Que ningú sàpiga on ubicar-te té el seu encant. De fet, diria que és allò que busquen la majoria d’artistes. No importa amb quina intenció ni amb quin objectiu: el que compta és deixar empremta. En el cas de Zola Jesus, ho va aconseguir des del seu primer tret. Formada en òpera clàssica, la seva via creativa principal és —i ha estat sempre— l’avantguarda. Amb matisos, és clar, perquè l’etiqueta té mil enfocaments i interpretacions. Amb ella, a mesura que han anat avançant els seus discos, emergeixen derivades com l’experimentació i, sobretot, l’exploració de les possibilitats sonores infinites que ofereix la veu. Aquest, més enllà d’estils o consideracions, és l’instrument que la defineix. És el que li permet jugar, transformar, narrar: el seu discurs passa, necessàriament, per aquest canal.
Amb un rerefons fosc, però sempre a la recerca de la bellesa, Zola Jesus es troba en una escala on figuren noms com Fever Ray, Diamanda Galás, Julia Holter o Chelsea Wolfe
Una sola idea: llibertat creativa
Amb un rerefons fosc, però sempre a la recerca de la bellesa, Zola Jesus es troba en una escala on figuren noms com Fever Ray, Diamanda Galás, Julia Holter o Chelsea Wolfe. Tanmateix, ella no es doblega davant de res: ni l’electrònica ni el gòtic. Ha anat construint el seu propi relat, amb un univers on hi caben tant els èxits com els fracassos. Tot parteix d’una sola idea: la llibertat creativa. La resta li és ben igual. Són els seus seguidors els qui decideixen si es queden al vaixell o en baixen. Perquè els seus discos no són sempre experiències plàcides. A vegades sí: hi posa una mica de sucre perquè tot entri millor. Les seves obres s’assemblen sovint a simfonies. A més, Zola Jesus és una artista compromesa: tant pot donar suport al poble armeni amb una cançó com unir-se al projecte Planetary Music. Per tot això, el concert al Molino de Barcelona tenia un caràcter especial. L’espai hi convida: la proximitat, el color vermell predominant. L’escenari és idoni. De fet, si David Lynch hagués conegut aquest lloc, segurament ja hi hauria rodat alguna escena.
Ha anat construint el seu propi relat, amb un univers on hi caben tant els èxits com els fracassos. Tot parteix d’una sola idea: la llibertat creativa
Només entrar a la sala: un piano i un micròfon. Per aquí anirien els trets, amb una artista que enllaça cançons i que, en el primer tram, només ha mirat el públic per respondre un "gràcies" que cridat des de la platea. Tot i la complexitat de la seva música, en aquest marc i context s’apropa a una proposta més estàndard, amb una veu que puja molt i baixa poc, sempre en un registre alt (no del tot de soprano, però a estones gairebé), i un piano molt present i carregat d’intensitat (meravellós com sonava la sala). Amb el temps ben mesurat (una hora justa), al final decideix comunicar-se amb el públic: destaca la màgia, la profunditat i els edificis de la ciutat, diu com enyora David Lynch i interpreta In Heaven (Lady in the Radiator Song). Acaba amb Plyve Kacha, un al·legat realista i gens esperançador sobre com està el món. És aleshores quan apareixen els efectes, el reverb i una mostra d’aquella experimentació que va caracteritzar l’artista de Phoenix. D’alguna manera, és com si deixés una porta oberta, una pista que en el futur hi haurà altres formats, que el seu catàleg encara dona molt de si. Amb aquest gest, ens tindrà allà de nou, menjant del palmell de la seva mà. El comiat, amb un mantó negre d’inspiració japonesa, va ser reverencial. Qui sap en què devia estar pensant.