Glen E. Friedman m'espera assegut en una cadira al 19 del carrer Sant Pere Més Alt, el local que fins el pròxim dimarts 21 de juny acull una exposició retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Duu ulleres de sol i està escoltant música. M'apropo, el saludo i, curiós de mena com soc, li pregunto què està escoltant. "Si em preguntes per aquest moment en concret, no res, estava escoltant missatges de veu", contesta. M'allarga el puny i ens presentem a l'estil de la nova normalitat. "Si em preguntes, així, en general, per la música que escolto, et respondré que la mateixa música que escoltava quan era jove. El punk i el hardcore dels setanta i vuitanta és el que em segueix inspirant. És la música amb què vaig créixer, la veu de la meva generació. La música actual és per la gent jove d'avui dia. I això no significa que no m'agradi. Hi ha coses que em semblen boníssimes, però no m'arriba amb la mateixa intensitat amb què em continuen arribant Jimi Hendrix, Black Flag, Fela Kuti, Stooger, Germs, Beastie Boys, The Damned, Public Enemy, Misfits, Ice Cube... Això és el que escolto". Moltes d'aquestes bandes també són l'objecte protagonista dels seus retrats. Documentalista sense voler ser-ho, les seves fotografies, sempre amb vocació artística, de l'skate al punk i el hip hop, han transcendit com el millor testimoni del naixement i eclosió d'alguns dels moviments culturals juvenils més influents i rellevants del segle XX.
Què va venir primer la música o l'skate?
Vulguis o no, la música t'acompanya des del moment en que neixes, però vaig començar en la fotografia a través de l'skate. Jo era un adolescent que patinava. També m'agradava fer fotos. Era inevitable que tots dos mons acabessin trobant-se.
Quan va passar?
El 1976, quan només tenia 14 anys. Amb 10 anys, havia tingut una Polaroid i després vaig tenir una Kodak Instamatic. Més tard ja vaig començar a treballar amb una càmera amb pel·lícula de 35 mil·límetres. Era una càmera molt dolenta, però del primer carret que vaig disparar van sortir unes fotos de Jay Adams, tot una llegenda de l'skate, que em van publicar a la revista Skateboarder.
En aquella època passaven tantes coses i tot era tan intens que un dia semblava una setmana, una setmana un mes, i un mes un any
I la música quan va arribar?
El punk rock va arribar pocs anys després. Era una altra subcultura a què em vaig sentir connectat immediatament. He tingut la gran sort de viure el naixement de tres de les subcultures juvenils més influents del segle XX: skate, punk i hip hop. En aquella època passaven tantes coses i tot era tan intens que un dia semblava una setmana, una setmana un mes, i un mes un any. Hi ha fotos que potser només ha passat un any entre una i altra, però a mi em semblava, encara ara, que havia passat una dècada. Per tot el que havíem viscut en aquell any i també per la meva evolució com a fotògraf. Vaig retratar a Eric B. & Rakim quan van publicar el seu primer disc Paid in Full i Ice Cube quan N.W.A. van publicar Straight Outta Compton. El primer és de 1987 i el segon de 1988, però semblava que entre un i l'altre hagués passat tota una vida. I només havia passat un any.
Quant et van pagar per la teva primera fotografia?
30 dòlars. Vaig rebre el sobre amb el xec i no m'ho creia. Va ser molt irònic, perquè pocs mesos abans, a l'institut, amb 13 anys, vaig anar a petar de casualitat a un curs de fotografia. Com tenia una càmera molt dolenta, gairebé suspenc. Mig any més tard ja estava publicant fotos. Tenia una gran confiança en la meva visió de les coses i volia compartir amb el món tot allò que a mi m'estava inspirant com a persona: skaters, punks, rapers... Tots ells em semblava que havien de ser mostrats al món tal com jo els veia. Volia que tothom sentís el que jo sentia quan mirava o escoltava a tots aquells joves que retratava. Això era el que m'impulsava a agafar la càmera. Primer va ser l'skateboard, després el punk rock i més tard el hip hop. Era un adolescent amb una càmera. No hi havia cap pla. Senzillament va passar. Tenia 14 anys i des d'aleshores no hi ha hagut un mes en què una foto meva no hagi estat publicada en una revista d'arreu del món.
Volia que tothom sentís el que jo sentia quan mirava o escoltava a tots aquells joves que retratava. Això era el que m'impulsava a agafar la càmera
Què intentes captar amb les teves fotografies?
Jo intento retratar, no captar. El matís és important.
Què intentes retratar amb les teves fotografies?
La integritat del retratat. La seva personalitat. Les emocions del moment. I amb tot això crear una composició el més bella possible. Això i resultar ser inspirador a l'espectador. Tal com m'ha passat ara mateix, abans de començar l'entrevista.
Què ha passat?
Ha entrat a l'exposició una dona que no coneixia la meva feina ni tampoc cap dels grups o skaters que apareixen retratats a les fotografies. Però m'ha dit que així i tot, les meves fotografies li havien encantat perquè li retransmetien alguna cosa. No hi ha millor elogi que aquest. Aquesta dona no podia estar més allunyada del món del hardcore punk o el hip hop, però ha apreciat la bellesa, l'emoció i la intensitat d'aquestes cultures. Objectiu complert.
Quan et vas adonar que estaves creant art a través de les teves fotografies?
Des del primer moment. Mai he volgut ser un documentalista. No he volgut captar res. El que sempre he perseguit a través de la fotografia ha estat compondre alguna cosa bella. Evidentment, hi ha una part de documental i història en els meus retrats, perquè donen testimoni del naixement d'expressions culturals molt importants, però també sempre he volgut tenir una mirada única i artística sobre les coses.
Mai he volgut ser un documentalista. No he volgut captar res. El que sempre he perseguit a través de la fotografia ha estat compondre alguna cosa bella
Però aquesta part documental hi és perque vas ser el primer en retratar el món de l'skate, el punk i el hip hop.
Això és mentida. No he estat mai el primer en res. Com jo, hi havia molts altres joves fent fotografies de tot allò que estava naixent. Però les meves fotografies sí que tenen aquest enfocament artístic que passa per transmetre passió i emoció.
Quins són els grups o skaters més fotogènics?
Si parlem del món de l'skate, Jay Adams, era extremadament fotogènic. Era un patinador molt salvatge i agressiu. Era només un any més gran que jo i ens vam fer molt amics. Sempre em demanava que el retratés provant cada truc nou que intentava. El mateix podria dir de Black Flag. Eren pura intensitat. En cada foto que els vaig fer en directe sembla que estiguin a punt de morir. En ells tot era emoció, agressivitat i bogeria. El meu nou llibre està dedicat exclusivament a Black Flag. Poques bandes m'han inspirat tant com ells.
Però tot i haver fet retrats icònics, com la foto a Minor Threat a la porta de la Dischord House, ets especialment reconegut per la teva feina amb Public Enemy i Beastie Boys.
Conec a tots dos grups des dels seus inicis. Als Beastie Boys, de fet, els coneixia fins i tot d'abans que formessin el grup, de patinar plegats. Després van muntar els Beastie Boys i al principi feien música punk. Eren dolentíssims. No m'agradaven gens. Així que en aquella època no els vaig retratar (riures).
Els Beastie Boys al principi feien música punk. Eren dolentíssims. No m'agradaven gens. Així que en aquella època no els vaig retratar
Però després sí.
Perquè van començar a fer hip hop i en això eren boníssims. Són una paios divertidíssims. Quan van venir per primera vegada a Califòrnia els vaig descobrir Los Angeles i tot el que s'estava coent per allà. Vam fer uns fotos sensacionals. Quan van tornar a Nova York les van ensenyar a molta gent i això em va obrir les portes de la ciutat.
I a treballar amb a Public Enemy.
Chuck D i Hank Shocklee de Public Enemy treballaven en una botiga de discos. L'any 1982 vaig publicar un fanzine amb les meves fotos que vaig anomenar My Rules. D'aquest fanzine van arribar unes poques còpies a la botiga en què treballaven i allà van veure les meves fotos amb els Beastie Boys. Va ser per això, exacte, que van voler treballar amb mi.
La foto de portada de It Takes a Nation of Millions to Hold Us Back, molt probablement el disc més important de la història del hip hop, és teva.
Des d'aleshores he treballat amb ells infinitats de vegades. Vam fer molt bona amistat i seguim sent molt bons amics. De fet, mantinc molt bona relació amb gairebé tots els skaters i músics que he fotografiat.
Abans necessitaves una gran foto per mostrar-te al món. Ara necessites saber-te comunicar bé a les xarxes socials
Quan ha estat l'última vegada que has fet una foto?
Fa uns minuts. Com tothom, faig fotos amb el meu telèfon constantment. És només quan vull crear un retrat amb essència artística que prenc la meva càmera.
I quan ha estat l'última vegada que ha passat això?
Ja no faig moltes fotografies així. Tinc 60 anys. Els grups nous necessiten que els retratin fotògrafs nous. Si es que volen, perquè ara hi ha infinitat de maneres de comunicar-se a través de les xarxes. Abans necessitaves una gran foto per mostrar-te al món. Ara necessites saber-te comunicar bé a les xarxes socials. Tota la vida que m'ha interessat la política, ara qui realment m'agradaria retratar és Alexandria Ocasio-Cortez.
Tota la vida que m'ha interessat la política, ara qui realment m'agradaria retratar és Alexandria Ocasio-Cortez
No ho has aconseguit?
Fa quatre anys que ho intento, però encara no ho he aconseguit. És una de les poques persones que realment m'han inspirat en els darrers anys.
Serà algun dia la presidenta dels Estats Units?
Ho desitjo amb tot el meu cor. No ho tindrà fàcil, però. El país està ben fotut. Mira si hi ha idiotes als Estats Units que hem hagut de patir Donald Trump com a president durant quatre anys.