Mataró, 30 de juliol de 1611. Fa 412 anys. Pere Roca d’Oristà, conegut popularment com Perot lo lladre o Perot Rocaguinarda, embarcava en una galera amb direcció a Nàpols. Roca, el capità més poderós del bandolerisme del partit senyorial, anomenat nyerro, s’havia acollit a un indult proposat pel virrei hispànic Hèctor de Pignatelli, duc de Monteleone (1610) i confirmat pel seu successor Pedro Manrique. Al regne de Nàpols, que en aquell moment era un estat de la monarquia hispànica, i en virtut dels pactes d’aquell indult, el capità bandoler Rocaguinarda es convertiria en capità del Tercio hispànic Pedro Roca i, segons alguns documents, hi va ser, com a mínim, un quart de segle (1611-1635).
L'ombra allargada de Rocaguinarda
Però, fins ara, no coneixem ni la data de la seva defunció ni el lloc on el va encalçar la dalla de la mort. Sorprenentment, la seva partida de defunció (no la d’un qualsevol, sinó la d’un capità de l’exèrcit de la primera potència del moment) no és a cap arxiu militar. El misteri Rocaguinarda es dimensiona quan la investigació moderna el situa, poc després de la seva militarització, de nou a Catalunya, dirigint des de l’ombra l’assalt al comboi reial de moneda de la Panadella (30 de desembre del 1613), el “tren de Glasgow” del bandolerisme català i la prova definitiva de l’existència d’un pervers eix de corrupció que unia les altes instàncies de la cancelleria hispànica de Madrid i el partit bandoler nyerro. Qui era, de debò, Perot Rocaguinarda?
D’on sortia Perot Rocaguinarda?
Pere Roca havia nascut i s’havia criat al mas Rocaguinarda, a Oristà, a la comarca del Lluçanès, el 1582, coincidint amb la fi de la primera fase del bandolerisme (la de petites “quadrilles”) i l’inici de l’etapa de màxima intensitat (la de formació de grans colles a cavall, armades amb artilleria mòbil). Pere Roca va ser un producte del seu temps i va formar part dels circuits que engreixaven aquell fenomen. El 1601, amb dinou anys, inicia la seva particular cursa amb un moviment sospitós i, alhora, revelador: segons algunes fonts coetànies, se’n va a Vic amb el seu germà gran, Cebrià, per aprendre-hi un ofici. És a dir, hereu i cabaler —en edat d’assumir un rol actiu en el seu univers familiar— desapareixen per instal·lar-se com a jornalers a una casa desconeguda.
L’inici de la carrera bandolera de Perot Rocaguinarda
Però Cebrià i Pere Roca ni se’n van perquè el mas familiar no té recorregut, ni se’n van a una casa desconeguda. La investigació moderna revela que durant els anys immediatament posteriors, el mas Rocaguinarda continuaria produint com ho havia fet durant segles. I que els germans Roca es van instal·lar a casa del líder nyerro Carles de Vilademany —molt ben relacionat amb els Roca d’Oristà, probablement per qüestions no estrictament agràries—, no per aprendre l’ofici de ferrer o de fuster, sinó per incorporar-se a la seva colla bandolera. La qual cosa fa pensar que, en la societat catalana de l’època —si més no en alguns sectors importants—, l’activitat bandolera també era considerada un ofici.
La carrera bandolera de Perot Rocaguinarda
L’ascens de Pere Roca va ser meteòric. Dotat d’unes extraordinàries capacitats de lideratge i sentit de l’estratègia militar; de seguida va esdevenir cap de colla (1603). I les seves “gestes” el convertirien en el capità més destacat del partit nyerro i en un dels dos grans d’aquest fenomen a Catalunya. En aquesta cursa ascendent, es relacionaria amb personalitats com Joan Terès, arquebisbe de Tarragona i confessor del rei hispànic Felip III, i Miquel d’Alentorn, gran prior de l’orde de Sant Joan de l’Hospital i, més endavant, president de la Generalitat, que van ser consecutivament caps polítics del bandolerisme nyerro, o amb el declarat nyerro Vicent Garcia, rector de Vallfogona i molt ben relacionat amb l’aparell d’estat del ministre plenipotenciari Lerma.
Perot Rocaguinarda i el rector de Vallfogona
Precisament la relació entre el gran bandoler i el gran literat és la que desmitifica el fenomen. Ni Pere Roca era Robin Hood, ni Vicent Garcia era Little John. El bandolerisme català del barroc era la versió nostrada d’un fenomen més general que a Sicília es va anomenar màfia i que a Nàpols van batejar amb el nom de camorra. Pere Roca i la seva colla, malgrat que representaven la cara més sinistra del bandolerisme (la senyorial), eren paradoxalment rebuts i aclamats com a herois a molts pobles que havien patit, durant segles, l’opressió dels barons feudals. A Vallfogona, el poble del rector, hi eren amagats sovint, i Vicent Garcia proclamaria, sense temor a represàlies, que Rocaguinarda era “el millor pillard del cristianisme”.
L’assalt de la Panadella i el “fantasma” Rocaguinarda
El 30 de desembre del 1613, als Hostalets de la Panadella (la Segarra), una colla de 400 bandolers nyerros a cavall, armats fins a les dents, van massacrar els 250 Tercios hispànics que custodiaven un comboi de moneda que transportava tres milions de ducados castellans (l’equivalent actual a uns 500 milions d’euros). Aquell “cop”, que podem perfectament catalogar com “el tren de Glasgow català”, va ser dirigit pel jove Pere Barba dels Carbonells, que s’havia format a l’ombra de Rocaguinarda. En aquell moment, Pere Roca era, oficialment, a Nàpols servint Felip III, però alguns detalls de l’assalt revelen que el d’Oristà hauria dirigit l’operatiu des de l’ombra. Probablement des de no gaire lluny de l’indret de l’assalt.
L’assalt de la Panadella i la tèrbola relació amb l’aparell de govern hispànic
El tresor del comboi de moneda de la Panadella tenia una llarga història. Era el resultat de la confiscació a Pere Franquesa, secretari i “soci” del ministre plenipotenciari Lerma en la trama de corrupció més gran que mai s’havia fabricat a la monarquia hispànica, i víctima propiciatòria de l’operació de desarticulació per la seva doble condició de català i de descendent de jueus conversos. Aquell tresor era per a pagar les soldades endarrerides dels Tercios hispànics a Flandes, que, mentre no cobraven, s’autoconcedien bestretes saquejant, violant i assassinant la població civil. Aquell tresor no va arribar mai a destí. Va ser assaltat i repartit entre els diversos “socis” que van tramar i executar aquell “cop”.
La sospitosa relació de Rocaguinarda amb el poder
Quan Pere Roca es va acollir a l’indult Monteleone-Manrique, era l’home amb més crims sobre les espatlles de la seva època. Portava al damunt un extens historial d’assalts a masos, molins, hostals, pobles, viles i ciutats. Fins i tot, el febrer del 1610, havia desafiat tots els poders assaltant Vic amb un exèrcit de 200 bandolers a cavall, amb la pretensió d’assassinar els dirigents locals del partit rival. Però, en canvi, i molt reveladorament, no va tenir massa problemes per obtenir, poc després, el perdó del poder. Un indult al qual mai van tenir accés altres capitans bandolers, com Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” o Joan Sala Ferrer “Serrallonga”, del bàndol cadell i amb molts menys crims sobre les seves espatlles. Per què?
Qui eren els “socis” del “cop” de la Panadella i quin paper hi tenia Rocaguinarda?
La resposta a l’interrogant ens la suggereix l’arquitectura de la trama de la Panadella. La investigació moderna ha esbrinat un curiosíssim eix jalonat per diverses estacions: Felip III cap a Francisco Gómez de Sandoval, duc de Lerma i ministre plenipotenciari; cap a Pedro Fernández de Castro, secretari de Lerma; cap a Luis Fernández de Córdoba, secretari de Castro; cap a Lope de Vega, secretari de Córdoba; cap a Vicent Garcia, amic de Lope i protegit de Joan de Montcada, arquebisbe de Tarragona i cap polític del bandolerisme nyerro en el moment de l’assalt; i cap a Pere Barba dels Carbonells, capità de la colla que assalta el comboi… o cap a Pere Roca d’Oristà, que, oficialment, era a Nàpols servint Felip III i, extraoficialment, era a la Panadella servint…