"Que la conversa se centri massa en la pedofília no és el que més m'agrada, i no crec que hagi de ser així", adverteix d'entrada Carlos Vermut (Madrid, 1980), probablement escarmentat que alguns titulars sobre el seu últim llargmetratge se centressin en aquest cridaner aspecte, clau i difícilment obviable, en la trama de Mantícora. "La qüestió és com s'aplica", abunda el cineasta, "perquè no es doni a entendre que la pel·lícula parla principalment sobre això. Una cosa és que sigui el tema que activa la història, que faci que es coneguin els personatges, i una altra que s'aprofundeixi en això. Crec que Mantíncora parla més sobre la virtualitat, sobre la nostra relació amb el que no és real, que sobre la pedofília en concret".

Resulta especialment complicat parlar sobre aquesta pel·lícula sense revelar alguns aspectes que participen de la construcció d'una atmosfera i d'un relat que embolica l'espectador en un clima tan hipnòtic com malsà, tan incòmode i pertorbador com intel·ligent, i que el posa entre l'espasa i la paret, obligant-lo, obligant-nos, a submergir-nos en els racons més foscos de l'ànima humana, a pensar en una cosa tan real com abjecta.

carlos vermut
Carlos Vermut estrena aquest divendres la seva nova pel·lícula, Mantícora

Prenent la imatge de la mantícora, criatura mitològica devoradora de persones amb cap de lleó, banyes i cua de drac o d'escorpí, la pel·lícula ens presenta a un monstre real, camuflat entre altres éssers humans amb aparença similar a la seva. Però amb un dimoni interior gegantí i repugnant. Julián, el protagonista de Mantícora, és un jove solitari i no massa sociable, que treballa dissenyant videojocs, creant amb tot luxe de detall bèsties assassines d'un món virtual. I que viu turmentat per un gran i menyspreable secret, la seva pedofília, i per la seva baralla diària per mantenir els seus instints sota control i no creuar la línia que converteixi la fantasia, el desig, en realitat.

Posar l'espectador en una tessitura moral complicada. Això m'atreu molt

És valent el trànsit del cineasta per camins tan delicats, amb una intenció clara d'aconseguir una cosa que li interessa moltíssim: "Posar l'espectador en una tessitura moral complicada. Això m'atreu molt", raona. Al film resulta també clau l'aparició d'una noia en la vida de Julián, que obre encara més el conflicte emocional dels personatges però també tots aquests dilemes morals que assalten la consciència de l'espectador, una cosa de què el director gaudeix i que, d'alguna manera, ja havia fet amb altres de les seves pel·lícules (Magical Girl, Quién te cantará). Nacho Sánchez (el protagonista de la sèrie Doctor Portuondo) i Zoe Stein (Merlí: Sapere Aude) donen vida a la parella protagonista, i posen tota la carn a la graella en sengles treballs intensíssims, dels quals marquen una carrera, i que els ha valgut sengles nominacions als Goya. El mateix li ha passat a Vermut com a director i com a guionista, encara que paradoxalment no opti al Goya a Millor Pel·lícula.

Tornant a les temàtiques i a la manera d'afrontar-les de Mantícora, és molt rellevant comentar com Carlos Vermut decideix posar el focus en la virtualitat, en l'avatarisme, aquesta representació cada vegada més perfeccionada que ens permet viure altres vides amb només posar-nos unes ulleres de realitat virtual. "Crec que allà hi ha un debat molt interessant a molts nivells", afirma.

Un d'aquests debats ve de lluny, i ha de veure amb si els videojocs, el cinema o els jocs de rol poden influir en comportaments violents dels espectadors o jugadors... Pensaves en això en escriure el guió de Mantícora?
Totalment. Però no tinc la resposta. Jo no sé si són més violentes les societats amb més accés a continguts violents, quant a la materialització d'aquests actes. O si hi ha més violència encara que estigui reprimida, com podria ser el cas del Japó, amb molta gent aïllada jugant a jocs ultraviolents, però que després no té índexs de violència alts. Als Estats Units, tanmateix, sí hi ha molts tirotejos provocats per xavals que tenen una relació amb la violència a través dels videojocs, això tampoc no es pot negar. Crec que allà hi ha un debat interessant. Però també en com ens relacionarem amb l'hiperrealisme de la realitat virtual, dels gràfics, en com s'impregnen als nostres cervells imatges d'aquestes característiques. Perquè ja no és el mateix disparar un píxel amb la Nintendo que matar algú en videojocs tan hiperrealistes com els que hi ha ara.

A la pel·lícula, Julián troba en aquest hiperrealisme una possible sortida a la seva pulsió...
Ens fem preguntes, sí. Pot ser la realitat virtual un pal·liatiu per a una persona que té una malaltia com aquesta? O pot passar que, en lloc d'un pal·liatiu, la realitat virtual pugui ser motivadora, pugui fer augmentar el número de gent que s'apropi a aquest tipus de contingut?

Estem davant d'un personatge que ha de controlar constantment el seu dimoni interior.
Clar, és que si parléssim d'un pederasta, que és un tipus que sí que consuma les seves pulsions, el debat seria molt més fàcil. Però quan parlem de desitjos, de fantasies... Aquí el tema dels videojocs és important. Si tu jugues al DogWar, que és un joc de guerra en el qual estàs esquarterant uns monstres, o si jugues al Mortal Kombat, que a mi m'encanta, i estàs travessant a algú, partint-li la columna vertebral i traient-li el crani... Estàs gaudint d'aquest gest violent! Però hi ha una cosa tan superexplícita en aquests jocs que no ens el qüestionem, perquè pertany al món del fantàstic. L'altre sí ens genera moltíssim desgrat, i a mi el primer, per això la pel·lícula no s'endinsa en aquest tema. Per això és important deixar clar que la pel·lícula no va de pedofília. El que m'interessaven són els dubtes morals que ens sorgeixen als que envoltem el personatge, més que el que el personatge pensi. Fa poc parlava sobre la diferència que hi ha en fer una pel·lícula sobre la pedofília, o amb un personatge pedòfil, respecte a fer pel·lícules pedòfiles. Que també n'hi ha. Léon El professional és una pel·lícula pedòfila, per exemple. T'està donant un cop de colze i dient-te: "Sí, no?, sí o què?".

El que m'interessaven són els dubtes morals que ens sorgeixen als que envoltem el personatge, més que el que el personatge pensi

Com més gran és el monstre que mantens ocult, més costa sostenir la màscara que portes de cara a l'exterior?
Doncs fixa't que crec que és més aviat al revés: com més abominable és el secret, més difícil és que la gent ho vegi. Potser és més difícil d'ocultar que ets algú agressiu, per exemple. La pedofília és una cosa tan monstruosa que crec que ens costaria molt creure que algú que coneixem pugui ser-ho, que pugui sentir aquest tipus d'atracció. Un altre cas extrem seria la psicopatia, que és un tret molt més comú del que pensem, una altra cosa és que aquesta psicopatia et pugui portar a ser un assassí en sèrie.

En aquest sentit, hem convertit a assassins, a traficants, a psicòpates, en icones de la cultura popular.
Sí, sí, així és. Parlem de gent que ha matat, hi ha persones, pares i mares, que han patit la violència de Pablo Escobar, per exemple. I en la sèrie Narcos se l'estilitza d'alguna manera. Estem acostumats a convertir en icones assassins. Hi ha gent que es disfressa de Jeffrey Dahmer, i es fan rutes turístiques als llocs en els que va assassinar, ara que la sèrie de Netflix l'ha posat de moda. També em sembla interessant aquesta reflexió: com ens relacionem amb els personatges abjectes depenent del que facin. I en el cas de Julián, de les coses que no fan, simplement del que desitgen o amb què fantasiegen. Com a director, em va semblar molt interessant parlar d'una cosa que em feia estar travessat per aquestes contradiccions.

Carlos Vermut e1670170556657
Carlos Vermut al costat del protagonista de Mantícora, Nacho Sánchez

Em fa molta gràcia que hi hagi una part del film que, descontextualitzada, podria funcionar com una comèdia romàntica. Hi havia una voluntat juganera en aquest sentit?
Sí, sí, també és veritat que no ho puc evitar, i que la barreja de gèneres, de tons, em surt sense pensar. Tot això m'atreu moltíssim, sí.

Parla'ns de l'elecció de Nacho Sánchez i de Zoe Stein. Què buscaves en ells?
D'una banda, a nivell físic encaixaven molt amb els personatges que havíem pensat, i vam tenir la sort que eren molt bons intèrprets, i que tenien molta sensibilitat. Nacho és una persona molt sensible però també molt racional, li agrada entendre els personatges, li agrada analitzar-los. I Zoe és algú molt més visceral i intuïtiva. I el treball amb ells va ser el d'adaptar-me i trobar un punt en el qual poguéssim estar a gust perquè acabessin sent els personatges que jo m'havia imaginat. I deixar-los un espai perquè insuflessin vida al que jo havia escrit.

Sempre he tingut llibertat, i la sort de treballar amb productors que han apostat per la meva mirada

Has obtingut diverses nominacions als Goya, una cosa que ja vas aconseguir amb Magical Girl i amb Quién te cantará. D'algú manera la indústria t'ha adoptat, però mantens intacte el teu univers. Ha costat continuar sent tu mateix?
Si he de ser-te sincer, no, no ha costat. Sempre he tingut llibertat, i la sort de treballar amb productors que han apostat per la meva mirada, pel que jo volia explicar. No sento que hagi hagut de fer cap tipus de sacrifici. I si he fet alguna concessió en algun moment ha estat més per convicció pròpia que per una imposició de ningú, ni dels productors ni de la indústria. Sempre he fet el que he volgut fer en cada moment.

A la pel·lícula hi ha un personatge català i passa una cosa no tan freqüent, que és sentir parlar en català amb normalitat en un context espanyol.
Ha estat una decisió molt orgànica, no hi havia cap intenció, més aviat una qüestió de naturalitat. No és la primera vegada que utilitzo el català en un treball meu, passava en el curt que vaig fer amb els Venga Monjas. Per a mi és una cosa completament natural. Quan Tarantino va fer Maleïts malparits, un dels ganxos de la pel·lícula era el joc idiomàtic. I en realitat, a Mantícora també hi ha alguna cosa d'això, perquè hi ha un gir de la trama que es diu en català. Però no hi havia una reflexió més gran que aquesta, el fet que és un idioma que la gent parla... i que alguns dels meus personatges també.