La primera vegada que Billie Eilish va trepitjar un escenari al nostre país, tenia 17 anys i ni tan sols havia publicat el seu disc debut. El 9 de març de 2019 posava punt final a la seva primera gira internacional, 1 by 1 Tour, davant d’unes 4.000 persones, després d’haver reubicat el concert de la Sala 2 d’Apolo al Sant Jordi Club per l’alta demanda d’entrades. D’això, en fa una mica més de cinc anys, en què la nord-americana s’ha convertit en l’artista més jove de la història a guanyar l’Àlbum de l’Any als Grammy, i a fer-se amb la triple corona de la música i el cinema, sent la més jove a guanyar un Òscar, un Globus d'Or i un Grammy per una cançó original per a una pel·lícula, gràcies a No Time to Die. L’estiu passat, després del llançament del seu darrer disc, HIT ME HARD AND SOFT, es va convertir en l’artista més escoltada del món a Spotify.
La nord-americana s’ha convertit en l’artista més jove de la història a guanyar l’Àlbum de l’Any als Grammy, i a fer-se amb la triple corona de la música i el cinema, sent la més jove a guanyar un Òscar, un Globus d'Or i un Grammy
Per això, després de consolidar-se com una de les artistes més importants de la seva generació —i del palmarès actual—, a ningú el sorprèn que, durant la gira homònima del seu tercer disc, amb més de cent dates arreu del món (d’abril de 2024 fins a la tardor de 2025), hagi aconseguit penjar el cartell de “tot venut” durant dues nits consecutives al Palau Sant Jordi, el 14 i 15 de juny. Amb un suport pràcticament incondicional, reunir unes 28.000 persones sembla tan fàcil com respirar.
Si la primera nit va ser tot un èxit, la vesprada del diumenge 15 de juny, tot i semblar un dia complicat per la seva posició dins la setmana, va confirmar que la corona de la generació Z fa anys que és seva
Però aquestes nits no van de xifres, fites o rècords. El valor diferencial d’Eilish ha estat, és i serà crear un so únic i indiscutiblement Billie Eilish. És escoltar les seves atmosferes, la seva veu fina, la contundència dels seus greus o la cruesa dels seus trencats, combinats amb un univers narratiu on la vulnerabilitat és la seva gran fortalesa, el que connecta directament amb els seus fans. Una connexió que es veu reflectida en una entrega total dels seus seguidors. Si la primera nit va ser tot un èxit, la vesprada del diumenge 15 de juny, tot i semblar un dia complicat per la seva posició dins la setmana, va confirmar que la corona de la generació Z fa anys que és seva.
Des de les sis de la tarda, el recinte es va anar omplint de bermudes amples, bandanes i samarretes XL que evocaven l’estètica de l’artista. Entre el públic destacava la quantitat d’adolescents emocionats, majoritàriament noies, que venien acompanyats dels seus pares i mares. Es podia intuir que era el primer concert de molts d’ells. Tot era nou, brillant, estimulant, i els progenitors semblaven respirar alleujats davant el fet que l’artista preferida de les seves filles, fillis, fills fos algú amb un gran talent musical. Res de queixar-se amb la cantarella de “la música d’ara només és autotune”. Tot i que la cosa es complicava si havien d’adquirir alguna peça de merch, que podia arribar fins als 110 euros per una samarreta.
La missa més important de les seves vides
A les set de la tarda, la vetllada va ser amenitzada per Tom Odell. Tot i ser el teloner, va oferir un concert a l’altura de qualsevol cap de cartell. Si un dia va escriure Another Love, ho va fer per passar a la història. La delicadesa del seu piano, acompanyada de la seva veu, va fer ressonar tot l’estadi quan, després de la primera tornada, el bombo va entrar i tothom va embogir. Les ganes de sentir eren per l’aire, i el compromís amb el directe, tant damunt com sota l’escenari, ja era servit.
Amb un escenari rectangular al mig del Palau, l’espectacle es vivia com una experiència 360º. Billie Eilish no necessita que ningú li cobreixi les espatlles: va amb tot, sense ocultar res. Amb una posada en escena absolutament atordidora, va fer tremolar l’estadi fins i tot abans de sortir. Volant sobre un cub, va obrir la nit amb la successió de CHIHIRO i LUNCH. El públic cantava tan fort que, a vegades, la veu de la cantant es perdia entre la multitud.
Corria d’una banda a l’altra de l’escenari, sense descuidar-se ni un centímetre del públic. Les energies es retroalimentaven mútuament. Com qui fa un pacte que no cal signar: tu poses paraules als nostres malestars i anhels, dones forma a allò que ni tan sols sabem com expressar, i nosaltres t’ho cantem tot de tornada
Corria d’una banda a l’altra de l’escenari, sense descuidar-se ni un centímetre del públic. Les energies es retroalimentaven mútuament. Com qui fa un pacte que no cal signar: tu poses paraules als nostres malestars i anhels, dones forma a allò que ni tan sols sabem com expressar, i nosaltres t’ho cantem tot de tornada. Cada silenci s’omplia d’ovacions. Si l’energia era vibrant amb temes com Therefore I Am, l’entrega a balades com WILDFLOWER era total. I si hi ha una cosa pràcticament impossible davant d’un públic d’estadi és demanar un silenci sepulcral… i que tothom el compleixi. Però ella ho va aconseguir. Per when the party's over, va fer servir loops de la seva pròpia veu generats en directe, i va demanar silenci. Tothom el va complir rigorosament, com si estiguéssim a la missa més important de les nostres vides. Costava creure que tota aquesta devoció l’estigués generant una noia de tan sols 24 anys, sola en un escenari. Ni coreografies, ni ballarins, ni lluentons, ni canvis de vestuari impossibles, ni decorats canviants. THE DINER. Cruesa i contundència. L’espectacle era una dansa constant amb les reaccions del públic —i una producció audiovisual i lumínica estudiada al mil·límetre. Una mostra claríssima era la coreografia de llanternes que feia el públic durant ilomilo.
Generalment, en concerts on l’artista ja té més d’un parell d’àlbums, es poden distingir clarament les preferides del públic pel nivell de salts, mòbils alçats, ovacions… Amb Billie Eilish, era impossible. Totes les cançons eren la millor cançó, la més cantada, la més celebrada. THE GREATEST, del seu últim disc, no havia de témer ser eclipsada per bad guy —un dels singles que la van col·locar al radar com una de les propostes més interessants de finals dels 2010.
Billie Eilish a Barcelona / Foto: Henry Hwu
Billie Eilish feia que tot el que passava per les seves mans fos espectacular: cantar una balada rock d’estadi mentre flotes en una plataforma mòbil, o fer una versió a guitarra acústica perquè la senzillesa del moment triomfi entre la multitud. Tot tenia el seu espai emocional a HIT ME HARD AND SOFT. I com que tothom vol sentir que ha viscut una experiència única, molts artistes treballen la idea de tenir una cançó sorpresa per a cada nit i ciutat. Un gest que celebra l’aquí i l’ara. Si a la primera data va ser Halley’s Comet, tot i els rumors fallits sobre una aparició de Rosalía, la segona nit va ser premiada amb un acústic de TV.
A l’equador del concert, la nit semblava només acabar de començar. L’energia era constant: foc, subgreus i bury a friend. I, tot i això, va demostrar que encara es podia pujar un grau més la bogeria que sacsejava el Sant Jordi. Amb la celebració del primer aniversari del Brat de Charli XCX, en interpretar la seva col·laboració Guess Remix, no va caldre la presència de la britànica per elevar la temperatura del pavelló. Sempre al costat correcte de la història. BRAT Summer forever, suposo.
Després de poc més d’una hora i mitja, Billie Eilish havia demostrat per què és l’artista Gen Z definitiva
Amb un combo perfectament executat a piano de lovely – BLUE – ocean eyes, ens acostàvem a la recta final. L’AMOUR DE MA VIE —amb la ballable extensió Over Now— i el seu tema per a la pel·lícula Barbie. Ho va explotar tot amb la versió curta però elèctrica i catàrtica de Happier Than Ever, que va permetre cridar allò de you made me hate this city en el crescendo. I, com qui posa bàlsam a les ferides, va tancar amb la lluminosa i instantània clàssica des del dia que va sortir: BIRDS OF A FEATHER.
Després de poc més d’una hora i mitja, Billie Eilish havia demostrat per què és l’artista Gen Z definitiva. Amb una hibridació de gèneres impecable, aconsegueix encapsular de manera delicada en les seves lletres les angoixes generacionals, però també una recerca lluminosa d’esperança i plaer. I tot això amb un directe a l’altura d’algú que ha nascut per estar damunt de l’escenari. Si d'aquí a uns anys algú ha d’explicar què significava tenir vint anys en un moment en què el món semblava fosc, hostil, en evidents vies de col·lapse, i l’aïllament social entre els joves era cada cop més latent —tot i el desig d’una esperança col·lectiva—, potser una bona idea seria revisitar un dels directes de Billie Eilish.