Narbona (vescomtat de Narbona, comtat independent de Tolosa), 25 d’abril del 1214. Fa 812 anys. Una comitiva encapçalada pel cardenal Pietro di Benevento —legat pontifici al comtat independent de Tolosa— i per Guillem de Mont-rodon —mestre de l’orde del Temple a la Corona catalanoaragonesa— recollia l’infant Jaume, un nen de sis anys, orfe i hereu del difunt rei Pere II de Catalunya-Aragó i de la difunta podestà Maria de Montpeller. Jaume s’havia criat al costat de la seva mare —parlant de llengua occitana— fins als dos anys. I entre els dos i els sis havia estat captiu de Simó de Montfort —cap de la croada contra els càtars— i criat per la seva esposa Alícia de Montmorency —parlant de llengua francesa.
La recuperació de l’infant Jaume, futur rei Jaume I, permetria la continuïtat en el temps del Casal de Barcelona. Però durant aquells anys de minoria (1214 – 1218), la legitimitat de la Corona sempre estaria en precari —pels intents d’usurpació dels oncles paterns del difunt Pere— o permanentment amenaçada —per l’ambició projectiva de forces externes (la Corona francesa o el Pontificat). I el petit Jaume, garantia de la continuïtat i de la independència de la Corona catalanoaragonesa, seria criat i educat en entorns aïllats i protegits. Entre el 1214 i el 1217, al castell templer de Montsó, i entre el 1217 i el 1218, al Castell del Patriarca de Tarragona. Llavors, en quina llengua va ser educat? En quina llengua parlava Jaume I?
Parlava occità?
Alguns pseudohistoriadors, més preocupats per negar qualsevol relació entre la llengua catalana i el rei Jaume que per a donar resposta a la qüestió, sostenen que la llengua de Jaume I era l’occità, llengua materna de la seva mare Maria de Montpeller. Aquesta hipòtesi no té pes argumental. Si més no, no en té gaire. Perquè l’infant Jaume només va conviure en un entorn lingüístic occità durant els dos primers anys de la seva vida. Aquesta hipòtesi només seria vàlida si acceptem que l’occità Aspàreg de la Barca —oncle de la difunta Maria de Montpeller i tutor del futur rei, i amb el qual va tenir una relació molt propera (segons les fonts, Jaume sempre el va anomenar “oncle”)— l’hagués educat en llengua occitana.
Parlava francès?
El rei Pere II va lliurar el petit Jaume —a tan sols dos anys (1210)— a Simó de Montfort —cap de la croada contra el catarisme— com a penyora del tractat de pau que havia de posar fi a les hostilitats que la Corona francesa i el Pontificat havien desplegat contra els aliats llenguadocians del Casal de Barcelona. Jaume, contra la voluntat de la seva mare, va ser lliurat a Montfort i criat al palau dels Trecanvell, vescomtes deposats de Carcassona. Alícia de Montmorency —l’esposa de Montfort— era francesa (del Foret de Montmorency, al nord de París) i va tutelar la criança del petit Jaume entre els dos i els sis anys del futur rei. Però no hi ha absolutament res que indiqui que a Jaume li restés alguna cosa d’aquella època fosca.
Parlava la prestigiosa llengua dels trobadors?
La hipòtesi occitana podria tenir cert pes, considerant que no tan sols era la llengua del seu tutor i únic vincle familiar amb la seva difunta mare, sinó que, també, l’anomenada llengua d’oc era, en aquell moment, un sistema lingüístic molt prestigiós. La creació artística trobadoresca dels països la Mediterrània occidental es produïa, exclusivament, en la llengua d’oc, que, alhora, influiria poderosament en la formació de les seves llengües veïnes (el francès i el català, per exemple). Però en cap font documental —absolutament en cap— es diu que la llengua que parlava Jaume I fos la llengua d’oc. La qual cosa no vol dir que no en tingués un domini. Però enlloc no es diu que fos la seva llengua.
Parlava aragonès?
També es pot considerar la possibilitat que el petit Jaume hagués estat educat en aragonès i que adquirís la llengua aragonesa com a pròpia. No tan sols va passar tres anys —entre els sis i els nou (1214-1217)— al castell de Montsó, sinó que, a més, tres dels sis cancellers de la regència eren aragonesos. Però aquesta hipòtesi té menys consistència que l’occitana. Perquè, com en els casos anteriors, no hi ha cap font documental que ho confirmi, ni tan sols que ho apunti, i, a més, cal considerar dos fets que són determinants. El primer, que els cavallers templers de Montsó eren catalans. I el segon, que el català era la llengua de la cancelleria catalanoaragonesa d'ençà de la unió dinàstica de Ramon Berenguer IV i Peronella (1150).
Parlava català?
Alguns historiadors sostenen que Jaume era analfabet, la qual cosa resulta força sorprenent en un rei que havia estat tan aïllat i protegit. I que la crònica de la seva vida i del seu regnat —el Llibre dels Fets, una de les primeres grans obres de la literatura catalana— la va dictar en la seva llengua habitual. Si això és així, ja tenim un primer indici que dona resposta al títol d’aquesta peça. Però la majoria dels historiadors sostenen que el rei Jaume, per la seva condició, era un home lletrat i que, si bé és probable que una part de la crònica fos dictada, també ho és que una altra —probablement la part majoritària— fos redactada per la seva pròpia mà. El Llibre dels Fets és l’únic testimoni documental que revela en quina llengua s’expressava Jaume I.
Jaume, el català
I no oblidem que el rei Jaume sempre elogiaria els catalans, aquella part dels seus súbdits que, a l’inici del seu regnat, parlaven el català i que serien els únics que sempre l’acompanyarien en totes les empreses militars expansives que va promoure. I el rei Jaume, aquell que alguns historiadors cataloguen com un illetrat, deixaria escrit que “Catalunya és el millor regne d’Hispània”, entesa Hispània com el subcontinent ibèric i com l’ambició projectiva d’aquella Catalunya que es posicionava per a ser, en un futur no massa llunyà, la primera potència militar i econòmica de la Mediterrània.
