Montse Barderi ha escrit més novel·les del que recorda. No sap si aquesta és la sisena o la setena, s'ho ha de mirar. No sap si El mar, que brilla i riu (Columna) és la sisena o la setena, s'ho ha de mirar — “Són set, no? A veure, ho posa aquí, sí: aquesta és la meva sisena novel·la” —. És una dona riallera i d'una energia extraordinària. Té formació clàssica i de gènere, i des de l’any 2000 que fa llibres, també d’assaig. Em diu que aquesta última novel·la és important perquè es troba en un moment de molta llibertat creativa. La seva mare només li deia Montserrat quan s'enfadava, i Montse ha quedat.
Si li preguntes a qualsevol dona de 50 anys si tornaria als vint, et pago un sopar per cadascuna que digui que sí
El mar, que brilla i riu és una novel·la sobre la maduresa?
Diria que és una novel·la sobre l'amor, però que l'últim gran amor és amb la pròpia vida. Un dia t'adones que, al marge de qui tinguis al costat o no, el fet d'estar viu és un enamorament absolut. Arriba un dia que veus un paisatge preciós i ja no t'importa si el pots compartir amb algú o no, que dius: per mi, per mi, estic viva, el vull per mi, el gaudeixo jo i em sento plena vivint-lo jo. I això és brutal. Sentir que ets la protagonista de la teva vida, està molt bé. Si li preguntes a qualsevol dona de 50 anys, o de 40, si tornarien als vint, et pago un sopar per cadascuna que digui que sí.
El mar és el narrador, però la protagonista és la Daniela, immigrant i pobra. Per què?
M’agraden els personatges que ho tenen difícil i que d'alguna manera no parteixen d'una situació normal. Em mou allò superar el destí donat, i m'agrada la divisa aquella que diu “A l’atzar agraeixo tres dons, haver estat dona de classe baixa i nació oprimida". És la contrarèplica de la Maria Mercè Marçal al grec Tales de Milet, que deia “a l’atzar agraeixo haver estat home i no dona, de la raça escollida, etcètera”. I et dius jo soc el contrari de tot el que representa que he de ser, però és el meu punt de partida. M'agrada que el punt de partida no sigui fàcil, perquè... Perquè podem fer moltes coses amb independència del punt de partida que tinguem. No estem determinats. A mi em sembla que això és importantíssim.
Com se’t va acudir, que el mar fos el narrador?
La meva germana se'n va anar a viure a Calella de Palafrugell i cada dia que la trucava em parlava del mar com si visqués amb un senyor que es digués mar. “Avui està molt mogut, avui està calmat, avui aquest matí s'ha llevat una mica estrany", em deia. I era com si visqués amb algú, i això em va fer reflexionar. A més, un dilluns al matí laboral em vaig llevar a Caldes d'Estrac i vaig veure unes 30 o 40 dones soles passejant pel passeig marítim el passeig dels anglesos. Què fan, tantes dones soles, aquí? Passegen. I vaig dir-me clar, estan amb el seu xicot. I a partir d'aquest moment vaig dir, ostres, doncs ara he de fer un mar que sigui l’amant d'algú ja.
Podem fer moltes coses amb independència del punt de partida que tinguem. No estem determinats. A mi em sembla que això és importantíssim
Quina relació tens amb el mar?
Al mar he demanat desitjos, és el lloc on segurament voldria morir-me o passar les últimes hores. M'agrada molt fer pàdel surf, em llevo a les 7 del matí i veig la sortida del sol. Les experiències estètiques que he tingut amb el pàdel surf al mar són impressionants: veure peixos i l'aigua que sembla plena de diamants, el sol que surt... He fet pàdel surf els dies de Nadal, he vist com el sol se'n va, m’he girat i he vist la lluna. Tinc aquesta comunió intensa amb el mar perquè el paddle surf és una taula molt prima i estàs molt més en contacte amb l’aigua que la gent que presumeix des dels velers. Quan faig paddle surf jo el toco, hi poso els peus, prenc el cafè llet asseguda a la taula. M'emporto un llibre de poemes llegeixo poemes al mig del mar, vull dir, faig coses una mica especials, sí.
T’han caigut llibres al mar?
Sí. Però m'agraden molt els llibres trinxats, és a dir, m'agraden els llibres mullats, plens de sorra, tacats, m'agraden els llibres viscuts. No tinc una relació amb l'objecte llibre, m’agrada subratllar-lo i que es vegi que ha passat per les meves mans. M’agrada enrotllar-me amb els llibres, per dir-ho d’alguna manera.
Em recorda les referències que fas al llibre sobre una dona que es escura amb fruïció els caps de les gambes. La teva escriptura neix d’un excés d’intensitat?
Home, jo m'agradaria que ara amb 56 anys aquest excés d'intensitat s'hagués esbravat una mica, però l'he tingut moltíssim. Soc una tia molt intensa, la gent diu que amb un 10% de mi, màxim un 15% ja en té prou. Soc aclaparadora una mica i he hagut d'aprendre a estar sola perquè la gent no m'abandoni perquè és una sobredosi. No soc una persona que deixi la gent molt tranquil·la, l'estona amb mi és... tota l'estona és així. I que consti que jo m’ho passo teta amb mi, eh? Penso ara farem això, ara llegirem allò, ara veurem aquesta pel·lícula de Filmin que és boníssima.
I què estàs llegint, ara?
Un llibre que es diu El cervell menopàusic d’una neurocientífica. Hi ha una revolució cerebral molt bèstia a partir de la menopausa. I veus coses, i sents i et passen coses perquè hi ha un canvi cerebral molt gran. Per tant, és un renaixement per la dona. Crec que no ens ensenyen a fer-nos grans perquè ho basem tot en una estètica determinada, però la maduresa és interessant per la plenitud i la tranquil·litat. Allò de dir, me'n puc anar a viure al mar sola. Ho pot fer una tia de 50 anys i ser feliç, i això és així. La nostra costa n’està plena. Si el teu valor només és el desig heteronormatiu, el teu valor potser baixa, però si el teu valor està amb la teva capacitat de pensar, de llegir, i de gaudir de la vida, la maduresa és una edat meravellosa.
Abans has parlat de Marçal. Quins altres referents catalans tens?
Després els referents són molts. La Maria Mercè Marçal per mi és molt important. També soc membre fundadora de la Fundació Maria Mercè Marçal. La Carme Riera em sembla interessantíssima, llegir Te deix, amor, la mar com a penyora em va marcar, però després tinc interès per totes les escriptores que m'envolten i que són contemporànies meves. Des de la Najat El Hachmi a la Marta Orriols. M'agrada molt estar al cas de què fan les meves contemporànies i establir-hi diàlegs, no entendre-les mai com a competència sinó com a dones interessantíssimes a qui conèixer. Tenir ocasió d'admirar dones que escriuen a la teva època és meravellós.
Puc dir, aquest llibre de la maternitat número 27.779 que esteu fent ja no és per mi. I no passaria res, perquè no totes volem ser mares, però això no vol dir que no respecti molt el fet de ser mare, ni la literatura de mares
I si les seves obres no t’interessen?
En Sergi Pàmies em va dir una cosa: no diguis mai “aquest llibre és dolent”, digues que aquest llibre no està fet per tu. Jo, per exemple, no he estat mare. I hi ha moltes històries de mares que a mi em poden resultar llunyanes, o arriba un moment que en puc tenir prou, del tema de la maternitat. Puc dir, aquest llibre de la maternitat número 27.779 que esteu fent ja no és per mi. I no passaria res, perquè no totes volem ser mares. Abans t'he dit que m'agrada molt la Marçal, i ella va escriure molt, sobre la maternitat. La meva protagonista no és mare: té una vida incompleta? Diria que no, però això no vol dir que no respecti molt el fet de ser mare, ni la literatura de mares. De fet, em sembla meravellós que s’escrigui sobre això, perquè no es pot fagocitar per la imaginació masculina, o sigui, és un tema nostre i el podem reivindicar. Però bé, dones són moltes i no totes tenim fills.
La Daniela arriba a fer-se operacions d’estètica, moltes. El mar se l’estima igual, però sembla que com a autora ens vols dir alguna cosa.
Un dia vaig veure unes ballarines precioses, primes, estaven a la meitat d'un assaig. Totes fumaven. La salut no importa gaire; tothom sap que fumar no és bo, però importa molt l’estètica. Després l'estètica hi ha un moment que se separa de la salut. Es banalitza molt allò, m'he fet un retoc, no? Un retoc te'l fas canviant-te la camisa, canviant-te uns pantalons que no t'agraden. Després allò de no acceptar-te encara que tinguis un cos absolutament funcional i sa. No em vull ficar en com cadascú gestiona la seva pròpia cosa, però la recerca de la bellesa és molt tirànica i normalitza coses que potser no són tan normals. Miro d’educar-me al respecte. No paro de veure anuncis d’abans i després, vella natural i vella amb botox. I jo sempre dic, m'he d'educar perquè m'agradi la vella natural, m'he d'educar perquè m'agradi l’abans més que no pas el després. I ho estic fent.
Estàs en un moment de clarividència o de follia? Vius el gran amor de la teva vida o el gran error de la teva vida?
El mar és Déu o està al cap de la protagonista?
Això és el millor de la literatura, que com a lectora pots decidir. Crec que seria un error respondre aquesta pregunta. Un dels millors moments de la meva vida com a autora va ser quan una senyora que s’havia llegit la meva novel·la La memòria de l’aigua va venir a dir-me: “mira, maca, tu no entens el que ha passat aquí. La protagonista el que li ha passat de veritat que tu no ho has explicat bé, no ho has entès, és això, i allò altre”. Això és el més bonic que et pot passar. Per tant, que el mar sigui per tu el que vulguis.
Parlar amb el mar és comunió i harmonia o és un símptoma de bogeria?
No ho saps mai fins que ja ha passat. Estàs en un moment de clarividència o de follia? Vius el gran amor de la teva vida o el gran error de la teva vida? Es diu paradoxa i tots hi estem contínuament sotmesos. Aquesta és la gràcia de la vida.