Les paraules poden ser molt filles de puta i necessitem recuperar el sentit comú. Dues idees que sobrevolen en la xerrada amb un monstre amb qui sempre és un plaer fer-la petar. Monstre en el bon sentit. Una bèstia. Un actor magnètic, que ho seria fins i tot llegint davant la càmera les instruccions de muntatge d’un moble d’Ikea. Seiem per parlar sobre cinema i política, sobre consciències i llengua, amb l’Eduard Fernández (Barcelona, 1964) a una terrassa de Sant Sebastià. Al Festival presenta Mediterráneo, la pel·lícula de Marcel Barrena que explica com un tal Òscar Camps, empresari i socorrista de Badalona, es va sentir empès a viatjar a Lesbos després de veure una impactant fotografia que mostrava el cadàver d’un nen, l’Aylan Kurdi, a una platja turca. Camps i el seu company de feina, Gerard Canals, van agafar un avió i, armats amb una sabata i una espardenya, es van plantar a l’illa grega per donar un cop de mà organitzant el caos i fer el que millor sabien: ajudar a salvar vides. Una pel·lícula notable en molts sentits amb un repartiment en què també brillen Anna Castillo, Dani Rovira i Sergi López

Una aventura, la gènesi del que després seria l’ONG Open Arms, que es converteix en una pel·lícula poderosa, i que prendria tot el seu sentit si despertés consciències. En aquest sentit, l’entrevistador és mostra una mica més escèptic que l’entrevistat: “Estem d’acord que hauríem de buscar una altra paraula, perquè això de pel·lícula necessària... És qüestió de fer cosetes petites i constants. Això de la pel·lícula és una més. És una gota, que si fem que sigui malaia, llavors tindrà la seva eficàcia”, explica. I continua, quan ens qüestionem la força que pot tenir un únic individu davant un problema, un conflicte, enorme: “Podem dir que les coses no canviaran mai, que no hi ha manera que la gent prengui consciència, que sempre ens guanyaran... O, com deia l’Òscar, pots fer el que tu sentis, el que a tu t’hagi de fer sentir bé fer. Així que fer una pel·lícula com Mediterráneo segur que ajuda, sobretot, i ara m’ha sortit el to del Casaldàliga (riu), perquè si hem d’esperar una mobilització, no farem mai res”.

No és gratuïta la cita i el to de veu del bisbe Pere Casaldàliga que li ha sortit quasi de casualitat. Fernández el va interpretar a Descalç sobre la terra vermella (2013). Diu que continua sent el paper que més l’ha marcat a la seva llarga i exitosa carrera. I, com en el cas d’Òscar Camps, demostra que una persona pot fer molt: “En Camps va anar a Lesbos a ajudar aquelles persones perquè era el que li sortia de dins. La pel·lícula incideix en això: l’Òscar i el Gerard van anar a fer la seva feina. El que passés després a terra ja no era cosa seva, la feina del socorrista és salvar la gent de morir ofegada a l’aigua. Hi ha un missatge d’esperança i contra la vagància: què puc fer jo sol? Doncs de moment posa’t en marxa i esbrina-ho, en tot cas dormiràs millor i estaràs més content de tu mateix, i potser això genera una inèrcia i més gent s’hi apunta. La resta són excuses i quan diem que no es pot fer res... alguna cosa sempre es pot fer”, afirma. “Les xarxes socials, quan estan ben utilitzades, també hi contribueixen: crec que la gent va agafant consciència de moltes coses, i ves a saber, potser el govern de torn pot anar al darrere, ni que sigui només per aconseguir més vots”.

EuropaPress 3956324 actor eduard fernandez photocall pelicula mediterraneo festival
Eduard Fernández dóna vida a Òscar Camps a la pel·lícula Mediterráneo. Foto: Alberto Ortega / Europa Press

Els polítics, un entrebanc

Però aconseguir vots és la raó per la qual els polítics fan qualsevol cosa, no? “Sens dubte, però són ells els que tenen els mitjans. Hi ha gent en contra d’Open Arms, i crec que s’equivoquen. Crec que qualsevol dels que posen en dubte la feina que fa Open Arms argumentant coses estranyes, si estigués davant d’algú que s’està ofegant, actuaria igual: tothom els donaria la mà, els intentaria salvar, tothom. També l’Abascal de VOX. Per humanitat i, sobretot, perquè som micos, ho faríem pel National Geographic, per pur instint animal”.

Continuant amb el paper de les institucions polítiques i la seva passivitat davant el drama humanitari de la immigració i els refugiats, Mediterráneo manté un discurs dur, per exemple, cap a la Unió Europea. Fernández opina: “La política és tremenda. I el negoci. I quan s’ajunten... Mira que per algunes coses soc molt puta, però per d’altres soc molt ingenu: amb el rei emèrit, per exemple, hòstia tu, tot això ha fet? O Jordi Pujol i la seva família... tot això han fet? Passa a tot arreu, qui pot molt, molt. Qui pot menys, menys. Després hi ha gent bona, també, eh... jo era veí de Josep Maria Eno de Lasarte i de la seva dona, la Carme, que tocava el piano. I aquest home, que era de Convergència i Unió, era una eminència, però el tenien apartat. Els polítics...”.

Ens hem atipat de veure com l’arribada de persones que fugen de casa i arriben a les platges europees en pastera passa de drama humanitari a arma llancívola al Congreso o a qualsevol institució política. “Les paraules són meravelloses, però també poden ser molt filles de puta. Jo vaig estar quatre anys a Els Joglars i sé com es pot argumentar, amb la mateixa lògica, una cosa i la contrària al mateix moment. Els polítics també ho van fer amb ETA i les seves víctimes. Hòstia, és que s’hauria de recuperar una certa ètica. De fet, els polítics haurien de recuperar tantes coses... Per començar, el sentit comú, que és una cosa que hauria de manar fins i tot dins el Codi Penal. A les sentències s’hauria de tenir en compte el sentit comú, hauria de ser un element imperant. Perquè hi ha coses que clamen al cel. I amb el tema dels refugiats es diuen autèntiques bestieses”.

Òscar Camps, un home polièdric

Camaleó d’enorme talent, Eduard Fernández aconsegueix que a Mediterráneo es confonguin l’actor i el personatge. I veiem un Òscar Camps que, i aquesta era una de les claus de la feina de l’intèrpret, no és cap sant. “De fet, l’Òscar sempre em diu que l’he tret molt antipàtic (riu). Amb ell tenim moltes coses en comú: tots dos tenim una certa timidesa, una edat similar, som barcelonins... I, a banda de la barba, físicament vaig agafar-li l’aire. Recordo un dia que la seva nòvia l’esbroncava per fumar quan era jo qui ho feia i no ell (riu). Però sí, es tractava de trobar-li els contrapunts al personatge. Jo sempre dic que una cosa és el que sap el personatge sobre si mateix, i l’altra és el que l’actor sap sobre el personatge i el que ell ignora. Són detalls que permeten donar-li color a un personatge. En cas de l’Òscar, el personatge parteix de la seva impulsivitat. És algú que no pot estar-se quiet, ves a saber per què. I des d’aquesta impulsivitat, veiem com això afecta la seva vida personal i familiar. O veiem també la relació amb la seva filla, que s’arregla gràcies a compartir la professió, això és bonic”.

Interpretar algú real i viu, que a més estava present al rodatge, és particularment complicat? “L’Òscar sempre ha estat molt respectuós, s’ho ha mirat tot des de fora, és un món que se li escapa. Hem parlat moltíssim, de tot i sense embuts. I hi ha coses assenyalades a la pel·lícula, coses que l’actor agafa per construir el personatge: per exemple, aquesta impulsivitat de la qual parlàvem i aquesta voluntat d’ajudar els altres, que potser té a veure amb un buit per omplir, a un malestar personal...”.

EuropaPress 3956330 actor eduard fernandez fundador ong open arms oscar camps photocall
Eduard Fernández i Òscar Camps a la presentació de Mediterráneo al Festival de San Sebastià. Foto: Alberto Ortega / Europa Press

Eduard en sèrie

Tornant als polítics, a les paraules filles de puta i a la manca de sentit comú, li preguntem a Fernández per com es veu la Taula de Diàleg i, en general, el present de la relació Catalunya-Espanya, ara que l’actor s’ha instal·lat a Madrid. “Ui, con la iglesia hemos topado (riu). A Madrid és un tema que està menys present que a Catalunya. La gent està cansada, avorrida del tema. I igual que et dic que en els judicis un error de forma pot deixar lliure a algú que tots sabem que és culpable, també crec que a Catalunya tothom s’està agafant a la lletra petita, a la paraula, a la coma, en lloc de fer servir el sentit comú. L’altre dia, a la taula de negociació, Convergència, es digui com es digui ara, s’agafava a qui havia d’assistir, que si Jordi Sánchez que si no sé qui... No jugueu més amb les paraules. Us voleu carregar la taula? Dieu les coses com són. Escoltes com diuen que el Gobierno vol anul·lar Catalunya, que passi el temps... Dit amb unes altres paraules, tots volen el mateix: eixamplar la base. Uns cap a un costat, i els altres cap a l’altre. I després són iguals en tot, em sembla a mi. Quan un independentista et diu unionista, ho fa amb un to d’insult. Jo no soc independentista, en principi... perquè ves a saber. Però tinc clar que els independentistes també són unionistes: o imaginem que si a Barcelona, en un referèndum, sortís el no... voldrien separar-la de Catalunya?”

Això sí, Fernández, que no és amic de les banderes (“com a molt, només la blanca quan la cosa està molt malament, i sempre que no sigui la del Real Madrid”, diu entre riures), també té clar que els nacionalismes van per barris: “Hi ha una cosa que no suporto, tot i que té la seva part bona: a Madrid comencen a tenir clar que existeix el nacionalisme madrileny, fins ara ells no sabien que ho eren. I ho eren molt. I això és gràcies a Ayuso”. Una de les parts bones és no trobar-te la teva ex: “Hòstia, és que l’Ayuso és...”, i torna a riure.

Ens acomiadem d’Eduard Fernández preguntant-li per un futur marcat per les sèries. En rodarà una de la que no pot explicar res. I els ulls li brillen enmig del silenci quan li preguntem per la segona temporada de 30 monedas, la producció d’Álex de la Iglesia per HBO. I continua somrient quan, ara sí, pot explicar el què pot explicar: “Faré un monòleg al teatre, el primer de la meva carrera. L’estrenarem al gener de 2023. El dirigirà l’Andrés Lima, és un text que es diu Todas las canciones de amor, i on faré d’una senyora. Vull enfocar-ho com un petit homenatge a la meva mare, que va patir alzheimer i va morir durant el confinament. I també he escrit i dirigiré un curt, que és una altra cosa que també tinc moltes ganes de provar”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat