Pocs escriptors han narrat amb tanta claretat esmolada la societat britànica de les últimes dècades. Extremadament audaç i irònic, Jonathan Coe és autor de novel·les ja esdevingudes incunables contemporanis com El Club de los Canallas (2002), La lluvia antes de caer (2009), La espantosa intimidad de Maxwell Sim (2011) o la seva referència més aclamada, !Menudo reparto!. L'escriptor de Birmingham retorna a l'actualitat editorial amb El señor Wilder y yo, relat amb què abandona momentàniament l'accent anglès per ficcionar l'accidentat rodatge de Fedora, una de les últimes pel·lícules rodades pel genial realitzador. Un molt destacable exercici literari, un extra emotiu homenatge al seu déu particular. "No sabia quina forma acabaria prenent, però sabia que el faria", revela amb l'amabilitat i l'elegància del gentleman el novel·lista un solejat dia de finals de febrer. "És un llibre a què venia donant-li voltes des de fa anys, sempre amb la idea d'escriure sobre el rodatge de Fedora. No és una de les meves pel·lícules favorites de Billy Wilder, però la història que l'envolta sempre m'ha semblat fascinant. L'única alternativa que se'm presentava era escriure una novel·la sobre el rodatge de La vida privada de Sherlock Holmes".

Per allò de ser un personatge extremadament britànic?
Sí. Però hauria estat massa, escriure dues novel·les sobre Billy Wilder (riures) 

Quan sap un escriptor què ha arribat el moment de materialitzar aquella idea a què fa temps que li dona voltes?
És un procés molt curiós. El cap d'un escriptor és un caos d'idees. Encara ara, després d'haver escrit 13 novel·les no he aconseguit resoldre aquest misteri. El que tinc clar és que no sec un dia al meu escriptori i em dic que vaig a escriure una novel·la sobre Billy Wilder. La cosa no funciona així. 

Ha patit mai la síndrome del full en blanc?
Sempre que m'he de posar a escriure una novel·la nova la pateixo. Però no et pots estancar allà, has de trobar la manera de sortir d'aquell sotrac i començar a vomitar el relat. Un inici que esclata d'una manera força inconscient, perquè si et pares a pensar massa, et bloqueges i mates les idees. Per això no m'agrada massa parlar dels llibres quan els estic escrivint. Un fet que sé que també passa a altres escriptors. Parlar del relat abans d'acabar-lo pot bloquejar la imaginació perquè ja et marques un marc mental de la història en què estàs treballant. 

Quan ha estat l'última vegada que s'ha assegut a escriure?
Aquest mateix matí, perquè estic en mig de la redacció d'un nou llibre. 

No li preguntaré, doncs, de què va. 
No t'ho explicaré pas. Estic en aquell moment en què les idees van arribant i les vaig filtrant. Una època, aquesta, i sempre, en realitat, en la qual no segueixo cap mena de rutina. Hi ha dies que puc escriure 6000 paraules, i d'altres en els quals em bloquejo i tan sols em surten dues frases. Encara ara, amb més de 40 anys d'ofici d'escriptor, no sé preveure els dies que seran productius i els dies que seran una pèrdua de temps. 

Quan va saber que era escriptor?
Va haver-hi un dia que la gent em va començar a dir que era escriptor i vaig començar a veure les meves novel·les a les prestatgeries de les llibreries. Però encara ara, com explicava, em sembla increïble ser capaç d'escriure 200 o 300 pàgines en dos, tres o quatre anys i que allò acabi convertit en una novel·la. Sempre tinc por que la meva última novel·la sigui dolenta. 

Encara ara em sembla increïble ser capaç d'escriure 200 o 300 pàgines i que allò acabi convertit en una novel·la

De veritat?
I tant. Que ho hagi fet 12 vegades no significa que ho pugui fer 13. Sent sincer, he d'admetre que em sento molt insegur com a escriptor. Però justament aquesta por pot esdevenir un gran motor creatiu. 

Ha pensat mai en un pla B?
No m'agradaria trobar-me en aquesta tessitura perquè més enllà d'escriure no tinc cap altre do en res. M'agrada fer música, però és només un hobby, no em podria guanyar mai la vida, amb les meves composicions. 

Quin tipus de música li agrada?
Música instrumental, un xic melancòlica i relaxant. M'agrada la música clàssica d'inicis del segle XX. Compositors minimalistes i avantguardistes com Steve Reich i Philip Glass. 

EuropaPress 4256245 escritor jonathan coe presenta novela senor wilder yo filmoteca catalunya
Jonathan Coe acaba de publicar la seva nova novel·la El señor Wilder y yo

Quin instrument toca?
Puc tocar el piano i la guitarra. Podeu trobar la meva música a Spotify. És ideal per adormir-se! (riures).

Escolta música mentre escriu?
Acostumava a escoltar música mentre escrivia, però ho vaig deixar de fer farà uns cinc anys. De sobte em va començar a molestar. Em distreia. Ara si sona música no em puc abstreure, he de focalitzar tots els meus sentits en allò que sona, ja sigui a casa, a l'ascensor o al supermercat. És més, puc estar tenint una conversa extremadament interessant amb un dels meus millors amics, que si sona música, marxo mentalment. 

Encara compra discos?
No. Tinc un munt de vells vinils, que són la música que acostumo a escoltar. Si hi ha cap novetat que em crida especialment l'atenció, l'escolto a Spotify o Bandcamp. Ara que hi penso, no escolto música quan escric, però sí quan li dono voltes a idees per a probables novel·les. En aquests moments sempre escolto música en vinil. El millor d'aquest format és que cada vint minuts has d'aixecar-te per canviar la cara del disc. Soc una persona extremadament mandrosa i sedentària. Si escoltés una playlist interminable d'Spotify no m'aixecaria mai del sofà. La llàstima és que gairebé totes les grans botigues de discos de Londres ja han tancat. De fet, per a les meves filles, que ja estan en la vintena, no existeix el concepte de botiga de discos.  Era meravellós passejar per Picadilly i entrar a Tower Records, una botiga de discos de... quatre plantes!

Què enyora del passat?
Intento no perdre'm en la nostàlgia. Soc dels que pensa que, per norma general, créixer i canviar sempre és positiu. 

Intento no perdre'm en la nostàlgia. Soc dels que pensa que, per norma general, créixer i canviar sempre és positiu. 

Anar al cinema o veure pel·lícules a casa a través de plataformes... No sé si en aquest àmbit hem anat a millor. 
El 90% de les pel·lícules que veig, és a casa a través de plataformes. Tinc un sistema de projecció molt bo, però, tot i això, no és el mateix que anar al cinema. Amb els llibres, en canvi, trobo que l'evolució ha anat cap a positiu. Ara, si descobreixo un llibre que em crida l'atenció, el compro digitalment i en cinc segons ja el tinc. Continuo anant a llibreries, però molt menys que abans. La manera en què consumim, ha canviat. El consum de cultura, també. 

Llegim diferent, també?
M'encanten els llibres físics, però he canviat de parer i ja no m'importa el format en què llegeixo, si en paper o digital. Per a mi l'experiència ja és la mateixa. Abans llegia ficció en paper i no-ficció en digital, però ja ni això. 

Per què aquesta distinció?
Creia que hi havia una major connexió emocional llegint en paper. No voldria sonar catastrofista però crec que als llibres físics els queden unes poques dècades de vida. 

Coneix a Fernando Trueba?
Ho diu pel seu discurs als Oscar?

Sí.
Billy Wilder també és un Déu per a mi. Si més no, és el meu director de cinema favorit. Encara més, també és el meu escriptor favorit. Així que sí, en aquest sentit connecto amb Fernando Trueba. Dies enrere, per cert, vaig estar sopant amb ell, amb en Fernando. Em va explicar un munt d'anècdotes relacionades amb Billy Wilder. Van arribar a ser grans amics. Ell és qui hauria d'haver escrit El señor Wilder y yo

Vostè va conèixer Mr. Wilder?
No. El vaig escriure una carta i ell em va contestar. Però això és tot. 

Què li explicava i què li va respondre ell?
Va ser una història una mica macabra. Jo sabia que estava molt malalt. La vida privada de Sherlock Holmes molt probablement és la meva pel·lícula favorita de Billy Wilder, tot i ser un gran desastre econòmic. Vaig escriure un article interminable sobre aquest film a la revista francesa Cahiers du cinéma. Va ser tot molt egocèntric, però vaig voler que Wilder llegís l'article. Eren els primers anys d'Internet. El fet és que vaig buscar l'adreça de Wilder al cercador, quin fos que fèiem servir aleshores, i la vaig trobar en dos segons. Li vaig enviar l'article i em va respondre poques setmanes després. Era una carta molt breu, però escrita amb extremada amabilitat. 

No puc imaginar la meva vida sense les pel·lícules de Billy Wilder

Com va descobrir el cinema de Billy Wilder?
A la tele. De petit, i encara ara, era molt fan de Sherlock Holmes. Un dia, sense saber res de Wilder, vaig veure a la BBC La vida privada de Sherlock Holmes. Em va fascinar. Era una recreació molt fidel, alhora que molt lliure. Wilder va afegir elements a la personalitat de Holmes fins aleshores inaudits. Era un Holmes molt més nostàlgic i melancòlic. La relació entre Holmes i Watson era molt més profunda i intensa. Tenia 14 anys i em va fascinar. Wilder va agafar un personatge extremadament popular i el va elevar a un nou nivell.  

Com seria el Jonathan Coe escriptor sense el cinema de Billy Wilder?
No puc imaginar la meva vida sense totes aquestes pel·lícules. Des que el vaig descobrir, moltes de les meves experiències vitals les equiparo amb escenes de les seves pel·lícules. 

Fedora va ser l'ocàs de Wilder com a cineasta. Té por d'escriure novel·les de gent gran per a lectors grans?
És inevitable. Fa més de 30 anys que publico novel·les, he vist els meus lectors créixer amb mi. De la mateixa manera, que em fa extremadament feliç descobrir que també tinc gent jove entre els meus lectors. No és l'habitual, però a vegades passa.