Helena Guilera: "La literatura catalana té un complex d'inferioritat"

Helena Guilera (Barcelona, 1993) ha estat una de les debutants de la represa literària d’aquesta tardor. Editora, exagent literària i amb formació musical al Liceu, ha escrit L’escuma (Periscopi), una novel·la emotiva que pivota sobre dues malalties: l’Alzheimer del Juli, i la bipolaritat del Sergi. A través de recurrents monòlegs interiors – cita Virginia Woolf i James Joyce entre els seus autors preferits– Guilera teixeix una xarxa de personatges i situacions que ens apropen als terratrèmols dels qui les pateixen, però també als de les persones que els envolten. I ho fa amb el fil de la física i de la música, els quals converteix en una manera alternativa d’entendre i explicar la realitat.

✒️Tatiana Țîbuleac, l'escriptora que odiava la seva mare
 

L’escuma és plena de física i de teoria dels forats negres. D’on surt aquesta fascinació?
Realment és un interès que em va sorprendre a mi mateixa de tenir. No tinc formació en aquest camp i inclús a l’escola m’agradaven molt més les humanitats que no pas les matemàtiques. Sobretot, però, va venir d’una idea molt concreta que és la del forat negre. D’una manera bastant espontània, se’m va acudir que un forat negre podia ser una experiència molt semblant a una depressió i a partir d’aquí em vaig posar a llegir sobre el tema.

El llibre ha exigit un procés de documentació intens?
Molt. Quan em vaig posar a escriure aquest llibre, la meitat de les coses que hi surten no les coneixia ni remotament. Li donen molt de sentit a la novel·la perquè m’interessava molt veure la realitat a través de la lent de la física.

Els conceptes de la física poden servir per explicar les lleis humanes, vols dir.
Totalment. Tant la física com a la música tenen el mateix paper a la novel·la: són maneres alternatives al llenguatge parlat d’explicar la realitat. I aquesta realitat poden ser les emocions o les relacions humanes o una realitat més filosòfica.

Tant la física com a la música tenen el mateix paper a la novel·la: són maneres alternatives al llenguatge parlat d’explicar la realitat

La intenció d’utilitzar-les així ja la tenies clara abans de posar-te a escriure?
Sí, per mi la idea del forat negre va ser espontània. Però quan vaig començar a construir una mica la història vaig pensar què més podia trobar. I quan feia les lectures de física en el procés de documentació sempre el tenia al cap pensant al·legòricament: "això a quin personatge li pot encaixar?". Ja pensava com podia donar-li un segon significat. A vegades hi ha la concepció que la ment física o matemàtica és molt quadrada, però el que vaig descobrir fent la recerca és que és el contrari: és una ment molt oberta i imaginativa. La majoria de teories encaixen molt bé amb la realitat, però són inventades, s’han d’imaginar.

Aquesta necessitat de ser imaginatiu s’aplica també al personatge que és física a la novel·la, la Lucía?
El que em va fascinar d’aquest món era la creativitat de la gent. Alguns dels científics que hi surten citats són persones amb una ment molt imaginativa: Einstein, Heisenberg, etc. I per mi el personatge de la Lucía és precisament això: una persona que té un marc mental molt particular i que en un moment traumàtic és capaç d’interpretar la realitat de manera molt rica. La física li dona un lloc on agafar-se. Potser és aquest prototip de científic més tirant al caos i a tenir idees estranyes, que no pas el de fer números.

La idea del forat negre i la paradoxa de l’horitzó d’esdeveniments et serveixen per explicar L’escuma?
El tema del forat negre em va servir molt perquè entre moltes altres coses el que encarna és una paradoxa. L’horitzó d’esdeveniments, que està dins del forat, és una línia que demarca una realitat que diu que sí i una que diu que no. I les dues, segons els científics que els estudien, són veritat, són verificables. I això és una paradoxa, és a dir, una realitat que es nega a si mateixa. Per mi era això l’essència del forat negre encarnada en el Sergi, que és una persona que és bipolar i que té oscil·lacions anímiques molt fortes. Els bipolars passen temporades que són eufòrics i molt oberts i temporades que són el contrari, tancats i deprimits. Per mi, això de l’experiència humana de les relacions, en què hi ha coses que són impossibles d’entendre, també passa en la ciència. No t’ho pots explicar. I això porta, en general, a un exercici més d’acceptació o de convivència amb allò que no pots entendre.

No podem explicar els comportaments de les altres persones?
Exacte. No podem quantificar-los ni passar-los per un filtre de raonament moltes vegades, dir: "això ho ha fet per aquesta raó". Jo crec que en les relacions això ja passa i en el cas d’una persona bipolar s’accentua. I es veu també amb l’Alzheimer, que costa molt de pair, de digerir i de racionalitzar, perquè no tenim les eines discursives per a fer-ho.

Per mi, això de l’experiència humana de les relacions, en què hi ha coses que són impossibles d’entendre, també passa en la ciència

Què t’interessava de crear personatges així?
En el cas del Sergi i la bipolaritat, el que més m’interessava era la dualitat que fa que una persona et pugui donar una cara un dia, i una altra d’oposada el següent i que això no la converteixi una mala persona. Per altra banda, també la similitud amb el forat negre, la riquesa que em permetia fer el salt a la física. Tot i això, crec que tampoc hi entro tant en la bipolaritat, perquè és un personatge que està absent en la novel·la. Em quedo una mica al marge de l’experiència.

L’interès, doncs, és per com és possible conviure-hi, per la resta de personatges que s’hi enfronten?
Sí, jo crec que a mi m’interessa molt més la persona que acompanya que no pas l’experiència en si de la bipolaritat, perquè m’hi vaig sentir molt lluny. A l’hora d’escriure la veu del Sergi no va funcionar. No vaig poder traslladar al paper què passava per la ment d’un bipolar perquè no ho sé. Va quedar com un personatge que és una absència i el que importa és què passa als que han acompanyat a aquesta malaltia.

Sí que entres, però, en la veu del Juli, el personatge que pateix Alzheimer.
Suposo que és perquè sí que he estat a prop d’un pacient amb la malaltia i ho he pogut conèixer més. I després aquí també hi ha la qüestió de la memòria que sí que m’interessa més tant des del punt de vista social com científic. M’he sentit que tenia accés de forma molt més natural a algú que està perdent la memòria i que, per tant, s’està perdent a si mateix.

Al llibre hi ha un esforç molt gran per a construir la interioritat dels personatges. I molt de monòleg interior.
Les veus dels personatges van sortir així. El tema del monòleg interior, sobretot en el cas del Juli, m’agrada perquè t’ensenya l’experiència en primera persona d’estar quedant-se sense memòria. No sé si me n’he sortit o no, però he gaudit molt llegint els textos de Jaume Cabré, en què hi ha aquesta veu tan disruptiva o trencada que es barreja amb la del narrador. Quan feia el personatge del Juli tenia això molt present.

Parlant de Cabré, tens una relació estreta amb la literatura catalana? T’hi emmiralles?
És molt curiós perquè no m’hi sento gaire a prop, segurament perquè he llegit molta més literatura internacional que catalana. Evidentment, he llegit Rodoreda i és genial, però no te’n diria molts més de catalans. Hi ha autors molt joves aquí que estan sortint ara i que escriuen molt bé i que veig que sí tenen aquest arrelament i aquesta relació estreta. Jo segurament no m’hi sento tan lligada i m’agradaria estar-hi molt més. És com una assignatura pendent. A vegades hi ha complex d’inferioritat en la literatura catalana, com si no fos tan bona com les altres, i això no m’agrada gens.

És molt curiós perquè no m’hi sento molt a prop de la literatura catalana: segurament perquè he llegit molta més literatura internacional

L’altre llenguatge important a la novel·la és el de la música, un univers que coneixes bé.
Vaig fer els quatre anys de la carrera de música al conservatori del Liceu i després d’acabar vaig pensar que no m’hi volia dedicar professionalment perquè per a mi implicava massa.

Llegint el llibre fa la sensació que fas un retrat del món de la música com un univers molt exigent, fins i tot cruel.
Crec que t’ho pots passar molt bé i molt malament estudiant música. Hi ha professors molt bons i el contrari. No volia fer una crítica ni caure en el tòpic. Crec que si ho passes malament és per com t’ho estàs prenent tu, per les teves expectatives i les teves pròpies exigències. Però sí, el Juli com a personatge és una persona molt autoexigent i arriba un moment que les seves expectatives superen a la realitat. I tot el que li passa per davant no és prou.

“Tot està en funció de la distància, de si tenim les persones a prop o lluny”. Per què vas triar una cita de Virginia Woolf sobre la distància per encapçalar el llibre?
Per mi el més important de la novel·la no és el concepte de distància sinó el de proximitat. Té l’explicació científica i jo ho trasllado al terreny humà. El que fa que la paradoxa del forat negre existeixi és la distància a través de la qual observes els fenòmens. Si els observes de molt a prop, les forces actuen d’una manera i fan que l’experiència del temps sigui una. I, en canvi, si ho fas de més lluny, les distàncies es fan més llargues i les velocitats més curtes, tot va molt més lent i l’experiència del temps canvia. Això fa que existeixi una ciència per les partícules i una ciència per als cossos més grans, que quan les intentes ajuntar es contradiuen. I això genera perplexitat.  Em semblava molt fàcil fer el pont amb les relacions humanes o els fenòmens socials i polítics. Quan tu estàs molt a prop d’una cosa, arriba un moment que ets incapaç de discernir què passa. Però quan fas un salt endarrere és tan fàcil jutjar...