Peter Bagge és un dels convidats de la primera edició del Subsòl, festival amb seu al CCCB ideat per l'escriptor Kiko Amat que es presenta com aparador d'aquelles propostes que queden excloses dels paràmetres de la cultura més seriosa o 'alta' cultura. Cap convidat més paradigmàtic de l'ideari del certamen que aquest dibuixant nord-americà. I és que, a través de les pàgines d'obres referencials del còmic underground com Odio, Mundo idiota o Buddy y los Bradley, pocs autors han il·lustrat amb una corrosivitat tan sublim l'alienació juvenil de finals del segle XX. Definitivament, Peter Bagge és al còmic alternatiu el que Kurt Cobain va ser al rock independent. Ens trobem amb ell després del seu pas pel centre cultural del Raval.
Quan era petit què dibuixava?
El meu germà gran dibuixava còmics i jo, que l'admirava molt, vaig començar a dibuixar per imitar-lo a ell. Més tard, ja a inicis de la dècada dels vuitanta, vaig anar a viure a Nova York. Va ser aleshores quan vaig començar a tenir amistat amb molts dibuixants de còmics. Fins aleshores no era conscient. Van ser ells el que em van fer veure que tenia un estil força únic. Em van animar a seguir treballant amb la meva personalitat com a artista i dedicar-me professionalment al dibuix.
Encara que referent del còmic underground sempre ha citat els dibuixos animats de la Warner com una de les seves principals influències.
Així és. Si et fixes en la mobilitat gairebé líquida dels braços i les cames dels meus personatges, aquesta està inspirada, si no directament copiada, de dibuixos com Bugs Bunny. Una llista de primeres influències en què també hauria d'afegir la revista Mad Magazine, còmics com Beetle Bailey i les tires dels diaris, com Peanuts. No vaig endinsar-me en el còmic underground fins que vaig entrar a l'escola d'art. I de tota aquesta escena independent, el meu gran referent sempre ha estat Robert Crumb.
Referent i també mentor.
Robert Crumb tenia una revista de còmics anomenada Weirdo. Li vaig enviar alguns dels meus primers treballs a la revista Punk i sense conèixer-nos, em va proposar ser l'editor de la revista.
No s'ho va pensar.
No, i això que des del primer dia em va avisar que em pagaria una misèria. I va ser així (riures). De fet, no el vaig conèixer en persona fins un any després de començar a treballar per a ell. En aquella època, Crumb vivia a Califòrnia. Va ser extremadament amable. Vaig ser el cap de redacció de Weirdo durant tres anys. I la nostra relació es va mantenir en el temps. Sí, va ser el meu gran mentor. Em va donar grans consells, artístics però també en l'àmbit més estrictament professional.
Ha estat dur, sobreviure com a dibuixant de còmics.
No sempre ha estat fàcil. Per sort, les coses em van anar molt bé a la dècada dels 90. En aquells anys em vaig guanyar molt bé la vida.
Van ser els anys en què va començar a publicar el seu còmic més conegut, Odio.
Odio va ser un punt d'inflexió en la meva carrera. Per ser un còmic alternatiu, va tenir molt d'èxit. Des d'aleshores que cap dels meus còmics ha tingut tanta repercussió (riures).
Però vostè no és un one hit wonder (així es coneixen els grups de música d'un sol èxit) del món del còmic.
Podria haver estat dur d'acceptar si res del que he fet després no hagués tingut cap mena de repercussió, però la veritat és que més enllà d'Odio les coses no m'han anat malament. Per exemple, vaig fer una sèrie de biografies en format de novel·les gràfiques i algunes d'elles han funcionat força, especialment La mujer rebelde: La historia de Margaret Sanger. Sanger era infermera i activista defensora del control de la natalitat i de l'eugenèsia. Una figura molt interessant, que encara ara genera posicionaments molt oposats. Hi ha gent que l'admira profundament. D'altres, l'odien. Aquest va ser un còmic que va funcionar molt bé.
Odio no és una autobiografia però sí que té molts elements autobiogràfics.
En el món del còmic no acostumen a funcionar les històries corals. Tenen molt més èxit les històries amb un protagonista principal. Va ser això el que vaig fer amb Odio, agafar un dels personatges que ja apareixien en els meus treballs anteriors, Buddy Bradley, i fer-lo el protagonista principal. Certament, en Buddy és el meu personatge més autobiogràfic. És una versió jove de mi mateix. El més curiós, i potser aquest és el secret del seu èxit, és que sent una història tan personal, són moltíssimes les persones, fins i tot dones, que m'han dit que s'hi senten identificades.
El secret de l'èxit d'Odio és que sent una història tan personal, són moltíssimes les persones que m'han dit que s'hi senten identificades
Els Bradley són una família... singular. La seva, els Bagge, era realment així?
La meva és una família nombrosa i... sí, singular. No se m'ha queixat mai cap germà ni germana. A tots ells els agrada. No només això sinó que moltes vegades m'han comentat que han recordat coses que havíem fet o viscut llegint Odio. No tenen queixes. No per aquest còmic.
I per cap altre?
Temps enrere vaig voler fer un còmic basat en el meu germà gran, que va morir fa uns anys. La meva família s'hi va oposar. El meu germà petit i una de les meves germanes em van suplicar que no ho fes. El meu germà gran va tenir molts problemes personals al llarg de la seva vida, i ells no volien que tot el món sabés per tot el que va haver de passar. Han passat 25 anys des de la seva mort. Ja el mateix dia que va morir, vaig dibuixar mentalment la seva vida. Em semblava una història preciosa, però els meus germans no ho veien de la mateixa manera. Vaig arribar a la conclusió que no pagava la pena enfrontar-me a ells.
Odio és un còmic molt generacional, retratant perfectament l'esperit d'una època, el final dels vuitanta i inicis dels noranta, aquesta també pot ser una de les claus del seu èxit, fins i tot en un país com Catalunya.
Moltes de les edicions que s'han fet fora dels Estats Units no han estat traduïdes. La primera edició en una altra llengua va ser, si no m'erro, en suec. Després va venir l'alemanya, I crec que també s'ha traduït a l'italià i el francès. Però cap d'aquestes versions ha funcionat també com l'espanyola. I crec que tot el mèrit recau en el traductor (Hernán Migoya). Ha estat l'únic que sempre que ha tingut un dubte m'ha escrit preguntant-me què volia dir. No només això, sinó que si al còmic apareixia un personatge molt popular als Estats Units, però aquí no el coneixia ningú em proposava canviar-lo per persones conegudes a Espanya. Per això el lector d'aquí també s'ha sentit interpel·lat. Hernán és el responsable que sempre que vinc aquí, si hi ha un acte de signatures de llibres, la cua sigui una interminable filera de Buddy Bradleys.
O de Kurt Cobains perquè Odio és el còmic oficiós del grunge.
L'any 1977 em vaig mudar a Nova York per estudiar a l'escola d'art i aquell va ser l'any que va esclatar el punk. A classe tothom estava més interessat en els Ramones i els Talking Heads que amb l'art. Anys després vaig mudar-me a Seattle i va passar el mateix amb el grunge. Vaig tenir una gran sensació de deja vu. Hi ha algunes bandes de grunge que m'agraden, però la gran majoria no.
'Ídolos del grunge' és una de les històries més divertides d'Odio.
La de la banda de rock que tots els seus membres es diuen Kurt (riures). La vaig fer abans de l'eclosió de Nirvana, una de les poques bandes de grunge que m'agraden. No vaig arribar a conèixer Kurt Cobain però sí el seu baixista Krist Novoselic. Sembla una broma, però us prometo que vaig conèixer un munt de bandes de Seattle que tenien com a mínim un membre que es deia Kurt. D'aquí va sortir la història del còmic.
També es l'autor de diverses portades de discos de bandes de Sub Pop (la principal discogràfica de Seattle i el grunge).
Vivint a Seattle, vaig fer més amistat amb gent de segells discogràfics o mànagers, que eren els que em contractaven per fer aquestes feines, que de grups de música. Mudhoney van ser l'únic grup amb què realmente vaig tenir amistat. Van ser els padrins de tota aquella moguda, però mai van tenir el reconeixement que realment mereixien. De fet, quan no estaven de gira, el seu cantant, Mark Arm, treballava per la meva editorial fent els enviaments. Tad és una altra banda amb què tenia amistat. I també vaig conèixer el cantant de Pearl Jam, Eddie Vedder. Vam coincidir en un festival de cinema i vam acabar completament borratxos.