Un vaixell del segle XVII enfonsat, un cofre recuperat del seu interior per una companyia de caçadors de tresors, un litigi amb el govern espanyol, propietari de la fragata. No parlem de La Fortuna, aquella sèrie que Alejandro Amenábar estrenava fa unes setmanes a Movistar, sinó de l’inici de Way Down, la nova pel·li de Jaume Balagueró que demà divendres 12 de novembre arriba a les sales de cinema. “Una casualitat que em va explicar el mateix Amenábar”, admet el director català: “Vam rodar a un pis que estava just al davant de casa seva. I com l’Alejandro coneixia a alguns membres de l’equip, va venir de visita. Ell i jo només havíem coincidit a uns premis Goya on li fèiem un homenatge a Chicho Ibáñez Serrador, així que la seva aparició per mi va ser molt bonica, i ens va explicar el que estava preparant. Quina casualitat, encara que la seva sèrie no tingui gaire més a veure amb la pel·lícula que aquest inici”.
Maleïdes casualitats, perquè abans d’arribar als cinemes, a Way Down l’estan comparant també amb La Casa de Papel, i aquí sempre tens les de perdre: “Fa una mica de ràbia, però el guió de la pel·li és molt anterior a l’aparició de la sèrie. En tot cas, més enllà que a totes dues produccions hi hagi un robatori al Banco de España, no tenen gaire a veure. Tot això no passa de l’anècdota, però és el que hi ha”. La realitat és que, malgrat aquestes capricioses coincidències, Way Down s’acosta molt més a altres clàssics: “En realitat el guió está ple de picadetes d’ull. Les més presents al meu cap han estat Ocean’s Eleven o The Italian Job. I jo tinc debilitat des de sempre, em va quedar al cap quan la vaig veure de petit, una que no és ben bé una pel·lícula de robatoris: Ascensor para el cadalso, de Louis Malle. No és una heist movie, però sí que té alguna cosa del domini de la tensió que l’emparenta amb aquest gènere”.
Aquest divendres s'estrena Way Down, la nova pel·li de Jaume Balagueró. Foto: Jorge Fuembuena
L'atracament perfecte
Abracem el concepte: les heist movies són les pel·lis de robatoris perfectes, amb plans que farien córrer qualsevol amb dos dits de front. El de Way Down implica penetrar en el lloc més protegit del país, anar superant reptes en forma de mesures de seguretat, i acabar duent-se el botí. De Misión: Imposible a La trampa, de La búsqueda a El Equipo A, les influències, o els homenatges, o les inspiracions, només poden jugar-li a favor per situar-nos amb què ens ofereix una producció trepidant i adrenalítica, mil vegades vista però tremendament eficaç. I que afegeix un element extra prou divertit. El robatori està pensat per aprofitar l’única escletxa que el fa possible: aprofitar que tota Espanya està aturada per veure la final del Mundial 2010, la del gol al darrer minut, la de l’Iniesta de mi vida.
Explica Balagueró: “Una de les coses que em van semblar més atractives era la relació entre la heist movie i el món del futbol. Que només puguis penetrar dins un edifici inexpugnable com el Banco de España mentre es juga un partit com la final del Mundial 2010 em va semblar una premissa meravellosa. Un atracament calculat d’acord amb la durada del partit. I aquesta idiosincràsia tan espanyola que tot s’aturi perquè la selecció juga una final. No soc 'futbolero', de petit no m’interessava gens i de gran m’he aficionat una mica més, però no gaire. De tota manera, aquest ficar el dit a la nafra i riure’s una mica d’aquesta cosa tan espanyola d’aturar-ho tot quan hi ha futbol... això ja estava al guió, i em va fer molta gràcia”.
Aquest va ser, diu el cineasta català, el gran repte de la pel·lícula: “Tancar la Cibeles, que està al costat del Banco de España, i reproduir aquelles emissions en pantalles gegants dels partits del campionat, amb desenes de milers de persones al carrer mirant-se’ls, especialment amb la final. Era molt complicat fer-ho d’una manera que fos versemblant, creïble i, al mateix temps, emocionant, aclaparadora. Però vam aconseguir tallar tot el centre de Madrid i en una jornada vam poder rodar tota aquesta part”.
Lladres que són estrelles
Per la seva entretingudíssima aventura, Balagueró compta amb un repartiment internacional prou atractiu: Freddie Highmore (exnen prodigi a l’època de Charlie y la Fábrica de Chocolate, ara triomfant a la tele amb la sèrie The Good Doctor), Liam Cunningham (el lleial Davos de Joc de Trons), Famke Janssen (exnoia Bond a GoldenEye), Astrid Bergès-Frisbey (la catalana-francesa que va aterrar a Hollywood amb Piratas del Caribe: En mareas misteriosas i amb Rey Arturo: La leyenda de Excalibur). Tots ells acompanyats de Jose Coronado, Emilio Gutiérrez Caba i un Luis Tosar amb qui ja havia treballat a Mientras duermes. “Va ser un procés llarg en el temps, però molt més fàcil del que ens pensàvem. Un procés molt orgànic, sense gaires desacords amb els productors. I tothom ens va dir que sí. Vaig trobar-me un repartiment d’intèrprets molt entregats, molt implicats, que van formar una bona pinya per encarar junts aquesta feina: d’alguna manera s’ho van prendre com un joc i ho van gaudir molt, es van divertir. Això s’acostuma a dir sempre, però en aquest cas és cert. Amb el Freddie Highmore, per exemple, ens vam fer molt amics, que és una cosa que no acostuma a passar amb els actors. Però és algú tan proper, tan simpàtic, tan maco... Estic molt content amb tothom”.
Jaume Balagueró atraca el Banc d'Espanaya al seu nou llargmetratge, Way Down. Foto: Jorge Fuembuena
Balagueró ja no fa por
Amb Way Down, Jaume Balagueró s’allunya per primera vegada del cine de terror. “És molt difícil saber els motius que m’han portat a dirigir tantes pel·lis de por, més enllà que, òbviament, m’encanti el gènere. De tota manera, jo crec que ara no he fet un canvi tan bèstia. Al meu ADN com a espectador hi ha molt de cinema de por, però també moltes històries d’aventures, d’acció o de robatoris. Al final, el teu ADN com a espectador és el mateix que tens com a cineasta. No ha estat un canvi radical en absolut”.
En realitat, no és ben bé cert, això que mai s’havia llençat a fer un altre gènere. Ara que se celebren els 20 anys de la primera emissió d’Operación Triunfo és bo recordar que Balagueró i el seu soci de l’època, Paco Plaza, van codirigir OT: La película (busqueu-la a Netflix si no l’heu vist, és magnífica). “No saps com ens ho vam passar acompanyant aquella gent de gira. Vivint a la carretera, com El blues del autobús de Miguel Ríos. Girant per tota Espanya, seguint-los per pavellons i estadis... quina experiència tan bona i tan boja. M’encanta com va quedar aquell documental”.
Un motiu d'orgull
Amb una estrena posposada durant un any per culpa de la pandèmia, Way Down arriba als cinemes uns dies abans que Jaume Balagueró comenci el rodatge del seu nou projecte, Venus, segon llargmetratge del nou segell The Fear Collection, impulsat per Álex de la Iglesia: “Em fa molta il·lusió fer-la al costat d’una persona que admiro tant com l’Álex. Ell és qui, amb El Día de la Bestia, va obrir la porta a la nostra generació, amb el Paco, amb el Bayona, amb tants... per fer el què somiàvem: rodar aquell tipus de cine de gènere que vèiem a casa en VHS, fer-lo aquí i amb èxit. Ell va demostrar que es podia, i després ha passat tot el que ha passat. I Venus serà, és clar, una pel·lícula de terror bastant salvatge”. A banda, el director manté viva la flama seriòfila encesa quan es va fer públic el projecte de convertir el seu primer film, Los sin nombre, en una sèrie: “El projecte està una mica aturat, però crec que s’acabarà fent”, diu.
Acabem al·ludint al gran hit de la carrera d’en Jaume. Que et segueixin recordant [REC] és una murga o un orgull? “Un orgull, sense cap mena de dubte. Em segueix fent molta il·lusió. De fet, ara s’està fent un documental sobre el fenomen, i la veritat és que ens encanta recordar aquella experiència perquè va ser molt important per nosaltres, ens va canviar la vida”.