Infern i paradís, paradís i infern. I la Barcelona contemporània com a escenari dels dos. El paradís no era això, la segona novel·la que publica Marta Batallé, és una història de tres personatges en crisi, en moments vitals molt diferents, però units per la lucidesa que els permet el seu malestar. La Mia, jove i inexperta, busca el seu lloc al món sense acabar de trobar-lo. L’Helena malviu atrapada entre un matrimoni de mitjana edat, còmode però avorrit i l’imperatiu inquietant de tornar a ser mare. I el Santos, músic fracassat, intenta acomodar-se sabent que els somnis d’èxit fa temps que han quedat enrere. “Tres arquetips que fan balanç i veuen que la felicitat no està on ells esperaven, on segurament esperem trobar-la tots”, sentencia l’autora.

Els tres són un refugi mutu, una família paral·lela que troben de forma inesperada compartint el mateix bloc de pisos i que els protegeix en un present convuls. “És una mica la idea de la família que esculls tu, amb les teves decisions i amb la gent que vas trobant pel camí i que també apareixia a la meva novel·la anterior”, explica l’autora. Des d’aquesta trobada i des d’aquesta comunitat no del tot convencional, la novel·la desgrana els seus triomfs i les seves precarietats amb el teló de fons d’un barri del Raval en ple procés de gentrificació. És el paradís perdut del primer món, on els adults s’esforcen inútilment en conservar la seva joventut i els joves viuen submergits en la incertesa. 

Malestar(s)

“Vivim un moment en què sentim una falta de fe en el futur i les ideologies, una crisi econòmica i la precarietat i l’amenaça de la crisi climàtica”, afirma Batallé. “I en aquesta falta de confiança, el capitalisme ens diu quin és el sentit de l’existència i ens refugiem en consum i en experiències, en acumular viatges, scape rooms, tupper sex...”, afegeix. “És una mica surrealista perquè realment acabem nodrint-nos d’antídots que al final el que fan és omplir un buit i ens despisten durant un moment però després acabes pensant: ‘realment estic on vull estar?’ I probablement no”, diu l’autora. 

En aquesta falta de confiança, el capitalisme ens diu quin és el sentit de l’existència i ens refugiem en consum i en experiències, en acumular viatges, scape rooms, tupper sex...

A El paradís no era això, els dolors individuals s’entrellacen amb els col·lectius. L’Helena pateix Síndrome de Sensibilitat Central, una malaltia que la porta a episodis de mareig i fatiga profunda – “el cos és més vulnerable del que sembla” – diu el llibre, i es veu obligada a parar. Amb la pausa, desfilen els fantasmes de la decadència del seu cos, de les seves expectatives laborals, d’una maternitat on se sent presonera després de la pèrdua d’una filla i del seu matrimoni, còmode però insuls. L’oci adult és una rutina buida, un pedaç maldestre que se li acaba tornant ridícul davant de les dificultats. I s’adona que no pot fer res més que enfrontar-se al seu present. També s’hi ha d’enfrontar la Mia, buscant feina en una ciutat que li ofereix precarietat i feines mal pagades servint als turistes que hi vénen de visita i intentant destriar i organitzat una ràbia que en realitat és generacional.

Els adults volem ser joves. La novel·la reflecteix també això, des de les locions contra la calvície, fins i tot la manera com parlem amb els fills o com vestim

És en aquestes circumstàncies que aflora la nostàlgia a la novel·la. Els personatges adults s’encomanen als records de la seva joventut com un consol davant del desconcert i la desorientació, com el Santos i les seves esperances juvenils de triomfar al món de la música. “Els adults volem ser joves. La novel·la reflecteix també això, des de les locions contra la calvície, fins i tot la manera com parlem amb els fills o com vestim, més casual. En canvi els nens volen ser adults o ho són molt més aviat. En un context de desorientació la joventut és un refugi”, sentencia Batallé.

El Raval i les ciutats accelerades

El teló de fons de la novel·la és el barri del Raval de Barcelona. Hi apareix com un personatge més, un aparador de la societat accelerada, sotmesa a ritmes i dinàmiques que deixen a alguns dels seus habitants a fora, en la pobresa. Des de la perspectiva del llibre, al barri s’hi combinen els locals de moda i les tendències amb la gent que hi viu als marges, com els sense sostre que en poblen alguns dels carrers i que desfilen per les pàgines a través d’anècdotes. En definitiva, les fissures de la desigualtat que Batallé va viure en primera persona durant el seu període al barri, mentre escrivia part de la novel·la. “El Raval té la seva màgia, és una barri multicultural, molt acollidor i que dona refugi a molta gent. Però també hi veus a gent que es queda molt a fora del primer món. Hi ha molts pisos turístics, hi ha molta gent que ve de fora i és molt difícil accedir a un habitatge”, explica. Puntualitza, però, que “la meva mirada al barri es des de l’empatia, no des del rebuig”.

El Raval té la seva màgia, és una barri multicultural, molt acollidor i que dona refugi a molta gent. Però també hi veus a gent que es queda molt a fora del primer món

La conflictivitat del Raval l’anima la Mia i el seu grup feminista de joves que prepara i fa una acció política contra una gran cadena de roba en contra de la pressió estètica de les seves models. Malgrat ser dues dones de generacions molt diferents, tant la Mia com l’Helena, busquen la seva pròpia feminitat i la legitimitat per expressar-la lliurement, un altre dels temes de la novel·la. “No cal anar amb uns tacons d’agulla per a reivindicar la pròpia feminitat, hi ha moltes maneres de viure-la”, diu Batallé, que cita Teoria King Kong de la cèlebre escriptora francesa Virginie Despentes. L’autora també critica al llibre l’apropiació en clau màrqueting de les reivindicacions feministes: “ara tots som feministes, però a mi em costaria anomenar-me així si no hi ha una part d’activisme. Crec que hi ha molt oportunisme en les marques comercials”. 

Ara tots som feministes, però a mi em costaria anomenar-me així si no hi ha una part d’activisme. Crec que hi ha molt oportunisme en les marques comercials

El camí al paradís es convertirà, per als personatges, en una exploració més profunda de la seva identitat, de quina vida desitgen realment, més enllà de les convencions i les dinàmiques que els han format i en què viuen instal·lats. Només així aconseguiran redimir-se i canviar el seu present. “El paradís només podrà venir des de la honestedat amb un mateix”, defensa Batallé, “cadascú ha de trobar el seu”.