaig ser un escriptor molt exquisit. Estava de merda fins al coll, però jo seguia conservant la meva exquisidesa".
Així, pobre, però exquisit, va anar a parar al Estrella de Mar.
Pobre però exquisit: Roberto Bolaño va treballar de vigilant nocturn al càmping Estrella de mar de Castelldefels.
William Burroughs i cinema a la fresca
La vigilància nocturna d'un càmping, al cap i a la fi, és una activitat relativament tranquil·la, i a Bolaño li permetia cobrar uns diners i a la vegada disposar de silenci i temps per seguir fent les seves coses. A alguns dels seus poemes, publicats tots junts a Poesía reunida, hi floten detalls d'aquella vida de l'autor salvatge entre tendes de campanya, rulots i bungalous. Les hores a la recepció amb la ràdio encesa, fumant i llegint a William Burroughs sense parar; les nits caloroses de cinema a la fresca entre els pins del càmping, espiant com els espectadors miraven la pantalla i amb les mans espantaven els mosquits; la música dels grills i la buidor de les pistes de tenis a la matinada, que sota la llum dels focus semblaven "un aeròdrom clandestí"; les corredisses adolescents a la zona de les dutxes o les bufades de vent que aixecaven la sorra; els esmorzars i les cerveses al bar del Pepe García, un cop acabava el torn.
Bolaño escrivia el que veia i feia, i el que veia i feia, un cop escrit, cobrava una altra dimensió. Allà també va topar amb figures, quasi siluetes, que s'infiltrarien en els seus textos: el nen de la pistola de balins, l'home del barret de palla que fa la becaina amb les cames aixecades, els oficinistes amb banyador i vasos buits a les mans, la noia belga que llegeix a la vora de la piscina... Bocins de quotidianitat que es clavaven a la seva literatura, que, a poc a poc, anaven configurant-la. En una d'aquelles guàrdies, fins i tot, va llegir que un altre escriptor cèlebre també havia tingut una ocupació similar a la seva. Al descobriment li va dedicar un poema: "Según Alain Resnais / hacia el final de su vida / Lovecraft fue vigilante nocturno/ de un cine en Providence. / Pálido, sosteniendo un cigarrillo / entre los labios, con un metro / setenta y cinco de estatura / leo esto en la noche del camping / Estrella de Mar".
Les parets de Barcelona recorden l'escriptor Roberto Bolaño.
El turista francès
Bolaño, a Castelldefels, també va conèixer a molts campistes. Sortia de la recepció, feia un tomb, s'asseia a la cadira plegable sobre el camí de grava, xerrava amb la gent. Hi havia tantes hores mortes que alguna valia la pena passar-la en companyia. Així va conèixer a tota classe de personatges. Així va conèixer, sense anar més a lluny, el "francès", un home que acabaria fent-se famós gràcies a la novel·la d'un altre escriptor.
Tot va començar, això sí, pel mateix Bolaño, que cada estiu es convertia en el confident d'aquell turista. Un vell que passava mesos instal·lat a la caravana, i que li parlava del seu fascinant passat a la guerra, de la seva lluita amb el bàndol republicà a Espanya o de la seva participació en l'alliberament de París. El vigilant va compartir les anècdotes amb alguns dels seus amics, i així va ser com Javier Cercas va ensopegar amb la història del que acabaria sent el mític Miralles de Soldats de Salamina; l'autor es va inspirar en aquell estiuejant del càmping del qual li havia parlat Bolaño per esbossar el soldat que li perdona la vida a Sánchez Mazas.
Saltant de la poesia a la prosa
La presència de Bolaño al Estrella de Mar, d'una manera incomprensible, però també inevitable, va fer que a un espai erm de literatura s'hi produís un veritable esclat narratiu. Per la seva obra, aquell seguit d'experiències també serien importants. Bolaño es preparava en aquell moment per fer el salt definitiu de la poesia a la prosa. Anys després sabríem que durant aquelles nits a la costa del Baix Llobregat va escriure la primera versió d’Amberes, que Anagrama no publicaria fins al 2002.
Amberes és la novel·la més estranya i ambigua de l'escriptor; al mateix temps, probablement també la més personal. Es tracta d'un niu de relats enrevessats, on a les imatges del càmping s'hi afegeixen crims misteriosos i cotxes de policia, escrits amb un to marcadament poètic. De fet, bona part del material és a la vegada un poema titulat 'Gente que se aleja' que s'inclou en La universidad desconocida.
Curiosament, en els seus últims anys de vida, Bolaño va dir que Amberes era l'únic dels seus llibres que el feia sentir realment orgullós. ¿La raó? Que ningú havia sigut capaç de desxifrar-lo. Pocs mesos abans de morir, en una altra entrevista, va insistir en l'estima que li tenia a la novel·la: "M'agrada molt, potser perquè quan vaig escriure-la jo era un altre, en principi molt més jove i potser més valent i millor que avui. L'exercici de la literatura era molt més radical que avui, que procuro, dins dels meus límits, ser intel·ligible. Aleshores m'importava un rave que m'entenguessin o no".
És aquest Bolaño, novell, rebel i impenetrable, el que estrena el símbol i la llegenda. És aquest Bolaño, prim, cabellut i cremat pel sol, el que comença a experimentar amb una veu que al cap del temps construiria autèntiques catedrals literàries com Los detectives salvajes o 2666. És aquest Bolaño, l'estiuenc, el vigilant nocturn, el que em torna a venir al cap cada cop que entro a un càmping i em fixo en la recepció.