Després de set anys vivint a Moscou com a corresponsal de TV3 a Rússia, el passat 2021 Manel Alias va decidir que havia arribat l'hora de tornar a casa. D'aquella experiència vital i professional, va sorgir Rússia, l'escenari més gran del món (Ara Llibres). Obra teixida a partir de fascinants personatges i històries d'una quotidianitat gairebé màgica, les seves 464 pàgines són la clau d'un decodificador que ens permet entendre una mica millor un país tan complexe com l'antiga Unió Soviètica. Publicat a finals d'octubre de 2021, la guerra a Ucraïna, on Alias ha tornat com a enviat especial, l'obra del periodista pren més rellevància i sentit que mai. "Estic molt malament situat mentalment. Vagi on vagi tinc la sensació que hauria de ser en un altre lloc o que arribo tard. M'havia plantejat una nova vida: vaig decidir marxar de Rússia i tornar aquí, però Vladímir Putin m'ha trinxat l'agenda". 

En algun moment en aquests anys vas arribar a creure que acabaria esclatant aquesta guerra?
Sabia que la situació al sud del país era calenta. Fins ara havia estat un conflicte intermitent: pujaven i baixaven la intensitat quan volien i interessava. Però no hauria imaginat mai que esclataria una guerra, ni tan sols quan els Estats Units ja ho advertien. 

El llibre no és una resposta a la Guerra, perquè el vas publicar molt abans, però sí que ens dona pistes per entendre moltes coses. 
Va funcionar molt bé al principi, però li prevèia una vida comercial molt més curta. Malauradament, Vladímir Putin s'ha convertit en el meu millor agent de vendes. I sí és ben cert que el llibre no és una anàlisi política de Rússia, sí que dedico alguns capítols a explicar per què és tan important la idea de guerra a la seva cultura. Molta gent m'ha comentat que això els ha ajudat a decodificar una mica millor tot el que està passant. 

El llibre no és una anàlisi política de Rússia, però sí que dedico alguns capítols a explicar per què és tan important la idea de guerra a la seva cultura

I com és d'important aquesta idea de guerra per als russos. 
Pels estaments de poder del país és molt important. Des d'aquesta perspectiva sí que es pot entendre que el moviment que ha fet Putin era previsible. Jo mateix, quan ara he revisat aquests capítols, em semblen fins i tot un punt visionaris. 

Per què?
Estem parlant d'un país amb uns estaments de poder que pensen que el més important que ha passat al llarg de la seva història ha estat guanyar la Segona Guerra Mundial. Durant més de setanta anys la idea central del seu imaginari polític i social havia estat la Revolució Russa. Quan s'esfondra la Unió Soviètica, aquesta idea tan potent, amb molts partidaris, però també amb molts detractors i víctimes, cau. A partir dels anys noranta, la Revolució Russa ja no és un element unificador. Contràriament, la victòria en la Segona Guerra Mundial, sí. Perquè és una victòria contra Hitler. 

Entrevistem Manel Alías, periodista autor de Rússia, l'escenari més gran del món - Foto: Carlos Baglietto

El mal perfecte. 
I Putin ha jugat amb aquesta idea fins avui dia: "si no estem ben armats, poden tornar a voler destruir-nos, així que hem d'estar preparats per tornar a guanyar aquesta guerra". I això és el que ha aflorat ara. Putin s'ha esperat a un moment en què la Unió Europea està dèbil i els Estats Units postTrump s'han retirat una mica del mapa. Ell s'ha anat armant bé i ara ha vist el seu moment per començar a jugar la seva partida. 

Com definiries la Rússia actual ideològicament?
Rússia és un país ultraconservador. Els que aquí considerem partits d'extrema dreta, allà ho són tots els que tenen representació al parlament. Això no significa que tots els russos siguin conservadors d'extrema dreta, però sí els que manen al país. El Kremlin i Putin tenen una idea de Rússia com els últims garants d'Europa de la moralitat i uns determinats valors. De la declaració de guerra del 24 de febrer, ens vam quedar en què començaven els atacs militars, però si llegim tot el text trobem un atac directe a la Unió Europea a la qual va acusar de voler imposar uns valors que el poble rus, amb ell al capdavant, no pot acceptar. 

La declaració de guerra del 24 de febrer també és un atac directe a la Unió Europea a la qual va acusar de voler imposar uns valors que el poble rus no pot acceptar

Però això també significava l'aïllament internacional de Rússia. 
Putin era plenament conscient que aquesta declaració suposaria l'aixecament d'un nou mur entre Rússia i la resta d'Occident. No només això, sinó que se'ls imposarien sancions. I tot i això, emprèn aquesta batalla. Tot i haver-hi viscut allà tots aquests anys, no em deixa de sorprendre certes actituds de Putin. Per a ell Barcelona no és més que un putiferi d'homosexuals i lesbianes. Però els fills dels capitostos del Kremlin estudien aquí i no a Corea del Nord, i els seus iots estan amarrats als nostres ports. És un discurs pervers, interessat i partidista. 

La gent del carrer combrega amb aquest ideari?
Els nens a Rússia creixen adoctrinats amb aquest ideari. A l'escola del meu fill de 7 anys, i a totes les escoles del país, no es podia parlar d'homosexualitat, era un delicte. Imagineu, nens de 13, 14 o 15 anys que de sobte estan començant a sentir i experimentar coses, però no poden ni anomenar la paraula. Això crea un marc mental que fa de l'homosexualitat una cosa malaltissa. Pitjor encara, fins fa uns mesos la gent que volia encara podia informar-se a Internet. Ara ni això. Estem anant enrere. 

Fins a quin punt el suport majoritari a Putin és real?
Ara mateix en enquestes realitzades oficialment, i fins i tot també per algun centre sociològic independent, quan es pregunta si s'està d'acord amb les últimes accions de Putin, en tots els casos el suport és superior al 70%. El problema és que els russos no saben la veritat. La seva principal font d'informació són els canals oficials federals. Allà tot el que es veu relacionat amb la guerra, és el mal suposadament provocat pels ucraïnesos, als quals la propaganda russa els titlla de feixistes. No s'ha vist ni un sol civil ucraïnès patint. És tot el contrari del que podem veure a Occident. Estic convençut que la gran majoria de russos estan en contra de la guerra. I si sabessin la realitat, encara ho estarien més. El règim de Putin és molt hàbil controlant totes les esferes: judicial, política, periodística.

Putin encara considera tots els territoris de l'antiga Unió Soviètica el pati de casa seva

La tria d'Ucraïna com enemic no és aleatòria. 
Per a res. Putin encara considera tots els territoris de l'antiga Unió Soviètica el pati de casa seva: "cap allà vosaltres podeu fer el que vulgueu, però cap aquí no vingueu". Però això li està sortint malament: Finlàndia i Suècia s'estan plantejant si entren a l'OTAN. 

Països que sempre s'havien mantingut neutrals, justament per la reacció que pogués tenir Rússia. 
Exacte, però han entès que les reaccions de Putin són tan desmesurades que potser és millor comptar amb la protecció de Putin. Però no només això. Putin també ha elevat Zelenski a l'estatus de líder.

Fins ara era un polític desconegut internacionalment i amb molts problemes interns a Ucraïna.
Ara és un heroi nacional i internacional. Contràriament, sí que hi ha certes coses que sí que li estan sortint bé a Putin. 

Com?
Enviar refugiats a Europa, amb la tensió que això pot provocar a la llarga. De fet, la tria d'Ucraïna, més enllà que la considera casa seva, també respon al fet que havia iniciat un camí cap a esdevenir un país molt més modern, obert i democràtic. I això també li molesta. 

Quin paper va tenir Rússia en el procés català? 
Tothom ha jugat la carta del procés a la seva manera i amb els seus interessos. Rússia va apostar molt fort pel procés, però no perquè els agradés la idea.

Rússia va apostar molt fort pel procés, però no perquè els agradés la idea

Va en contra de la seva idea d'unitat indivisible de la nació.
Si no els agrada que Ucraïna prengui les seves decisions, imagineu com reaccionarien si un territori rus volgués independitzar-se. Putin els fulminaria en 2 segons. I el joc amb el procés va ser fer creure als russos que la Unió Europea, que molts d'ells tenen idealitzada, no és un lloc tan genial quan passen coses com què hi hagi una regió que es vol independitzar. M'havia arribat a passar que es detenien més de mil persones en una manifestació demanant eleccions més lliures en el principal carrer de Moscou i aquell mateix dia la televisió pública russa obria els seus informatius amb una manifestació dels armilles grogues a França amb no més de 200 o 300 persones. O fer de les manifestacions de Plaça Urquinaona de Barcelona quan hi havia els contenidors cremats una pantalleta oferint imatges en directe en el canal 24 hores. 

En aquest escenari tan complex, en quin estadi es troba el conflicte de Txetxènia?
Després de la segona guerra de Txetxènia, Putin ha establert una mena de pacte amb aquest territori del Caucas rus: deixes de generar-me tensions i problemes dins de Rússia i a casa teva fas el que vulguis. Tant és així que allà no es compleix ni la constitució russa. Ramzan Kadírov, actual president de Txetxènia, és un dictador amb totes les lletres. 

Tornant a l'inici i al llibre, dèiem que no és una anàlisi política ni social del país, però a través de la quotidianitat de les històries que expliques pots arribar a entendre Rússia molt millor que molts assajos. 
De la mateixa manera que pots arribar a entendre millor Rússia amb una conversa amb la meva sogra que amb un discurs de Vladímir Putin, que sempre et voldrà colar una idea propagandística. La suma de moltes d'aquestes converses amb gent normal, que són la base del llibre, explica molt bé com és Rússia i el perquè de moltes coses. El títol del llibre, Rússia, l'escenari més gran del món, respon al fet que allà passen coses que semblen pura ficció. 

Pots arribar a entendre millor Rússia amb una conversa amb la meva sogra que amb un discurs de Vladímir Putin

El DJ de Txernòbil...
Molt o poc la història de Txernòbil ja la coneixem i és molt bèstia. Però trobar un personatge com aquest, el DJ de la ciutat. Una persona que quan l'evacuen se sent malament i torna per posar música cada vespre a la gent que s'està jugant la vida intentant aturar la fuita. M'he trobat gent molt extraordinària. 

La senyora que quan era una nena es va topar al seu hort amb Iuri Gagarin i el seu coet arribats de l'espai. 
La mateixa història de Gagarin ja és al·lucinant. Un programa espacial que es prepara en una ciutat secreta que no apareix ni als mapes. Es presenten 5000 candidats fins que arriben a 5, a 3 i finalment només queda Iuri Gagarin: el primer cosmonauta de la història. La seva història és fascinant. Però a mi m'agraden tant o més els secundaris dels grans relats, com aquesta aleshores nena de 5 anys i la seva àvia, les primeres persones a veure un astronauta caigut del cel quan ningú no sabia què era un astronauta.

Aquesta nena ara tenia 65 anys i la vas anar a buscar. 
No sabia si la trobaria. Em preguntava com li havia canviat la vida, ser la primera persona al planeta que va veure un cosmonauta. I quan la vaig conéixer vaig descobrir que havia tingut una vida del tot dramàtica. I això també explica molt sobre Rússia, perquè és un país que ha patit molt. Per això estan molt més preparats per conviure amb una guerra. Preferiaria que no fos així, però estan més capacitats per patir que nosaltres. I això a mi m'ha donat moltes lliçons de vida. Per a un rus, això que estem fent tu i jo: xerrar mentre prenem un cafè, sense que passi res més, ja és un dia extraordinari. Per a nosaltres, que un dia sigui inoblidable hem d'anar al millor concert en molts anys, per després anar a sopar a un restaurant exquisit, i acabar fent unes copes en el club de moda. Hem d'aprendre a gaudir del simple fet d'estar bé sense que passi res més. Aquesta és una de les lliçons que m'han donat els russos, un poble que sap estar en pau, perquè tenen molt pocs moments de pau. 

Set anys a Moscou, parella, fill... Tu ja has desxifrat l'enigma Rússia?
No, els entenc una mica millor però em continua quedant molt. Em fa gràcia aquesta gent que viatja tres dies a Rússia i tornen sent uns experts en la matèria. A mi encara em sorprenen. De fet, si em pregunten com són els catalans, no sabria què respondre i he nascut aquí. Imagineu sobre Rússia. Potser sé una mica més que la mitjana, però encara em queda molt per considerar-me un expert. 

Rússia, l'escenari més gran del món és una clau per decodificar l'antiga Unió Soviètica - Foto: Carlos Baglietto

Veurem mai una Rússia plenament democràtica?
Els russos joves estan plenament preparats per dirigir un país plenament democràtic. Passa que no sé si les classes dirigents els deixaran. Hi ha una teoria entre experts que diu que sent un país tan gran amb una població tan dispersa, es necessita un líder autoritari per governar tot això. Estic totalment en contra. 

És una teoria patrialcal. 
Totalment. És una teoria per mantenir la roda, l'status quo. De fet, Ucraïna, en moltes coses, és un país molt semblant a Rússia, i ells sí que han emprés aquest camí, crec que ja irrenunciable, cap a una obertura democràtica. 

Hi ha feixistes i neonazis, com diu la propaganda russa, a Ucraïna? 
N'hi ha i és preocupant. Però no més que altres països i tenen la força que tenen, que és molt poca. Com a país democràtic que és, els feixistes es van poder presentar a les eleccions a Ucraïna i no van assolir el 5% mínim de vots per tenir representació parlamentària. He cobert eleccions a Ucraïna i Rússia, i només en un dels dos països no sabies d'avantmà qui guanyaria. A Ucraïna, on fins i tot hi havia candidats prorussos, no sabies qui guanyaria. A Rússia això no passa perquè els candidats de l'oposició estan a la presó o a l'exili. I és aquest país el que et diu que s'ha d'envair el país veí perquè són neonazis. Un país, Rússia, en què també hi ha molts neonazis, però els de casa seva no els persegueixen. 

Quin paper juga el periodisme en un conflicte com aquest?
He tornat de Rússia una mica cremat amb el nostre ofici. Mai vaig ser un periodista vocacional, però amb els anys he acabat sentint un gran amor per la meva feina. Estic convençut que si es fes bon periodisme el món seria millor. El que he vist a la guerra: horror, crueltat... és indescriptible. I si això passa amb nosaltres, els periodistes, sent allà, què passaria si no hi fóssim. Si féssim periodisme d'un sol carrer, de bona fe, de bona voluntat, en tots els àmbits, de la política a la cultura, milloraria tot. Malauradament, fem periodisme de trinxeres, en què cadascú defensa a mort la seva idea. El periodisme actualment és una competició molt estranya.