Carolina Durante van ser un dels noms que ahir van sonar al Parc del Fòrum. La banda madrilenya, sensació de l'escena indie estatal des de la seva irrupció el 2018 amb 'Cayetano', va presentar a Barcelona el seu segon disc, Cuatro chavales (Sonido Muchacho, 2022), nou blister de píndoles de pop punk sulfúric. Poques hores abans de la seva actuació al Primavera Sound, ens vam trobar amb Diego Ibáñez (veu), Mario del Valle (guitarra), Martín Vallhonesta (baix) i Juan Pedrayes al quatre estrelles en què els havien allotjat. "No recordo el nom, però vam anar a Sevilla a una entrega dels premis MTV i ens van allotjar a un hotel espectacular", apunta el cantant del quartet. Era petit, amagat, pel centre, però el millor hotel en què hem dormit".
Com és la vida a carretera?
Juan Pedrayes: Avui, venint cap a Barcelona, hem punxat roda.
Diego Ibáñez: Jo preferiria haver-me de saltar tota la part dels viatges. Premer un botó i aparéixer directament a la sala o el festival en què hem de tocar.
Martín Vallhonrat: Mola molt més la vida en tren. Sortir de gira està bé, però pot arribar a ser molt cansat.
Mario del Valle: Has d'aprendre a apreciar les petites coses que t'ofereix sortir de gira, com les navalles de record que es venen a les benzineres (riures).
Quina és la situació més surreal que us ha passat mai sortint de gira?
Martín Vallhonrat: Recordo una vegada que havíem de tocar un dia a Lugo i l'endemà a Almeria. Una bestialitat així. Vam haver de fer nit en un punt intermig i vam parar a Lagartera, Toledo. Quan vam arribar, com a les tres de la matinada, l'amo de l'hostal on havíem de fer nit, estava dormint sobre la barra del bar del local. El vam haver de despertar. L'hostal, per cert que també es deia Lagaretera, estava ple de llangardaixos.
Si la pandèmia hagués durat només un o dos mesos ens hauria anat bé per donar-nos un respir. Però va ser massa llarga
Éreu la banda del moment i ens van confinar.
Juan Pedrayes: Si la pandèmia hagués durat només un o dos mesos ens hauria anat bé per donar-nos un respir. Però va ser massa llarga.
Diego Ibáñez: Estàvem en la cresta de l'onada i tot es va aturar. Sí que és cert que ens va ajudar a gravar el disc nou amb més calma. Tot i que hauria preferit fer-ho en condicions normals. Recordo estar escrivint les lletres i ja no és que estigués trist, sinó que era fastigueig i no saber què fer amb la meva vida.
"Mi respuesta a todo es, joder no sé". Amb pandèmia o sense, les teves lletres sempre han sigut així.
Diego Ibáñez: Ara menys, però soc propens a la queixa.
També hi ha molta ironia. A 'Tu nuevo grupo favorito' us en foteu descaradament de tots els que us van elevar a banda generacional del moment.
Diego Ibáñez: Sí, és un tema en què em ric de tot el que s'ha parlat de nosaltres. Fins i tot me ric de la imatge que la nostra discogràfica ha donat de nosaltres. Vaig escriure la lletra a partir de titulars i peus de fotos de premsa. Una suma de frases recurrents.
Tot i que és evident que no fem res nou, hem assolit un so definitivament Carolina Durante
Musicalment, la fórmula també està perfectament definida: guitarres i dos minuts de melodies incontestables.
Diego Ibáñez: Tot i que és evident que no fem res nou, hem assolit un so definitivament Carolina Durante. La gent si escolta una cançó nostra la pot reconèixer molt ràpidament. Potser canviem en algun moment. Finalment, si sempre fas el mateix, t'avorreixes.
Cuatro chavales va sortir ara fa mig any: ja esteu avorrits?
Martín Vallhonesta: Dintre de poc publicarem un single nou.
Diego Ibáñez: Els sentiments estan a flor de pell, hem de començar a compondre temes nous.
Què ha passat?
Diego Ibáñez: Res, la primavera (riures). El fet és que, en total, hem publicat 42 cançons en quatre o cinc anys. Potser és un ritme una mica frenètic per a un grup de guitarres, però en comparació amb la gent del trap o el rap no és res. Pxxr Gvng et feien un tema nou cada setmana, sinó cada dia. Però les dinàmiques d'un grup són diferents a les dels artistes d'urbana, que arriben a l'estudi i ja es troben amb un productor que els ha fet diverses bases.
No tenim un Noel Gallagher que es presenti al local amb cançons acabades de principi a fi
Com treballeu vosaltres?
Martín Vallhonesta: Com caigui. Quan surt una idea la treballem i ja. No hi ha fórmules secretes.
Diego Ibáñez: No tenim un Noel Gallagher que es presenti al local amb cançons acabades de principi a fi.
Seguiu quedant al local per assajar?
Martín Vallhonesta: Un grup com nosaltres, que toca el 80 o el 85% dels caps de setmana de tot l'any, l'últim que té ganes de fer quan arriba dels concerts és quedar per assajar.
Diego Ibáñez: Amb tot, per tocar o no, seguim quedant totes les setmanes per veure'ns i sortir per Madrid.
Martín Vallhonesta: Seguim fent el que fèiem sempre: ens trobem, anem a prendre alguna copa, sortim a sopar o a dinar, ens deixem caure per algun concert...
Quin és l'últim concert a què heu anat?
Martín Vallhonesta: Una banda argentina que es diu 107 Faunos. Allà vam coincidir tots. I crec que ni havíem quedat. Sabíem que estaríem. La nostra és com una relació de família, que arribes a casa i saps que et trobaràs amb la parella.
Mario del Valle: Jo era fan de 107 Faunos i després del concert encara ho sóc més. Va acabar i desitjava que tornés a començar. Els vaig escriure per felicitar-los.
Tot i tenir coses dolentes en què no pensaves quan ho vivies des de fora, viure de la música és molt millor del que havíem somiat
Viure de la música és tal com ho havíeu imaginat, o el somni no és tan bonic ara que s'ha fet realitat?
Diego Ibáñez: Sí que ho és, 110%.
Mario del Valle: Tot i tenir coses dolentes en què no pensaves quan ho vivies des de fora, viure de la música és molt millor del que havíem somiat.
Diego Ibáñez: Per exemple, ara quedar per assajar em fa pal, però sí que noto que tinc moltes ganes de començar a compondre de nou.
Martín Vallhonesta: El típic assaig de tocar el repertori dels concerts és un malson. De fet hi ha temes que no toquem i que després ens surten fatal en directe (riures)
Quins temes ja no toqueu?
Diego Ibáñez: 'La noche de los muertos vivientes', molt poques vegades. I 'Cayetano' directament no l'assagem, però als concerts la toquem.
Juan Pedrayes: Si no la toquem ens maten.
Mario del Valle: Però és que aquestes dues, són cançons molt fàcils. No fem jazz fusió.
El local on el teniu?
Juan Pedrayes: Per Moncloa, al centre de Madrid. El compartim amb Cora Yako.
Diego Ibáñez: Tenir un local propi al centre de Madrid és un xollo. Van molt buscats.
Mario del Valle: Feia anys que buscàvem local. Fins aleshores sempre havíem estat a llistes d'espera. Ironies de la vida, aquest el vam aconseguir una setmana abans de confinament. No ha estat fins ara que l'hem pogut començar a gaudir.
Vau dedicar el tema '10' a Messi quan va marxar del Barça. Us ha trucat o escrit per dir-vos si li agrada?
Diego Ibáñez: Messi no, però la Lliga de Futbol Professional, sí.
Per què?
Diego Ibáñez: Perquè retiréssim el vídeo. Vam colar imatges de partits i ens van demanar que les eliminéssim. El que sí que ens va escriure va ser Odriozola, a qui citem a 'El Himno Titular'. I jo vaig escriure a Iker Casillas. I em va respondre. Li vaig enviar una abraçada i em va contestar: "otro abrazo" (riures). I no és fan, però l'altre dia estava en un concert nostre Jon Kortajarena. Semblava que s'ho estava passant molt bé.