Xavier Albertí s'acomiadava ahir emocionat del Teatre Nacional de Catalunya, que ha dirigit durant 8 anys. El director de Lloret de Mar és un dels homes de teatre amb més sentit de la tradició, com ha demostrat al capdavant del gran teatre públic programant des de Rusiñol fins a Sagarra, i ha maldat des del seu primerenc Taxi,... al TNC! per recuperar la memòria de la gran avinguda teatral Barcelona i la cultura popular i de masses i els anomenats gèneres menors que s'hi van desenvolupar, des del vodevil fins a les varietats, passant pel circ, l'il·lusionisme, la sarsuela o el cuplet. Ara, en justa correspondència, ha rebut de la seva gran còmplice, Lluïsa Cunillé, un text que es pot llegir com un epígon de la gran exposició dedicada al Paral·lel que vam poder veure al CCCB l'any 2012, comissariada pel mateix Albertí i Eduard Molner, L'Emperadriu del Paral·lel.
El comiat de Palmira Picard, L'emperadriu del Paral·lel
La Barcelona de la dictablanda de Berenguer plora la seva gran artista, Palmira Picard, L'emperadriu del Paral·lel, mentre el periodista Roc Alsina –alter ego del veritable Paco Madrid, a qui, entre altres coses, s'atribueix haver batejat el Districte V com a Barri Xino, a qui dona vida Pere Arquillué– rumia l'epitafi que els amics de la cantant li han encarregat. Al Bar La Tranquil·litat, presidit pel retrat del màrtir Francesc Ferrer i Guàrdia –que a l'obra continua llançant proclames des del més enllà–, s'hi convoquen una plèiade d'artistes reals, com Josep Santpere, Alady, Mercè Serós, el pallasso Ramper o el mim Enric Adams, que evoquen el caràcter contradictori, vital, noctàmbul i subversiu d'una avinguda de múltiples interseccions: del marabú a la pistola anarquista, de la cocaïna a la cassalla, del transformisme a la revolució.
El passeig elegíac continua al bloc del Raval on s'hi vetlla el cadàver de l'actriu, amb un veïnat representatiu de les classes populars de Barcelona, i d'alguns dels seus personatges reals més recordats, com el polític populista Alejandro Lerroux, anomenat irònicament L'emperador del Paral·lel i que en aquell moment, passades les passions anticlericals i obreristes, estava a punt de convertir-se en un protagonista destacat del nou règim republicà, com a cap de governs de dreta.
Homenatge a la figurinista Maria Araujo
Per aquest passeig nostàlgic en un dia de dol –i interpretar el més de quaranta personatges– Albertí convoca alguns dels seus fetitxes, com Oriol Genís, Chantal Aimée o Roberto G. Alonso, incorpora algunes de les seves darreres troballes, com la recuperació de Sílvia Marsó pel teatre català després d'El gran mercado del mundo, en una obra que també vol ser un homenatge a la figurinista Maria Araujo, morta de Covid l'any passat, i de qui es recuperen alguns dels vestits més icònics.
Música, història, diàlegs i el cameo de don Ramon Maria del Valle-Inclán, pare de l'esperent i un dels autors clàssics que més han influït en l'obra de Cunillé, formen part d'aquesta obra de poc menys de dues hores de durada, en què destaquen la soprano Maria Hinojosa i Jordi Domènech al piano, i les veteranes Carme Sansa i Mont Plans.
És una llàstima, però, que amb tan bons ingredients de partida, l'obra provoqui una certa sensació de desconcertat. El McGuffin de l'epitafi de Palmira Picard, així com la tafaneria del periodista sobre les causes de la seva mort o del seu passat, es despatxen de qualsevol manera, enterrades per una quantitat ingent de personatges reals i ficticis fruit d'una documentació tan rigorosa com excessiva, que pot marejar al públic menys erudit.
Fins i tot el coneixedor de l'univers de referències que pugen a escena pot tenir una sensació asfixiant. Una sensació que no es tenia, ni en un ni en altre sentit, amb el recordat musical Flor de nit, de Dagoll Dagom, que amb text de Manuel Vázquez Montalbán homenatjava la Barcelona canalla, bohèmia, turbulenta i sentimental del Paral·lel i la seva desaparició amb el franquisme.
Ni el gran talent del seu director, a qui el públic va correspondre com cal, ni un text de la més prestigiosa de les nostres autores teratrals vives, ni el formidable talent dels actors, equip tècnic, ni el ric vestuari i la impressionant escenografia, ni tampoc els números musicals, aconsegueixen un espectacle realment rodó. En aquest sentit, val la pena tenir present aquella anècdota que Francesc Pujols atribuïa a l'arquitecte Jujol, que desconcertat per les crítiques a la seva font de la Plaça Espanya –al final del Paral·lel, precisament–, es planyia assegurant que no entenia el rebuig, tenint com tenia els millors elements de tots els estils possibles.