Cervera, 5 d’abril de 1469. Els representants de Ferran de Trastàmara —fill i hereu de Joan II, rei de la Corona catalanoaragonesa— i d’Isabel de Trastàmara —germana i hereva d’Enric IV, rei de la Corona castellanolleonesa—, signaven unes capitulacions matrimonials secretes. Aquell document va ser negociat a Catalunya, però, sorprenentment, va ser redactat en castellà. Per què? Alguns historiadors expliquen que va ser així perquè els negociadors i els signants eren conscients que la revelació del contingut d’aquell pacte secret tindria un gran impacte en el nucli del poder de la Corona castellanolleonesa. I d’altres apunten que aquesta particularitat obeïa al fet que la llengua d’ambdós contraents era el castellà. Però quina és la versió més plausible? En quina llengua parlava Ferran el Catòlic?
Quina era la llengua familiar de Ferran?
És fàcil deduir quina era la llengua d’Isabel, nascuda i criada Castella. Però, en canvi, no resulta tan fàcil en el cas de Ferran. Si bé és cert que els pares del futur rei catòlic eren nascuts i criats a Castella —Joan II (Medina del Campo, 1398) i Joana Enríquez (Torrelobaton, 1425)—, també ho és que Ferran (nascut accidentalment a Sos, regne d’Aragó, 1452), es va criar i educar a la capital catalana, al Palau del Rei (a la plaça del Rei) i que la llengua d’aquell entorn de poder —de la cort i de la cancelleria de Barcelona—, havia estat sempre la catalana. I, d’altra banda, la condició reial dels pares de Ferran —Joan i Joana— projectava, permanentment, la seva privacitat cap a una dimensió pública (cort, cancelleria, braç militar, Generalitat, Consell de Cent) que era, totalment, catalanoparlant. Per tant, la pregunta continua oberta.
Ferran parlava aragonès?
Alguns estudiosos sostenen que Ferran era aragonès i que, per tant, la seva llengua familiar seria l’aragonès. Però obliden — naturalment, a propòsit —que el naixement de Ferran es produiria accidentalment en un poble sobre la ratlla que separava els regnes d’Aragó i de Navarra, mentre el seu pare intervenia —políticament i militarment— en la guerra civil navarresa (1451-1455) i la seva mare l’acompanyava. I obliden, també, que a l’edat mitjana, ni la naturalesa civil ni la identitat de grup no s’obtenien per naixement. La primera —la naturalesa— era determinada per la relació personal de dependència amb un poder feudal. I la segona —la identitat— per la pertinença a un grup lingüístic o confessional. I no hi ha cap testimoni documental que provi que Ferran es considerés aragonès ni que tingués l’aragonès com a llengua pròpia.
Ferran parlava castellà?
Aquesta és la hipòtesi més temptadora. Fent un exercici d’anacronisme (allò que els historiadors qualifiquen de valoració d’un escenari històric amb paràmetres ideològics d’actualitat), podríem arribar a pensar que Joan i Joana —recordem, nascuts i criats a Castella— parlaven castellà en l'àmbit domèstic. És més que probable que Ferran, des d’una edat molt primerenca, tingués competència en castellà (per influència de la cultura nadiua dels seus pares). Com és més que probable que, també des d’una edat molt primerenca, tingués competència en aragonès (de coneixement obligatori per als sobirans catalanoaragonesos). Però tampoc no hi ha cap testimoni documental que ho provi, més enllà de les Capitulacions de Cervera, que tampoc sabem, amb certesa, si van ser redactades en castellà perquè era la llengua d’ambdós contraents.
Ferran parlava llatí?
Aquesta és la possibilitat més inversemblant. Si bé les Capitulacions de Cervera van ser redactades, també, en llatí, és del tot segur que no era la llengua de Ferran, ni la de cap dels negociadors d’aquell document. A finals del segle XV, el llatí conservava el prestigi de llengua de cultura i la categoria de llengua de cancelleria. Però no era més que una “llengua morta” que havia quedat reclosa en el món de la documentació. Des del segle IX, el llatí ja era una llengua inintel·ligible per a les societats de cultura romànica. Només cal recordar que l’any 812 l’emperador Carlemany havia promulgat una llei que obligava els rectors parroquials a oficiar la missa en les respectives “llengües vulgars” del seu imperi, perquè el llatí clàssic ja no era entès per ningú. Ferran, per la seva condició lletrada, el devia dominar, però no era la seva llengua.
Ferran parlava català?
Aquesta és l'única que ha estat provada documentalment. Anteriorment, dèiem que la identitat de grup —allò que modernament anomenem “identitat nacional”— era definida per la pertinença a una comunitat lingüística o confessional. Doncs bé, el 27 de juny de 1506 (dos anys després de la mort de la reina Isabel), Ferran renunciava a rellevar la seva difunta al tron de Toledo per manca de suports. A la vila lleonesa de Villafàfila, la noblesa castellanolleonesa —que sempre l’havia vist com una amenaça— l’acomiadaria amb una reveladora cita documentada per a la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. No es va dir ni es va documentar “aragonesote”, ni “reino” (referència a una possible naturalesa civil). Es va dir i escriure “catalanote” i “nación” (referència a una identitat cultural i lingüística).
